Plaça de Catalunya (Plaça d'en Caramany)


Entrada i torre del Palau dels Caramany. Foto: Joan Tibau

Arribem a la plaça de Catalunya, coneguda per la gent del poble com la plaça d’en Caramany, perquè la presideix, des de fa segles, el casal dels Caramany.


El nucli de Sant Pere Pescador està lleugerament enlairat a la riba esquerra del Fluvià i és centrat per l’església parroquial i pel Casal Caramany, que presidien l’antic nucli fortificat. Aquest s’expandí, després de l’època medieval, cap a migdia. [...] Prop de l’església, al nord-est del recinte fortificat, hi ha el Casal Caramany, que degué substituir el castell medieval. Té elements dels segles XVI-XIX. Hi destaquen dues finestres del segle XVI a la façana i una torre, bastida a finals del segle XVIII o principis del XIX, de planta quadrada i murs atalussats, de rajols

Els Caramany eren una nissaga familiar establerta a Sant Pere des de 1310, quan Ponç de Caramany s’hi instal·là després del seu casament amb Elionor de Requesens, hereva d’un gran patrimoni a l’Empordà. El 1370 van comprar un alberg i un pati de terra a l’interior de la Força, l’àrea fortificada que hi havia al voltant de l’antiga església romànica, que després es convertiria en la casa-castell de Caramany. Segons explica Marisa Roig, un dels hereus més rellevants de la nissaga fou Josep de Caramany, un defensor de les institucions catalanes entre 1640 i 1652. Aquesta família anà augmentant el patrimoni fins al segle XVIII, en què entrà en una etapa de decadència econòmica, que acabà el 1731 amb la venda dels dominis i els drets que els Caramany tenien a Sant Pere a l’Almoina del Pa de la Seu de Girona. Actualment, l’últim hereu de la casa dels Caramany és Cecili Granada Ybern. 

Fages de Climent ens parla de les famílies de grans propietaris que hi havia en alguns pobles de l’Empordà: Selva de Mar, Palol, Sant Pere i Terrades.

 


En Climent és a la Selva
i en Fages és a Palol; 
en Caramany a Sant Pere 
i a Terrades el baró.

 

"Plaça d'en Caramany"
Barcelona: Proa, 2011

En aquesta plaça hi havia hagut, durant uns quants anys, parades d’hortolans que hi venien les verdures dels seus horts. Rosa Font, nascuda a Sant Pere, en parla en aquest poema, que porta per títol “Plaça d’en Caramany”:


Als versos de Celan hi ha cascalls de l’oblit,  
boques fresques besant glops de silenci 
pels carrers tortuosos.

A la plaça d’en Caramany no hi ha cascalls: 
hi ha la dona de l’hort vora del riu 
que ven tomates, cebes, mongetes i naps.
Ha envellit amb les bledes, les carxofes 
i la veu se li ha fos als sécs del davantal.
Encara hi són els nostres ulls ardents 
que busquen un racó per estimar-se 
entre els préssecs de vinya i les prunes lluents.

A la plaça d’en Caramany 
no hi veig els cascalls de l’oblit: 
només els nostres ulls que encara esperen 
trobar un racó en el clos de les maduixes, 
una escletxa a la fulla de les bledes 
on amagar les nostres boques fresques 
bevent glops de silenci a la plaça del cos.