Plaça de l'Església

Plaça de l'Església. Foto: Jaume Cusí

Des del Far-Ziggurat l'itinerari s'endinsa al barri de la Punta. Caminem pel carrer de Sant Elm, que recorda la importància d'aquest patró en el món de la pesca a Roses, i pel carrer d'en Mairó, que ara només és el record del cognom d'una de les grans famílies de la Roses dels segles XVIII i XIX, i arribem a la plaça de l'Església. La parròquia de Santa Maria, aixecada entre finals del segle XVIII i mitjan segle XIX, és el monument més emblemàtic del barri.

Les paraules d'August Pi-Sunyer ens apropen a l'època en què va començar a bastir-se aquest edifici.


Avui Sunyer prova d’arribar-se fins a les envistes del castell de la Trinitat. Ha passat, vora mar, per davant el poble, extramurs. Més enllà de la Trencada Vella, i a un tret de canó, comencen les cases noves, que formen ja dos rengles, amb un carrer entremig paral·lel al mar, i arriben prop la riera dels Ginjolers. Ve, després, la Punta, anomenada així perquè s’inicia en el petit delta de la riera. La Punta és el nucli inicial de la Roses nova, perquè, ja de segles, hi ha hagut en ella casetes i barraques de pescadors. I en un ample espai, a llevant, on hi ha uns camps encara no aprofitats, es té el propòsit d’aixecar-hi la nova església. 

La Roses divuitesca es va urbanitzar revoltosament; una manera com una altra de dir que els rosincs no feren cas de les prohibicions militars, es plantaren on els plagué i feren el que bonament els semblà. Podem aprofitar per resseguir els carrerons estrets i ondulats, abandonant el periple marcat. Mentrestant, les paraules de l'advocat i historiador rossellonès Francesc Jaubert de Paçà es faran vives, reals en cada detall, en cada racó d'aquesta centuriació imperfecta.


Cinc o sis carrers enfangats; unes quantes cases modestes, massa sovint simples barraques; una esglesiola; un camp pelat, sense ombra ni jardins; això és tot el que resta d’una vila poderosa, el nom de la qual figura tan sovint en la història de la península.