Monument a Josep Pla


Placa dedicada a Josep Pla, situada al passeig Marítim. Foto: Jaume Cusí.

Passejar i badar pel passeig Marítim de Roses és una joia per tot aquell que visiti la població, sobretot si es fa a l'hora foscant, enmig d'una entretinguda tropa de turistes endiumenjats i bruns (o, simplement, vermells). En aquest precís instant no us caldran gaires més paraules que les de Josep Pla per descriure què és una posta de sol vista des de Roses.


De Roses estant es poden veure les millors postes de sol d’aquest país. Tot el que es pugui dir en aquest punt és pobre al costat de la realitat. Ara bé: ¿Hi ha res que s’assembli més a un ram de roses que una posta de sol de Roses? ¿Hi ha res que us en produeixi una sensació més semblant, que us recordi la mateixa elegant presència confortable, luxosa i vaga que la que us produeix un gran ram de roses?

No hi ha pas dubte: si a Roses us vèieu obligat a mirar la població, a fixar-vos-hi, potser la trobaríeu una mica mediocre i, en tot cas, una població com una altra. Però a Roses la cosa més difícil de veure és la població. Hi arribeu i baixeu a la riba. Davant vostre hi ha el golf. A la dreta, s’estenen les dilatades terres baixes de la Muga i del Fluvià. Davant d’aquestes meravelles, en la darrera cosa que penseu és a girar la vista enrere, car de seguida s’estableix del cantó de l’espectacle una atracció fortíssima. Escric «espectacle» a posta. A l’Escala i a Empúries veieu la terra i la mar com de dalt d’una altura, i el que teniu al davant sembla que ve de baixada. A Roses es produeix un il·lusionisme de sentit contrari: la mar i la terra esteses davant vostre semblen alçar-se i volen fer un arc que us exigeix tenir la vista alta. El poble, darrera vostre, com voleu que no desaparegui? És, certament, agradable sentir que teniu a l’esquena un poble emblanquinat, amb les obertures verdes i blaves. Coses pitjors s’hi poden arribar a tenir de vegades. Una cosa, però, és indubtable: a Roses és difícil de veure Roses.

Què no s’ha dit del golf de Roses? Els empordanesos som molt exagerats i una mica xerraires. El cert és, però, que el golf de Roses ens fa quedar sempre bé, fins quan diem que dins del golf hi maniobraria còmodament tota l’esquadra anglesa ajuntada. ¿Com seria possible, però, descriure les meravelles d’aquesta aigua engolfada? Hi ha matins de sol que el golf és una glòria de corns de mar, de cargols, de tritons de plata sobre un blau encantat, infinit, inexpressable. Hi ha tardes de calma que la mar sembla ensonyada escoltant les melodies d’aquest món cantades per alguna sirena vaga. Hi ha postes de sol en què la mar es desfà en un deliri de colors estovats i d’escorrialles. Aquestes postes de sol són magnífiques. De la plana dilatada i grassa, se n’alcen tots els fums de la terra i el vapor carregat de les aigües. Sobre aquests misticismes, el cel hi treballa, amb una ansietat i una avidesa melodramàtiques. El cel i la terra s’estrenyen de vegades fort, altres amb un defalliment esllanguit. Es fa un deliri de confusions, de penetracions, de barreges vagues. El sol, llunyà, pesant i moribund, es colga arrossegant una naturalesa en espasme.