Porta de Mar de les Muralles

Porta de Mar de les Muralles. Foto: Jaume Cusí

La porta de Mar de la Ciutadella és un dels indrets més emblemàtics de la vila i l'entrada al «vertigen de la història», en una feliç expressió de Xavier Moret. El monument conté restes amb més de vint-i-cinc segles d'història. És tot un compendi de la història de Roses i de Catalunya, dels grecs fins als nostres dies. L'origen històric de Roses és prosaic: una situació geogràfica adequada i el comerç són el tret de sortida d'aquest parc arqueològic. Però, i la llegenda? I l'èpica d'un origen mitològic? El que relliga una comunitat amb el seu destí?


Un element força interessant és la possibilitat, expressada pel Pseudo-Escimne i Estrabó, que Rhode hagués estat originàriament una fundació ròdia. La discussió ja fa força anys que és oberta; però, de moment, no hi ha dades arqueològiques que permetin corroborar aquesta opció [...]. Les fonts, en aquest punt, tampoc són gens clares [...]. Probablement, doncs, la font de la llegenda s'ha de cercar en la mateixa colònia, on devia sorgir entorn dels segles IV i III aC per marcar distàncies amb la seva veïna Empòrion i dotar-se així d'uns orígens remots. Aquesta mítica procedència permet afirmar [...] que Rhode en el seu moment àlgid, a finals del segle IV i durant el segle III AC, és una ciutat independent tant respecte d'Empòrion com de Massàlia. Si no, quina necessitat hagués tingut Rhode d'adoptar aquesta llegenda que li permetia marcar distàncies davant d'aquestes dues ciutats, dotar-se d'un origen mític tan antic com el seu i, alhora, relacionar-se amb una de les ciutats [Rodos] de major prestigi internacional de l'època?

Escasses i triades ciutats mediterrànies poden lluir la seva lloba-mare particular en l'imaginari col·lectiu. Roses n'és una. La importància monumental de la Ciutadella és innegable, però Josep Maria Barris va remarcar el seu paper en l'imaginari col·lectiu rosinc. La plaça conté el passat de la vila, de la qual els veïns en van ser expulsats per l'estament militar durant la Guerra dels Segadors. I just al costat, fora muralles, hi trobem la nova Roses. Aixecada de bell nou allà on només hi havia quatre barraques i botigues de comerciants i pescadors. 


Sens dubte, Roses ha estat l'au fènix més característica de l'Empordà, capaç, per exemple, d'existir en un emplaçament determinat durant gairebé dos mil·lennis i desplaçar, a partir de 1645, la seva geografia urbana uns quants centenars de metres enllà, o de transformar la seva base econòmica uns quants cops. Renéixer ha estat la vocació de Roses i, per aquest motiu, les seves gents han fet de la tradició de curta durada una forma eterna d'ironia.

La Ciutadella, aixecada al segle XVI, ha arribat al segle XXI a empentes i rodolons. Amb èpoques d'esplendor, de guerra i, també, de ruïna. Francisco de Zamora, escriptor i viatger il·lustrat castellà, en va fer una descripció a finals del segle XVIII, just abans que la Guerra Gran i la Guerra del Francès fendissin la seva espasa a una plaça militar cada cop més abandonada per part de la monarquia. Zamora va fer un seguit de viatges per Catalunya que permeten conèixer la realitat del país amb la seva mirada forana.


Está este puerto en tan bella situación que podría hacerse en él la ciudad más bonita y rica del Principado sin grande dispendio y con seguridad y certeza. Para ello sólo se necesita que se arruine la plaza militar de Rosas, dejando sólo el castillo de la Trinidad, edificado de nueva forma, que podría ser en el mismo sitio allanando la montaña vecina que se necesitaría para la piedra de obras del puerto, población y plaza, o haciendo en su intermedio una grandísima cortadura. Las actuales fortalezas sólo sirven para impedir el aumento del pueblo, dependiendo del capricho de un joven ingeniero, la fortuna de un pobre vecino y la felicidad de una población.