Escultura «Homenatge als Pescadors»

Escultura «Homenatge als Pescadors». Foto: Jaume Cusí

Uns metres més enllà trobem l'Homenatge als Pescadors, una escultura de l'artista gironí Domènec Fita inaugurada l'estiu de 1990. La platja es fa present i el mar ens crida l'atenció. Ara la sorra acull turistes; abans era un espai de treball, on s'estirava l'art dels més pobres, s'emmagatzemaven les mercaderies més diverses o es construïen barques de pesca en  improvisades i modestes drassanes.


Sunyer s’ha aixecat. I pren calmós el camí dels estanys i els salins. Segueix un corriol menjat pels joncs i tamarius, senissos, salsures, barrelleres carnoses. Respira l’aire salobre. En arribar a la platja que s’estén immensa a dreta i esquerra, el sobta com sempre l’espectacle de meravella del golf. El mar encalmat, immòbil, metàl·lic i blanc reflecteix Roses i la Ciutadella. Davant per davant, la punta de la Poncella amb el pes feixuc del castell. Molt lluny, blavenques com en un somni, les illes Medes i, pròxima, la sorra a banda i banda, dibuixant un cercle gairebé perfecte. Onades minúscules, que ni tan sols fan escuma, se succeeixen mansament sobre la rampa mullada. I només el garlar de les gavines i el xisclet desesperat dels ànecs marins vinguts dels estanys torba el misteri del matí hivernal.

Quim Curbet ens acosta a la Roses actual, filla de la divertida disbauxa del boom turístic i d'un trist model econòmic bastit massa ràpid i, per tant, poc consistent, que ha caracteritzat la vila des de la dècada de 1950. Curbet és cruel, potser, però també és sa assumir les conseqüències de les opcions econòmiques triades. 


Roses, més enllà d’altres apreciacions històriques i culturals, és simplement un poble de la costa, de la Costa Brava, amb els seus pescadors, els seus turistes i els seus empresaris de la construcció. Roses, i els rosincs, han construït la seva història, com la majoria dels pobles de la costa, just al damunt de les restes monumentals, han edificat en les reserves naturals i, si no han asfaltat la badia és perquè no han pogut o per pura manca d’imaginació. Després ha quedat el que ha quedat, una platja de sorra fina que l’ajuntament intenta netejar cada matí, unes prestigioses postes de sol que els rosincs admiren amb un deix de melancolia, una ciutadella amb aires fantasmals i embastada amb sargits de darrera hora, i quatre cases amb encant que intenten sobreviure com poden entre els alts edificis sense ànima que els rosetans van permetre construir anys enrere. Poca cosa queda d’aquell Roses de fa cinquanta o cent anys, enterrat sota el somni de la gallina dels ous d’or del turisme. S’havia de servir en safata el que fos, per tal de complaure els assedegats fills del nord, que venien amb moneda forta i amb ganes de sol. Ara el mal ja està fet i l’ajuntament només pot anar untant pacientment amb crema les llagues, mentre els Pirineus continuen esbandint-se els peus en la badia de Roses.

Amb la remor de la mar de fons, el malaguanyat Miquel Pairolí afegeix un nou element, imprescindible: el vent, que marca la vida dels vilatans i, sobretot, dels pescadors. La comarca és el gran país de la tramuntana, que li dona el tremp, el caràcter, la llum esbatanada i violenta. Si llegim aquest fragment un dia de temporal, veurem com la badia de Roses serveix de refugi per a totes aquelles embarcacions que, des de l’alta mar, busquen la seguretat de les aigües més tranquil·les. La badia pot arribar a esdevenir una mare protectora.


Del gregal en solem dir tramuntana per enllestir, perquè aquest mot té més anomenada i prestigi. Tothom sap què és la tramuntana, però en realitat el vent del nord que bufa a ple pulmó durant un parell de dies, almenys tres o quatre cops l’any, és pròpiament gregal. És clar que no en faríem pas dogma, perquè la primera cosa que s’ha de tenir present en matèria de vents és que governa la variabilitat. Els vents a camp obert no són pas com un ventilador fix, que impulsa l’aire sempre en la mateixa direcció. Van canviant d’orientació i com que tramuntana i gregal són veïns, l’un del nord i l’altre del nord-est, és fàcil que es barregin. Amb tot, la tramuntana que tenim és molt agregalada i sovint bufa clarament del nord-est; és a dir, de gregal. Aquest nom, però, aquí no ha fet fortuna i ningú no parla de gregal, sinó de tramuntana, per qualificar tota mena de vent del nord. Alguns que filen més prim utilitzen una bella expressió: en diuen tramuntana de Roses, és a dir, la tramuntana que entra pel golf, tramuntana de l’est. En definitiva, gregal, i tornaríem allà mateix.