A principis del segle XX, l’escriptor Prudenci Bertrana va fer diverses estades a Sant Pere. S’hostatjava a casa dels seus oncles, al número 7 del carrer Major.

Allí, jo m’hostatjo a casa d’un meu oncle anomenat Petit, no sé per què. És flequer i agricultor, gran caçaire de llebres –n’havia arribat a matar seixanta-cinc en una sola temporada, ell ho assegura i es pot creure–, franc i escardalenc, un xic picat de verola. Quan s’exalta, es posa de puntetes i aixeca els braços en un ample gest anatematitzador, i llavors devé una mena de forca descomunal; sembla que vulgui abastar quelcom que és molt enlaire: el sol o les estrelles, per exemple. Tres coses li agraden al meu oncle més que res: el peix de mar, el bon xarel·lo de la terra i un cor que desafini. [...] ens endinsàvem en el millor carrer, sota l’arc d’un passatge, no sense agafar el guarda-rodes del cantó amb un estrident soroll i una formidable recalcada, i allà, enfront d’una vidriera pintada de gris amb cortinetes vermelles, esperava la tia amb els seus ulls molls, entendrida, somrient, bondadosa... 

A l’època de la Comtessa de Molins, una de les tavernes que hi havia al carrer Major era la de la Malcuada, que convivia amb en Magí Ganivetaire, un home agressiu i bel·licós, molt destre en l´ús dels ganivets:

El catau més infame, 
de tots el més infest, 
és de la Malcuada, 
de nom, honor i fets. 
Té la cara marcada 
i l’ànima pudent. 
D’homes, tots li fan d’home 
però cap no és el seu. 

En Magí el coltellaire 
és rei dels ganivets, 
dóna classes al pati 
d'assalt i atracament. 
Diu que ha mort disset homes,
i n’ha ferit a cents.
Mira la Malcuada
amb apetit ardent.