Plaça de les Botxes

Vista aèria de la plaça de les Botxes. Foto: Jaume Cusí

La plaça de les Botxes, situada entre el passeig Marítim i l'avinguda de Rhode, és un indret viu i ple de gent, sobretot els mesos d'estiu i els caps de setmana. Des d'aquest indret privilegiat davant del mar, podem observar els xalets construïts l'any 1932 sobre el baluard enderrocat de Santa Maria. En destaquen els dos primers, la Casa Neus i la Casa Escofet, amb dos estils totalment oposats. Són l'exemple local d'un procés general que volia enderrocar les «velles» muralles per construir-hi una nova ciutat, en el cas de Roses un centre d'estiueig de primera categoria europea.

Pere Pi-Sunyer Bayo parlava d'aquests xalets, del seu amic i periodista Manuel Ibàñez Escofet i del context socioeconòmic de la Roses dels anys 1930.


Roses a l’estiu seguia tan meravellós com sempre, però nosaltres ja no érem tan nens. Tampoc eren tan nenes elles i els uns i els altres començàvem a descobrir-ho. Malgrat que érem als anys de la crisi que seguí l’enfonsada americana del 1929, em fa l’efecte que Roses s’anava enriquint, a poc a poc però al capdavall enriquint-se. Es començaven a fer algunes cases d’estiuejants i a construir una mica als afores. Prop de la platja, camí de Figueres, s’havien aixecat tres «xalets» i al del mig teníem un nou amic, Manuel Ibàñez Escofet. També les barques de plaer anaven augmentant modestament en nombre i en grandària, mentre la pesca, els bous, havien fet un gran pas endavant amb motors cada cop més potents i segurs. Ho recordo per tant com una època de millora, deguda potser en part al fet que es començava a parlar de la «Costa Brava» i els automòbils l’anaven fent accessible. Hi havia, és clar, molta gent que continuava passant-ho prim, però en aquella edat no n’érem encara massa conscients.

A la dreta dels xalets, després del giratori que amaga sota seu el rec d'en Forquilla, hi ha una de les fondes més antigues de la vila, l'actual Hotel Marina. La fonda va acollir a finals del segle XIX el viatger francès Pierre Paris, que va descriure la seva estada a l'establiment.


Je dors très bien dans une chambre propre et sur un bon lit, dans la posada de la Marina. Mais le vent fait rage toute la nuit. On n'entend pas la mer, mais seulement le mugissement de la tramontane dans les acacias et platanes qui bordent la route. Au matin, le soleil est déjà haut quand je me lève, mais le vent s'accorde fort bien avec lui. A côté de la posada sont les ruines de la fortresse bombardée et détruite per les Français. Complet, ce serait sans mérite. Une vaste enceinte à la Vauban, un large fossé aujourd'hui cultivé, et à l'intérieur une seconde enceinte. Il y a par bonheur de superbes éboulis de murailles qui compensent la «nouveauté» des fortifications. Au centre de la première enceinte, il y a des ruines, laides dans le détail, mauvaises constructions en mauvais moellons, mais dont l'ensemble ne manque pas de pittoresque, surtout une vieille église dont la voûte est effondrée et dont un pan de mur de clocher se dresse en pointe et se tirent comme par miracle.