Iniciem l'itinerari al carrer Canigó, que segueix el traçat de l'antic camí de Castelló, a tocar dels horts que des de l'Edat Mitjana han abastit la població de Roses.
Aprofitem el topònim del vial on ens trobem i recordem uns versos del poema “La fada de Roses”, de mossèn Cinto Verdaguer, publicat a Canigó.
Los coralers de Begur
coralen dins llur barqueta.
–Coralers, si m’hi voleu,
fareu bona pesca.
Si voleu saber qui só,
só una fada empordanesa,
les fades del Pirineu
me diuen Sirena–.
Quan ells se tiren al fons
jo en sortia amb les mans plenes,
ells treuen rams de coral,
jo aquest ram de perles
La vida moderna ha transformat d'arrel l'antiga i tradicional entrada de Roses, tot i que el record dels impertèrrits plàtans que tenien cura dels transeünts ha aconseguit que tornin a ser un element present. Joan Guillamet descriu, amb precisió, com era la carretera de Figueres a Roses, que connecta les dues poblacions més grans de la comarca, i la tala dels arbres que, en una tirallonga perfecta, seguien el seu traçat.
Castelló d’Empúries és sempre un terme de viatge plaent. No fa gaires anys que ho havia estat més encara. Parlo d’abans que tallessin els plàtans magnífics que s’arrengleraven a una i altra banda vora la carretera de Figueres a Roses. Aquests arbres pertanyien a una altra època, en la qual la gent no teníem tanta pressa com ara. [...] El que es deia era que els arbres eren una nosa i un perill seriós. Fins que un dia van comparèixer uns escamots d’obrers armats amb xerracs i destrals. Els xerracs eren d’aquells automàtics, que enllestien la feina ràpidament. Van començar a tombar arbres a terra i a arrabassar les arrels. Això s’ha fet també en d’altres carreteres, i ja gairebé no en resta cap ni un. Abans, a l’estiu, hom podia anar de Figueres a Roses amb bicicleta platxeriosament sota l’ombra dels arbres i, després d’haver-se remullat a la platja, tornar-se’n cap a casa a dinar. Ara ja no hi ha ningú que s’hi arrisqui.