Cementiri

Entrada al cementiri municipal. Foto: Jaume Cusí

Visitant, no t'espantis. Qui et guia, t'ho promet: el cementiri municipal t'omplirà de bellesa i et conhortarà amb una pau lluminosa i càlida, molt viva, perceptible, perquè...

«L'ombra suau del xiprer»
Roses: Ajuntament de Roses, 2008


Roses disposa d'un exquisit camp sant, mesurat i suau, plàcid i alegre, fresc i juvenil. [...] És un espai agradable, farcit de detalls, curosament mimat amb flors i molta netedat, lluminós i mediterrani, d'acord amb una tradició que ha donat grans necròpolis com la d'Arenys de Mar, Lloret o Port de la Selva, entre d'altres. [...] Més enllà de la sumptuositat que acompanya la fortuna familiar, tothom té el seu petit racó de posteritat. La làpida és el testimoni mut del record que ningú vol que s'oblidi. És allò que Frederic Rahola deixà al peu de la tomba: no totes les coses moren. La remenbrança, el cementiri, torna finalment a igualar les persones. 

Caracas: Terra Ferma. Centre Català de Caracas, 1971

El cementiri també representa l'enyor per tota una generació que es va haver d'exiliar. Carles Pi-Sunyer, des de l'exili a Caracas, creà un bell sonet elegíac que traspua la pèrdua personal imposada per la llunyania. 


La pau del cementiri. La llum clara,
la benigna mercè del cap al tard,
con si us donés, amiga, el Déu vos guard,
amb una fe que és humanal encara.

Quatre parets de calç emblanquinades,
les lloses entre mates de fonoll,
un borinot rondant entre el rostoll,
i les hores calmoses, encantades.

La plana, les muntanyes, enllà el mar,
dolça quietud del gran silenci clar.
Una muda oració –res més no goses.

El darrer son dormir sota el cel blau
al cementiri de l'eterna pau.
Ser-hi enterrat és ser encara a Roses.

El cementiri és un autèntic nou món, ple de nínxols curiosos i de tombes destacades. Un passeig parsimoniós pels seus terranencs carrerons us descobrirà petites joies que ens parlen de la naturalesa humana més despullada. Són de visita obligada les tombes de Jaume Vicens Vives, obra de Josep Maria Subirachs, així com les de les famílies Llorens, Rahola i Brunet. Per la seva banda, el mausoleu de Pere Rahola Molinas (Roses, 1877-1956), amb la delicadíssima escultura de Josep Llimona, ens ofereix l'oportunitat de recuperar dues quartetes satíriques que Josep Maria de Sagarra va dedicar a un dels polítics més destacats de la vila. Publicades a El Be Negre, la primera fa referència a quan el feren ministre de Marina durant el govern Chapaprieta; la segona, de quan el nomenaren ministre sense cartera durant la presidència de Portela Valladares. 


El senyor Pere Rahola, 
que és ministre de Marina,
decreta que a la titola
se l'anomeni sardina.

El senyor Pere Rahola,
ministre sense cartera,
decreta que torna enrera
en allò de la titola.