El riu i el pont

El riu Fluvià, amb el pont al darrere. Foto: Joan Tibau

Quan s’arriba al final del carrer del Riu, s’albira el Fluvià i, a l’esquerre, el pont que el travessa. A partir dels fragments escollits podem imaginar com era aquest paratge en temps de Bertrana i de Josep Pla:

«Sant Pere Pescador»
Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2016


En eixir de les últimes parets del poble i desembocar en la plana, rebeu tot seguit una d’aquelles impressions que no s’obliden. El cor, a la vista de tant d’espai i de tanta llum, s’eixampla d’alegria; aspireu un oratjol fresc que porta sentors del mar i obireu revolar les gavines pel cim de la verdor de les userdes.

El riu profund i esmaragdí, embotit pel mar, davalla amb sopitesa; amarrades en la ribera dreta, les barques dels pescadors es glonxen suaument; grans ramats d’ànecs i d’oques blanques neden i es capbussen amb platxeriós aletejar, i les dones, de peus a l’aigua, inclinades sobre les altes banquetes, amb les faldilles arrebossades entre cames, més amunt dels genolls, esbandeixen la roba bugadejada amb un gràcil oscil·lar de cintura vagament voluptuós.

 

«Un viatge frustrat»
OC II
Barcelona: Editorial Destino, 1969


La placidesa del país, el silenci de la terra, és com un coixí de plomes. Venint de la mar, com és de plàcida i segura, la terra! A mesura que anem remuntant, el corrent es fa gairebé imperceptible. Les canyes i els joncs creixen sobre el fang de les ribes. Ens fondegem sota mateix del pont de Sant Pere Pescador. Més enllà dels arcs hi ha unes dones que piquen la roba sobre unes pedres. Sota els arbres de fulla rovellada i tardoral es veu una caravana de gitanos. [...] Com que el vent no sembla tenir gaire pressa, ens embarquem al gussi i, remant, baixem riu avall. El corrent ens empeny una mica. El campanar de Sant Pere es dibuixa, assiluetat sobre els fums, de color de taronjada, de la posta de sol. De les terres circumdants ens arriba el soroll fatigat dels carros que tornen al poble, el pas d’un ramat o d’una eugassada somnolenta, la sonsònia, aigualida, dels grills.

I podem adonar-nos, a partir del poema acròstic “Sant Pere Pescador” de Montserrat Vayreda, que molts d’aquests indrets conserven el seu encant primigeni:


Si passegeu pels afores
A Sant Pere Pescador
No sentiu passar les hores
Tot és pau, tot és claror.

Per arreu s’alcen arbredes
Els ocells hi fan el niu
Retrobeu sempre les sedes
Ensimismades del riu.

Per contemplar nous paratges
Ens cal anar força enllà
Sigui per veure paisatges
Com els que et plau de mirar.

A voltes trobes ombrius
Desafiant els estius
On retrobes la frescor
Respires, i et sents millor.

«En Carxofa»
Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2016

Prop del pont actual, en una casa del final del carrer del Carme, hi vivia en Francisco Llop, conegut com en Carxofa, un pescador de Sant Pere que, amb el seu llagut, solia passejar Prudenci Bertrana pel riu. La besnéta d’en Carxofa, Elvireta Tauler, ens ha explicat que el seu besavi s’havia casat dues vegades i que va tenir dues filles, la Julita, del primer matrimoni, i la seva àvia Dolors, del segon.


Davant vostre teníeu un home d’anys, cepat, alt i test com una antena de nau, nas ferm i aguilenc el mateix que el timó d’una fragata, cara terrosa i celles espesses, sota l’ombra de les quals brillaven, platxeriosament, uns ulls vius, d’esparver domesticat. Mentre us contemplava se li accentuaven els nobles solcs facials, iniciant un somriure de plaga empedreït, mostrant-vos un rengle de dents blanques, desgastades per cinquanta anys de rosegar el pa moreno del seu sarró de pescador. [...] 

En Carxofa es passava els jorns sol, perdut, maldant dins aquesta planúria fantàstica i traïdora que, vorejant el mar a un costat i altre de les goles del Fluvià, s’estén des de l’Escala fins a Roses. Era, en definitiva, un trist pescador lacustre. Es titulava a si mateix l’almirall de les aigües mortes, volent significar el domini absolut que tenia d’aquells tocoms laberíntics, habitats solament per fotges i rat-bufos, rasclons i bernats pescaires. [...]

La seva pell resseca i torrada, el seu vestit de vellut descolorit, la fusta dels rems i de la barcota, i el fang del seu calçat, eren d’un mateix to indefinible de cosa calcigada pel sol i destenyida per l’aigua. Quan parava els ormeigs en les voralles argiloses del riu o entre la malesa de les llacunes, no l’hauríeu pas obirat fàcilment. Es feia tan invisible que àdhuc els ànecs salvatges i els corbs marins volaven arran del seu cap, prenent-lo per un pilot de gleves, per una soca morta, per un feix de balques, per una raconada d’escòries; en fi, per qualsevulla objecte menys per un enemic. [...] 

En Carxofa vivia en una casica dels afores del poble a un tirat de pedra del Fluvià. En temps de pluges el riu hi arribava fàcilment, i en Carxofa el deixava entrar amb aquella alegria. Eren amics d’anys i un i altre congeniaven prou bé per suportar-se.