Palau de la Música Catalana

Palau de la Música Catalana. Foto: Unai Monge

La música era una de les grans passions de Maria Àngels Anglada. S’hi va iniciar en l’entorn familiar, tenia estudis de solfeig i tocava el piano. La música va ser sempre una font d’inspiració, n’escoltava abans d’escriure, i constitueix un tret distintiu de la seva obra literària present en la musicalitat dels versos, en la temàtica i els títols de poemes, de contes, de novel·les i de reculls de poesia (El violí d’Auschwitz, Viola d’amore, Arietta...), i fins i tot en l’estructura narrativa i la caracterització de personatges, com és el cas de la novel·la Viola d’amore (1983):

«Maria Àngels Anglada: la melodia de la dignitat humana. La lletra impresa a través de la música»
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2017


Es tracta d’un trio musical passat al pla narratiu. M’agraden molt els trios amb piano, i tenia l’obsessió d’escriure una novel·la en què cada personatge s’assemblés d’alguna manera al seu propi instrument. La Violoncel·lista Gerda Nielsen, el seu marit –el pianista romanès Virgili Stancu– i el violinista Climent Moragues són un reflex del seu propi univers musical.

Melòmana i assídua a concerts, quan baixava a Barcelona, no es perdia els del Palau de la Música Catalana. N’és testimoni el poema “Viatge i concert”, escrit abans i després d’un concert de música barroca al Palau, i recollit dins Arietta II, darrer llibre de poemes inacabat, que tanca l’obra poètica de Maria Àngels Anglada.  Segons Sam Abrams, l’original del poema duia la següent nota aclaridora: «Tren Catalunya Express, 13 de febrer – Figueres, 19 de març de 1997. Abans de sentir i havent sentit The Academy of Ancient Music», orquestra especialitzada en la interpretació de música barroca amb instruments originals.


No sé girar el seient
i de cara al nord miro, mentre el tren
corre cap a migdia.
Molta estona ha durat la neu dels cims,
la nítida blancor de la infantesa
tan tendra i clara com
la neu de l’oboè.
Al cel s’alcen i fugen, violins pressentits,
branques altes i nues
amb tímids brots novells
però amb vells nius on tornen els ocells
de cadència, les ales
del record que va i ve.
No veig punt d’arribada però vaig
cap a una música antiga.

Un viatge més llarg és la nostra tardor
sovint mirant enrere neus i rostres,
mentre avancem potser massa de pressa
cap a una forma estranya de sonata
i a l’últim moviment
– un inaudible adagio.