Malgrat el possible paper de mestre de Guillem Ramon en aquest entorn de trobadors coetanis, va ser Cerverí qui va passar a la posteritat com a gran autoritat. Ens ho mostra Francesc de la Via, sotsveguer, sobreposat d’obres, jurat de la ciutat i prohom de la mà major, que vivia, segons Josep Clara, a la casa paterna, «situada en el sector de la ciutat que és posat sota l’epígraf “Lo Portal del Cal fins al cantó d’En P[ere] de Burdills”», indret que probablement correspon al carrer dels Ciutadans. De la Via aprofita el càrrec i la localització gironina en un poema satíric amorós amb un marc narratiu de caràcter jurídic, que recorre a bastament a autoritats trobadoresques: El Procés de Corona d’Aur contra Bertran de Tudela. Una «dona d’onor» va a trobar Francesc en un jardí prop de Girona per reclamar la intervenció del representant de l’autoritat reial. Acusa un «scuder valens» del robatori d’un guant «ab senyal d’amistat», un fet que l’enamorat ha difós en les seves cançons, i per tot això la dama ha decidit «dar clam de pau e treuga». El sotsveguer Francesc s’ho pren en broma i addueix, com a primera autoritat, la saviesa de Cerverí, qui també havia, però, demandat poèticament la seva dama per haver-lo torturar amb dolces paraules, com hem vist en visitar Sant Feliu.
Senyora cara,
crey que vós me burlats.
No tany que vós fassatz
clam de vostr’amador,
qui per la vostr’amor
sofferria dampnatge.
[...]
Que trobadors d’Espanya,
so fo en Servarí,
ho dix de fi en fi:
“Mos amichs si·s reffrany
de far mon desplaser,
aytan cant plus m’etany
me doble·l mal saber.
[Benvolguda senyora, em sembla que us rifeu de mi. No és correcte que denuncieu el vostre enamorat, que patiria qualsevol dany pel vostre amor. […] Que un trobador d’Espanya que es deia Cerverí ho va dir ben bé: “Si el meu amic troba consol a fer-me desplaer com més se m'apropa més se'm dobla el malestar]
Malgrat tots els arguments que Francesc afegeix per dissuadir la denunciant, el cas arriba a la cort del veguer a Girona. Després de moltes disquisicions, amb la participació de personatges gironins i detallades referències satíriques als procediments legals coetanis, el procés conclou el dia de Sant Joan de 1406. Llavors Francesc pot deixar el paper de sotsveguer i retorna a «l’orta de Girona» per veure la seva estimada i el poema conclou al monestir de Sant Daniel.
Aney per la verdura,
per l’orta de Girona,
on la trobí mot bona,
sí com poretz ausir.
Per me fe vos pux dir
que may fuy ten pagatz;
que·l corcers m’ach portats
en un jardi mot belh.
[...]
Yeu vau descavelcar
e mon cosser fermar
a l’intran del jardí,
e can m’aymia·m vi
va·m’exir a carreyra,
ez ab dolça maneyra
laixa la companyia.
Dix: «Francesch de la Via,
vos siats bé venguts.»
Yeu li ren les salutz
e lieys me va·brassar
e·m donech un baysar
dejus la sieu manteta,
en maneyra secreta
qu’om no·u posqués veser,
disén: «Gay scuder,
cavalcats de presén
per ço qu’aycesta gen
no us hagen en suspita.»
Ez yeu, la reysé dita,
prenguí son comiat
e fuy tost cavalcat.
Ez ab gran alagria
tot dreig tenguí ma via,
ab pensa mot joyosa;
per la Val Tenebrosa
intrey lay miss’ausir
en lo gay monestir
nomnat Sant Deniel.
[Vaig anar per la natura, a l’horta de Girona, que vaig trobar molt agradable, com sentireu. Us puc dir per ma fe que mai vaig estar tan content com quan el corser em va dur en un bell jardí. [...]
Vaig descavalcar i vaig fermar el corser a l’entrada del jardí i quan la meva estimada em va veure, va aturar-me i, amb dolces maneres, va deixar el seu seguici. Va dir: “Francesc de la Via, sigueu benvingut”. Jo la vaig saludar i ella em va abraçar i em va fer un petó sota la seva manteta, de manera secreta, que ningú no ho pogués veure, tot dient: “Alegre escuder, cavalqueu de seguida perquè aquesta gent no sospitin de vós”. I jo, un cop dit això, em vaig acomiadar i vaig cavalcar de seguida. I amb gran alegria me’n vaig anar ben recte pel meu camí amb pensaments joiosos; vaig entrar per la Vall Tenebrosa per oir missa a l’agradable monestir que es diu Sant Daniel.]