Abandonat i ruïnós, el castell de la Trinitat ha estat un signe d’identitat fonamental en l’horitzó de Roses, cada cop més minvat per la perillosa proximitat dels xalets que han alterat brutalment la fesomia de la muntanya. [...] El castell ha de ser salvat pel seu valor històric i pel seu caràcter simbòlic, però també perquè és el mirador ideal d’un patrimoni col·lectiu tan eteri com inalienable: el de les postes de sol que Josep Pla va qualificar de les més grandioses i inoblidables del país. S’ha de pujar, cap al tard, fins al castell i asseure’s de cara a ponent. En un moment donat, sembla com si s’obrís el teló d’un espectacle màgic que Pla va descriure amb aquesta voluptuosa minuciositat: «Quan la llum entra en l’agonia, el cel, la terra, el mar, el sol es fonen en una successió de colors d’una imprecisió i d’una sucositat que semblen palpar-se. La mar es desfà en batecs lleugers i fugitius i en escorrialles trèmules. El cel, primer ocre, després porpra, després carmí, s’encén en una fumerola sanguinolenta i dramàtica. Les remotes muntanyes, cobertes primer d’un vel molt tènue, prenen després tots els tons blavosos i morats. De la planura feraç i ampla semblen pujar al cel lentament els fums de la terra i les evaporacions de les aigües. Sobre aquests vels càndids, a vegades tocats d’un verd transparent i subtil, el cel sembla guaitar amb una avidesa i una ansietat d’abraçada. Es produeix com un deliri de silenci: el mar s’acarmina, l’aire perleja; les muntanyes tenen un verd negrós; la terra, un blau grisenc... Quan brillen les primeres estrelles, el sol s’enfonsa arrossegant una naturalesa en espasmes.»

Finalment, només cal un epíleg que clogui una vila, Roses; que emergeix quan s'ha conegut; que s'aprecia quan s'ha visitat; que es continuarà movent per l'atzarosa història que haurà de venir i que desitgem que puguis veure.

La Roses marinera enceta nous camins
quan amb la proa al sol, polacres i galeres
cerquen les quatre barres sobre el llom dels dofins
i dalt del pal major el crit de les banderes.