Els aiguamolls i les closes

Els aiguamolls i les closes. Foto: Joan Tibau

Entre la Muga i el Fluvià, hi ha els aiguamolls, inclosos ara al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Són un conjunt d’estanys amb una gran riquesa ornitològica i que abans eren freqüentats pels caçadors, un d’ells l’escriptor Prudenci Bertrana.

«Sant Pere Pescador»
Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2016

En el text que dedica a Sant Pere Pescador, hi descobrim les aficions cinegètiques de l’escriptor, però també la mirada d’un naturalista:


Les maresmes en els dies serens i quiets no tenen pas gaires encants per a un caçador. [...] Els ànecs són lluny a gaudir de la bonança de les aigües del golf. [...] En canvi, en dies de tempesta, les fotges negregen en les gorgues; les perdius rascles passen acarrerades i rabentes; els ànecs, que el mar enfurismat no dóna habitualment, revolen seguit indecisos i desconfiats; les fredelugues voleien per les closes com trossos de paper, a mercès de les regolfades de l’oratge; i, molt enlaire, seguint una ruta sols d’ells coneguda, passen grans camallargs d’ales amples com llençols, el coll estirat, les potes enrere, marxant en ordre, com un rengle de misterioses creus fugint de la terra vers regions ignotes.

«Sant Pere Pescador»
Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2016

Bertrana descriu com s’aixeca la tramuntana:


I heus aquí que de sobte noteu quelcom insòlit. No és res encara. Tal volta una polseguera al lluny, a l’indret de Figueres; potser una ratlla d’escuma sobre el mar o una estranya desorientació en el volar de les gavines; qui sap si l’aleteig d’una vela vora el sorral, vela que és plegada amb precipitació mentres el llaüt avança a força de rems, i els bous en una closa aixequen la testa i ensumen de cara al nord, vibrant a intervals les orelles entre la cornamenta, un poc astorats per quelcom que s’apropa i ells pressenten.

Llavors vosaltres pareu esment que les saules branden, que els joncs belluguegen, que en els cimals de les figueres seques les garses oscil·len amb la cua en laire i que arran dels marges s’arremolinen les aloses.

«Sant Pere Pescador»
Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2016

Quan bufa la tramuntana els caçadors es preparen per anar a caçar ànecs. És l’hora de l’aguait. Bertrana ho explica així:


El sol de la tarda grogueja pels conreus on segueixen bellugant-se els grups de xiprers i les userdes. Una moixeta arran d’un camp llaurat persegueix les cogullades que volen d’esma, penosament, entre els terrossos. [...] És l’hora fantàstica en la qual ixen estranyes veus d’animals inconeguts d’entre les boscúries de canyes i cenissos, i percebiu el xoc d’ocells que es llancen a les aigües mentre el cor us bat d’emoció. Els ànecs tarden a venir. De cara al mar esbrineu la violada profunditat del cel amb una atenció gairebé dolorosa.

El sorral es destaca vagament, il·luminat per la llum pàl·lida del crepuscle. [...] La passada dels ànecs comença; en veieu de llunyans que creuen la lluminositat verdosa de les albes; en veieu de propers que boguen arranats al joncar, de grossos, de petits i de mitjans, a voladúries, aparellats, i algun de solitari. És un espectacle de màgia contemplar-los revolar a contraclaror, amb el coll estirat, lluitant amb la tramuntana, aletejant a voltes entre els plomalls dels cenissos que branden, s’ajeuen i es redrecen fressejant asprament, mentre lluu un estel magnífic a cada nova impetuositat de l’huracà.

Alguns passen invisibles amb un xiular especial, altres apareixen del costat de les rompents; són petites volves negres que s’inicien com un pampalluguejar dels ulls, que creixen i es contornegen ràpidament, i en trobar-se amb vosaltres s’enlairen i es fonen com dissolts en l’ombra carminosa del zenit.

Maria Àngels Anglada també ha plasmat aquest espai natural en algunes de les seves obres poètiques i narratives.


Les closes a la primavera, quan enmig dels recs veureu esclatar una munió de petites flors blanques i els arbres de les voreres, saules, freixes, plàtans, verdegen tots a la seva manera, mentre algun pollancre escadusser treu els seus borrons rosats, amb carnació de galta. I a l’estiu, quan sovint alena la marinada i les xiques erugues verdes es pengen i caminen en arcs flexibles entre les branques vincladisses i les menudes reinetes salten al fresseig de les vostres passes i veieu entre el tapís fullós les tórtores brunes matisades de llicorella farigola.

"Desenllaç"
Barcelona: Columna, 1989

Acabem l’itinerari amb un fragment del poema “Desenllaç”, de Joan Teixidor, nascut a Olot, des d’on contemplava els inicis del curs del Fluvià. El poema ens convida a meditar i a fer balanç de tot el que hem viscut. Nosaltres us convidem a recordar els indrets que heu visitat i a retornar-hi sempre que vulgueu.


El Fluvià ha fet el seu trajecte i no recorda 
ni cascades ni afraus ni la campana d’aigua 
caient sobre els còdols com en un dia de festa.
La pollancreda ha suspès el seu clam.
Hi ha fang i llot al fons enterbolit.

Ha arribat el temps de meditar, de fer balanç 
de tot el que has viscut, del lloc feliç 
i de la dissort que et malmenava i t’atuïa.
Ja no et queda res més que aquest tendal de silenci, 
les canyes vora el riu que l’oreig fa moure.
Les dunes tenen un moviment d’onada 
i s’encavalquen amb una gran parsimònia.