El camí de Mig de Dos Rius i l’illa d’en Caramany

El riu Fluvià i l'Illa d'en Caramany. Foto: Joan Tibau

Els voltants del poble de Sant Pere Pescador tenen un encant especial, perquè combinen el paisatge de camps de cereals i de fruiters, amb el de les closes i els camins que voregen el riu. Si seguim el marge esquerre del riu, arribem a la reserva de Mig de Dos Rius. Hi observem arbres de ribera, senissos i joncs, i una gran varietat d’aus (collverds, fotges, bernats...) i d’insectes.

 

L’ànima del freixe. Barcelona: Barcanova, 2003


El riu surava com una serp cansada sobre un llit relliscós, ple d’algues. Semblava que volia parlar, però a cada pas, mentre avançava cap al mar, emmudia més i més i acabava enterrant sota les aigües la seva veu esquerpa. Sobre les tiges emmandrides, vinclades pel pes del cos que aguantaven, hi transitaven minúscules aranyes marronoses. Una marieta pigallada estenia les seves ales nacrades en un vol ras i curt. Tot respirava, vora el riu. Les formigues es desplegaven per les vores humides, entre els joncs florits i els brots poderosos dels petits pollancres. Indiferents a tot, recorrien el mateix camí fins arribar al niu: un pilonet de terra salivada amb un forat negre al mig.

Sortint del poble, tant si ho fem pel marge esquerre com pel marge dret del riu, sempre es veu l’illa d’en Caramany, una llenca de terra enmig del riu, fruit de la desviació del curs fluvial per evitar que les revingudes s’enduguessin els conreus.


Sant Pere Pescador ha esdevingut Sant Pere Agricultor. La vila, antic port pesquer, s’ha reconvertit en un fèrtil regadiu on menen pomeres, fruiters i pollancres. Els conreus són treballats pels locals i per una població negra, mentre el riu desguassa lentament, a ritme de blues. El Fluvià en la seva deriva cap a mar ha dibuixat meandres i giragonses. Darrerament s’ha fet una drecera fluvial per esquivar les revingudes. D’aquesta manera, s’ha isolat un bosquet de ribera, una zona neutral, ni de caçadors ni d’ocellaires, coneguda com a illa de Caramany. [...]

El terme és planer i antigament es coneixien alguns ullals. Actualment, aquests brolladors d’aigua s’han perdut.

«Locus amoenus: Els àlbers de Mig de Dos Rius»
núm. 212 (maig-juny)
Girona: Diputació de Girona, 2002


M’assec al peu d’uns àlbers bessons. Els dos troncs s’alçuren junts i desafien amb el vestit blanc, d’escata fina, l’embat de les tramuntanades. Sempre junts. Partint el curs del riu hi ha l’illa d’en Caramany. És una illa guarnida de joncars altívols i de canyissars pausats, d’àlbers de plata i de pollancres que bressolen les fulles tendres, d’un verd incipient, humit com una llàgrima d’infant.