L’escriptor Josep Pla, amb motiu d’una exposició de Lluís Vayreda a l’Almadrava Park de Roses, va escriure les següents notes:

El Sr. Vayreda és un excel·lent pintor i això ho vaig dir la primera vegada que vaig veure les seves teles. I ho vaig dir no per les raons que solen al·ludir els sinistres crítics d'avui parlant de la pintura sinistra que generalment es fa avui, sinó perquè m'agrada a mi. Jo no he defensat mai les coses de l'art per raons filosòfiques, metafísiques, esotèriques, estranyes i grotesques que han contribuït, en gran manera, a l'art que es fa avui. Jo crec que l'art, en un segle com aquest, en el segle més inculte i salvatge de la història, ha de tenir una tradició. Aquesta tradició la té el Sr. Vayreda. Té una tradició de realisme líric que és el que m'agrada a mi. El realisme líric en pintura, és el més difícil de fer i només es pot fer amb una obsessió i una observació permanents. El Sr. Vayreda sap dibuixar i pintar una olivera, un camp de blat o d'ordi, un camí que serveixi per caminar, una casa sòlida i potent, un poble real i positiu. Quan vaig veure la primera vegada la seva pintura, li vaig dir de seguida: segueixi aquesta direcció. No haig de dir res més. Si no bada, amb les insanitats d'aquest segle, té la partida guanyada. Ho repeteixo: no tinc res més a dir.

Segurament pel fet de ser germans i haver nascut i crescut en aquest mateix entorn, la descripció que Maria dels Àngels Vayreda ofereix del seu «paisatge estimat» coincideix amb el que Lluís Vayreda pintava en els seus quadres.

El meu paisatge estimat, de grans dimensions, una tela d’en Vayreda d’aquest temps, on es veu el poble on vaig néixer amb les seves cases de color mel enfonsat entre els petits turons de la Garrotxa, amb la meravella del Canigó, amb el seu tou de neu dessota la fondària d’un cel blavíssim tacat d’unes lleus nuvolades grises. Aquest cel que el meu germà toca delicadament perquè el porta en les retines, que és el mateix que jo porto tan endins.

El crític d’art Narcís Pijoan, en conèixer-se la mort de Lluís Vayreda, va escriure unes línies elogioses sobre la seva obra, que van ser publicades al suplement cultural Papers empordanesos. Malgrat la urgència de les circumstàncies en què va ser escrit, l’article constitueixen una de les primeres aproximacions rigoroses al llegat artístic de Vayreda:

Dels voltants de Lladó, d'aquests indrets de privilegi, Vayreda, sense caure en l'afeminament ni la deliqüescència, ens n'ha explicat les qualitats d'unes terres delicadament ondulades, amb el sentit precís, honest, de l'artista que per elles sent devoció. [...] Fidel a la seva visió del natural, cercava sempre de fusionar l'ambient qualitatiu del paisatge amb la veritat geogràfica estricta. I ho aconseguia les més de les vegades. Acarat quotidianament amb els temes monocords i monòtons de la rodalia de Lladó, en va extreure, en va esprémer, el seu equilibri líric habitual amb alguna concessió, inevitable, a la plasenteria ocular. L'espectacle rústec, copsat amb la major vitalitat i concreció, constitueix el punt més excel·lent dels olis de Lluís Vayreda, la força cromàtica dels quals no és menys exemplar que la vigoria de llur ossamenta. Ell creia que la naturalesa és l'herba i les roderes de carros, i la boira i el vent entre les fulles; és la glòria del sol i la bellesa de les oliveres.