Riera Ginjolers

Riera Ginjolers. Foto: Jaume Cusí

La riera Ginjolers és un dels accidents geogràfics que ha marcat més la història de la vila. Amb l'establiment de la vila fora de la plaça forta, la riera creà de manera natural dos barris, el de Roses i el de la Punta. El pas d'una banda a l'altra no sempre ha estat fàcil i al llarg dels segles s'hi han construït diversos ponts. 

La riera Ginjolers, autèntica espina dorsal de la població, que l'articula en dos barris ben definits geogràficament i social, permet mirar a dreta i esquerra, a Roses i a la Punta, però també endavant, amb el mar com a horitzó infinit, i endarrere, amb les grasses terres agrícoles i les muntanyes eixutes i avares que només podien oferir simples recursos de subsistència.

August Pi-Sunyer il·lustra el paper d'aquest estacional i intermitent curs fluvial. 


Tarda de les darreries de març. L’aire és fi i el sol clar. Més que fresca, fa fred encara, però no ofèn. Es destaquen els termes nets i retallats i el món té aquella alegria que precedeix la primavera. Pugen passejant per la riera dels Ginjolers el pare Iriarte, Sunyer i el senyor Jordà. No porta aigua la riera, que no vindrà plena fins a les pluges d’abril. El mes de març, com és de llei, ha estat ventós i irregular, però sec. Així, el cel és ras, blau, unit i vibrant. El temps convida a caminar.

Carles Bosch de la Trinxeria, per la seva part, no se'n sap estar i parla d'allò que més li agradava, la cacera. Ens explica el rerepaís de Roses, amb tot aquell muntanyam inacabable, on neix la riera Ginjolers. Les muntanyes ens reclamen, però les haurem de deixar per una propera jornada.


Feia alguns dies que era a Roses, quan un diumenge em sorprengueren alguns amics de Castelló per a convidar-me a una cacera de perdius. La muntanya de Roses fins a Cap de Creus és molt poblada de perdius i conills. S’hi fan molt bones caceres. Els conills, molt abundants, s’agafen amb la fura en els caus. Són renomenats per la saborosa que és la seva carn, puix es nodreixen de plantes salitroses que els donen un gust exquisit. Els conills i els cargols de la muntanya de Roses són molt estimats. La cacera de la perdiu vol molt delit i bona punteria, puix és país molt trencat i la perdiu d’aquells pedregals, quan s’aixeca, brunzina i espanta el caçador novell.