El Far

Far de Roses. Foto: Jaume Cusí

L'existència d'un far a Roses per guiar els vaixells que s'acostaven a la badia es remunta a la romàntica foscor medieval. Un foc de nit situat dalt d’una imponent torre cilíndrica, que es va aprofitar quan es va bastir el castell de la Trinitat al segle XVI, fou el primer senyal marítim conegut. La construcció actual és de l'any 1864. En aquest indret, just a tocar del camí de ronda que mena cap a les cales, ens podrem apropar a la significació del mar en l'origen d'una població marinera, que va motivar la novena gràcia de l'Empordà de Pere Corominas, el golf de Roses. A més, la vista permet contemplar un paisatge magnífic en el qual, com deia Manuel Brunet a El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries, «voldria vegetar-hi i morir-m'hi». El mar ha estat la gran via de comunicació de qualsevol població marítima, per on ha arribat nova gent, noves mercaderies i, sobretot, noves idees.

«Roses»
Barcelona: Revista de poesia, 1925

Aquest camí, Carles Fages de Climent el cantà de manera heroica, metàl·lica, plenament homèrica.


Cantaré la glòria dels Rhodis herois, que a la primeria,
foren arribats tot damunt les ones brodades d'escuma,
vinguts d'altra terra, la millor del món. I en veure la nostra
els semblà talment com si llur camí fos estat de somni.

Però, a Roses, la mar es mor, en arribar a la sorra, de la manera més bella, amb una gràcia que, com dèiem, se n'ha fet virtut literària.


La novena gràcia de l’Empordà és el golf de Roses. La terra va atraure un dia les ones de la mar a la seva falda, i ara la mar hi està tan bé i et troba tan bella, graciosa plana empordanesa, que no se’n vol tornar. De l’una banda rompen les aigües contra la roca dura i el ressò musical de la seva lluita evoca la divina memòria d’Orfeu; en l’altra punta entra la mar en els replecs de la muntanya, i damunt de la conca encoixinada d’algues, crea la meravella de les cavorques i cobaumes, i aquella més esplèndida de la Cova de les Cambres que al llevar-se el sol s’omple de lluminoses harmonies. El nostre poeta nacional va cantar-nos de Roses les seves gràcies de sirena; les dunes de la platja són com muntanyes que van de camí. Si al cap dels segles els dos bergants que besunyen per a omplir el golf –la Muga i el Fluvià– acaben per foragitar-lo de la teva falda, plana gentil de l’Empordà, el mar llatí et trobarà d’enyor, com el desterrat la pàtria llunyana.

Manuel Brunet recull la idea de la gràcia de l'Empordà, d'una badia generosa i hospitalària, a recer dels vents espantosos del nord, a recer dels homes mesquins que rebutgen el futur que arriba pel mar. Des de sota el far, veiem una mar tolerant que fa una terra acollidora.


Certament, són moltes les gràcies de l’Empordà, però la primera de totes és el terrer: és el maridatge de la terra amb el mar; la terra que eixampla els braços per deixar entrar el mar i abraçar-lo i s’enfila, un xic enllà, a tot voltant, per mirar el mar. [...] La badia de Roses, ampla com és i ben feta, és un mar domèstic que no tracta d’imposar-vos. Més que una majestat és una rialla, i de seguida us aveniu amb el seu parpelleig i les seves guinyades. Però si des del mig del gran arc, des de la platja de Castelló, vèieu, a la tarda, la badia de Roses, més blava que el cel i amb unes muntanyes de cristall dretes en l’horitzó marí, servaríeu tota la vida una lleial amistat amb aquest mar que s’encongeix per fer-se entendre i que la gent d’allà dalt sent tan propi com la seva horta o el seu camp d’userda.