Plaça Major

Vista parcial de la Plaça Major. Foto: Joan Tibau

El final del carrer Major condueix a la plaça. Prudenci Bertrana viatjava amb tren des de Girona fins a Sant Miquel de Fluvià, on el recollia el seu oncle amb la tartana per anar cap a Sant Pere.

 

«Sant Pere Pescador»
Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2016

Prudenci Bertrana viatjava amb tren des de Girona fins a Sant Miquel de Fluvià, on el recollia el seu oncle amb la tartana per anar cap a Sant Pere. Descriu així la seva arribada al poble i l’entrada a la plaça Major:


Hi entràvem amb un alegre sorollar de picarols i un més viu retrunyir de les rodes; creuàvem la plaça, on, a l’entorn de la font comunal, algunes noies esperaven amb llurs càntirs a terra mentres una altra bombava, ondulant graciosament els seus flancs.

Girona: CCG Edicions, 01 de de gener de 2005

La sardana, considerada com la vint-i-vuitena gràcia de l’Empordà per Pere Coromines, té una tradició ben llarga a Sant Pere. Al segle XIX els santperencs van ser reconeguts com a grans balladors i durant la festa major, les sardanes es ballaven i es ballen a la plaça Major. En deixen constància aquest text de Tomàs Mallol:


A Sant Pere Pescador, amb els meus avis paterns, hi anava més sovint, però no hi feia estades. Una de les coses que en recordo com si encara ho estigués veient, era la plaça per les festes majors: la de Sant Sebastià, el 20 de gener; la de Sant Pere, el 29 de juny. A l’estiu, com que teníem les finestres i el balcó oberts, poc després d’havent dinat ja es veia gent que anava passejant cap a la plaça. Aviat se sentia el tirulul·la de la tenora, que començava a refilar. I això durava força estona, com si cridés al fidels per celebrar un ofici religiós. Sobretot per Sant Sebastià, era com un culte als refilets del tiple i la tenora. La gent gran, entre ells el meu avi, mig embolicats amb un tapaboques, es posaven al redós de les acàcies de la plaça, de cares a la cobla i als sardanistes, amb una devoció mai vista. Ningú no deia ni piu, escoltaven amb un silenci penetrant, posant-hi els cinc sentits, perquè allò no es tornaria a produir fins al cap de sis mesos.

I també la sardana titulada “Sant Pere Pescador”, escrita per Rosa Font i musicada per Jaume Cristau:


Ets tu, poble de Sant Pere,
el mirall del riu ardent
i la música et venera
amb la veu que el cor encén. [...]

El batec del riu que et mira
i la saula i el xiprer
i la mar que a prop respira
han trobat en tu recer.
Les dunes escabellades 
per l’udol tan fer del vent
veuen les ones alades
abocant algues i argent.

No t’espanten la ventada
ni les pluges de tardor:
la mar es bressa callada
sense tràngol ni maror.
Perquè duus vestit de festa
quan el cor va desgranant
entre els joncs i la ginesta
les notes d’un màgic cant.