De Vilajuïga estant enfilarem la carretera que puja al monestir de Sant Pere de Roda (municipi del Port de la Selva), celebrat pel poeta sobretot a Somni del cap de Creus. A mig camí trobarem a la dreta el mas Ventós (segle XVIII), que havia estat molt conegut gràcies a la sardana Sota el mas Ventós (1955) de Jaume Bonaterra; avui és una àrea recreativa i de descans. Quan reprendrem el camí arribarem al pàrquing del monestir i, a quatre passes, un caminet vedat als cotxes ens porta al cenobi. La panoràmica del golf de Lleó amb les costes de la Catalunya del Nord es fa ben visible.
Arriben al mas Ventós
amb la mar a cada banda:
a un coster l’arcada d’or,
semilluna d’aigua blava,
i la ciutat grega al lluny
en llit d’arenys acotxada,
i, a l’altra, el golf de Lleó
que el cap de Creus atalaia.
Tot just veu el monestir
passa pradells de maragdes.
–D’aquest sender com se’n diu?
–El camí de Carles el Magne.
Ara arriba al monestir
i es pensa que és un niu d’àngels,
amb muralles de castell
i dues torres de plata.
Una sèrie de personatges desfilen pels textos de Fages al·lusius al monestir, com ara Carlemany, que va oir-hi missa, o Joan Subies, estudiós de la baluerna. No podia faltar-hi l’esment a la llegenda del cap de Sant Pere portat des de Roma per salvar-lo dels visigots d’Alaric.
El monestir de Sant Pere
el començà Carlemany
i va cantar-hi una missa
el dia que feia l’any.
Según la tradición sacra, narrada por el sabio arqueólogo Juan Subías, debajo del monasterio está, como piedra fundamental, la auténtica cabeza del apóstol, traída de Roma, para mayor seguridad, cuando fue ocupada por Alarico, por una marítima procesión de clérigos y obispos.
El monestir de Roda neix, esclarit, tot blanc
amb l’alba del prodigi, i en l’espill ondulat
del mar bregós es mira com un vaixell alat
–per ales, dues torres; per cloquer, un núvol; amb
un castell per tiara; per ull l’iris del far–.
L’emperador es reporta, deleix pel pic més alt
del castell de Verdera que mira a dues mars.
He fet el meu romiatge anual a Sant Pere de Rodes. No hi ha ja sant a les vetustes naus del temple, però hi sentim encara una mateixa impressió de solitud venerable. No sóc gaire temptat de rastrejar en les pedres l’imaginari record de mant frare de la meva sang ni suposar-li un vida ascètica ni faceciosa. Envejo, sí, un moment, a l’abat l’orgull de la seva mitra i el poder del seu bàcul. [...] Fóra irremeiable, i cal evitar, que les ruïnes acabin de caure. Cal també no deshonorar-les. Aquestes ruïnes tenen un punt dolç: ni estan massa caigudes ni cap estigma de restauració incompresa les profana.