La desembocadura del Fluvià


Desembocadura del Fluvià. Foto: Joan Tibau

Quan s’arriba a la desembocadura del riu, la vista s’eixampla. Davant hi tenim el mar i la platja tan llarga de la badia. De camí cap al mar, a l’esquerra i al nord, veiem Roses, la serra de l’Albera i el Canigó ben nevat a l’hivern; a la dreta i al sud, l’Escala i la silueta tan característica del bisbe mort de les muntanyes del Montgrí. La gola és un lloc carregat de màgia per la seva forma canviant i perquè representa aquest punt d’equilibri entre dues grans forces: la del riu i la del mar.

 

 

Salvador Girbent testimonia les dificultats de travessar la gola amb la barca per anar a pescar i també del tipus de peix que hi pescaven:


Salvador Girbent i Font, pescador de riu i de mar, nascut l’any 1927 a Sant Pere Pescador, viu a prop del Fluvià. Coneix els secrets i sap com treure el profit d’aquest riu mariner per a la supervivència. El respecta i l’estima com només es pot estimar el que es coneix profundament. El riu ho és tot: vida i riquesa, però també mort i destrucció. [...] En Salvador era petit quan hi va haver el gran aiguat del 1940. [...]

La vida en el tram final del riu feia més feixuga la feina d’avarar i treure les barques: «El pescador sempre ha patit per la desembocadura, perquè per anar a mar amb la barca havíem de passar per sobre la sorra, hi havia poca aigua i les barques no passaven. De vegades hi havia trenta o quaranta metres de sorra, llavors havíem d’agafar els pals de treure, posar-los a dins de l’aigua, posant i traient fins que la barca arribava a mar».

El riu, però, també servia de port en els petits meandres que es produïen en el seu recorregut abans de la construcció del Club Nàutic i del Fluvià Marina. Les barques es guardaven en aquestes raconades: el racó de les Barques, el racó del Molí o el racó d’en Caramany, on el riu entrava en el bosc d’en Caramany. [...]

Però el que era destrucció per un cantó era riquesa per l’altre: «Quan la desembocadura era gran perquè venien grans riuades, les cries del peix entraven al riu i hi havíem agafat de tot. Pareu esment al peix que ara us diré: rogers, llenguados, roms, llisses, sèpies, musclos ... I d’ostres, se n’agafaven a cabassos, perquè s’arrapaven a les branques dels arbres del riu». [...] Però si d’una pesca se’n sent més satisfet en Salvador, pels guanys que va donar-li, és la de les angules. «Una nit en vàrem agafar cent quilos, a quinze pessetes el quilo, ja pots començar a comptar».

 

Joan Ferrerós i Josep Valls també han escrit sobre la pesca de l’angula en aquest espai:


Sant Pere Pescador resulta diferent d’altres indrets de la costa a causa de la gola del Fluvià, fet que condiciona la pesca en aquest litoral. Abans la gent d’aquest poble, més pagès que pescador, vivia de pescar tant com donava l’últim tram de riu que va des del pont fins a la barra de sorra, però ara no: només és permès, avui dia, de pescar anguiles amb un ormeig que en diuen “gànguil”, un estri que fa només sis o set anys que s’usa a Sant Pere, copiat dels pescadors del Delta de l’Ebre. I encara l’anguila només es pot pescar de setembre a abril; de maig a agost és prohibit, per no fer nosa a les embarcacions de “plaisance” del turisme, i per deixar descansar el peix. Aquest projecte de peix que en diem angula, tot i ser tan petit, diu que quan arriba aquí ja té ben bé dos anys. L’angula es pesca en plena fosca, no hi ha d’haver lluna, i quan n’entra més és quan la lluna va de nova a vella: en aquestes condicions se’n pot agafar tres vegades més que en una nit corrent. 

"La llissa"
Girona: Llibres del Segle, 2017

La pesca hi és cada vegada menys freqüent, tot i que encara hi ha alguns pescadors que deixen les seves barques a l’embarcador La Llissa, que veurem abans d’arribar a la desembocadura. En el poema de Rosa Font “La llissa” es descriu el salt d’una llissa a l’últim tram del riu:


Quan el sol mor, la llissa salta sobre el riu.
La marinada calla,
abraça els joncs, adorm la balca.
Just en aquest instant, arronso els dits,
salto en la ingravidesa,
cuso el silenci a l’aire ple de sal, 
em dissolc en els fils que broda l’aigua.