Comencem el nostre itinerari pel tram baix del riu Fluvià a Esponellà, un punt estratègic pel fet de trobar-se en una cruïlla de camins, alguns dels quals daten d’època romana. La imatge del poble, a més, també està molt condicionada per la presència del Fluvià.
El nucli del poble d’Esponellà té un emplaçament que li dóna un gran caràcter. Es troba agrupat en un planell de les serres per les quals s’estén el seu terme, al turó del Castell d’Esponellà. L’indret no és pas molt enlairat, però crea una mena de balconada natural oberta vers sol ixent, que domina el curs del Fluvià i les terres planes que el voregen. És el punt on el riu es pot dir que inicia el seu curs inferior.
El Fluvià passa pel terme municipal d’Esponellà en un tram de vuit quilòmetres. De manera semblant, durant molts anys, nombrosos caminants van travessar Esponellà en la popular ‘Marxa dels 40km’, organitzada entre 1965 i 1998 pel Centre Excursionista de Banyoles i recentment recuperada. En el següent fragment podem llegir la crònica d’Antoni M. Rigau de la marxa de 1980 al seu pas per Esponellà:
Esponellà, diu el rètol. Si hi haguéssiu passat fa uns mil anys i escaig —suposant que ja llavors retolessin els camins— hi hauríeu llegit «Spondaliano». Hi ha documents que acrediten que aquest era el nom del poble l’any 925. Estudiosos hem tingut que asseguren que aquest arcaic toponímic prové del nom d’un tal Spondilius, romà. [...] Pocs i curts són els carrers del poble. Però combinen la gràcia rural —algun d’ells— amb un llis paviment urbà i, es pot dir que tots, amb el bon gust de les mestresses enamorades de les plantes i les flors. Hi ha racons que són veritables jardins.
Un dels establiments amb més tradició d’Esponellà és el restaurant Can Roca. Tal com explica l’historiador Pere Bosch, autors com Joan Perucho i Jaume Farriol van incloure breus referències a Can Roca en les seves obres. Però aquests no van ser els únics comensals il·lustres del restaurant, també Salvador Dalí, Fages de Climent i Josep Pla, n’eren clients fidels:
Can Roca també es trobava entre els restaurants que acostumava a freqüentar l’artista Salvador Dalí, acompanyat del seu amic, el poeta Fages de Climent. L’artista empordanès hi anava, sobretot, a l’hivern, i degustava preferentment alguns dels plats de cacera, ja fos civet de llebre, conill de bosc o perdiu a la col. [...]
Durant les seves visites gastronòmiques, Pla s’endinsava fins la cuina per tal de conèixer, de primera mà, les receptes de Can Roca. Juntament amb el seu amic Manel Bonmatí, acostumaven a seure a la vora del foc i es delien assaborint l’amanida amb ceba de cop de puny i, sobretot, la truita de patata i ceba. A l’entrada del restaurant encara es conserva, en un lloc preferent, una fotografia que immortalitza una de les visites de Josep Pla, acompanyat de la seva colla d’amics.
De fet, Pla va recordar les seves estades a Esponellà en diversos textos, on sovint enalteix la bellesa del riu Fluvià al seu pas per aquesta població.
De Banyoles vaig a Esponellà en un autobús desmanegat i carregat de pagesos que tornen de mercat, encara excitats i vermells de la compra-venda. A Esponellà hi ha un hostal sobre la carretera en el qual resulta agradable de fer un repàs. Després, m’acosto al Fluvià i, enfilant el riu a contracorrent, tracto, tot caminant, d’arribar a Besalú. El trajecte és una mica llarg, però d’una bellesa incomparable. El Fluvià és un dels rius més bonics de Catalunya —potser el més bonic. En aquests paratges és solitari i de vegades dramàtic. Té, així mateix, recolzades d’una tendresa fina, esponjada per la presència vegetal. És un país trist i fred a l’hivern, que a la primavera pot arribar a transmutar la gravetat en idil·li.
El lirisme de les paraules de Pla contrasta amb l’experiència que va viure Antoni M. Claret a Esponellà, durant el trajecte que va fer de Banyoles a Figueres en una de les seves missions. Si bé és cert que Claret també va incloure aquest episodi a la seva Autobiografia, en el fragment següent els fets són descrits amb més èpica:
Seguint el camí drecer, que en aquell temps portava a la capital de l’Empordà, el Beat va arribar a Esponellà, poblet joliu, recolzat damunt la riba del Fluvià. El vent bufava de fort i odulava feréstegament. Del mig de la corrent del riu surava un pilar de pedra on convergien i s’apoiaven dues posts de fusta que per l’extrem oposat descansaven respectivament quiscuna d’elles en la seva vorera. Seria la “Palanca del Molinot”, a mà dreta del pont, aleshores enderrocat. Un pobre home que travessava el riu i anava davant de P. Claret, en arribar on començava el segon tauló apretà el vent de tal manera que el llençà a l’aigua, ell i tauló. El sant resistia tan durs cops arrapat al pilar; però li era ja impossible, sense saltar a l’aigua, passar a l’altra vorera. Al seu entorn no es veia una ànima; però imprevistament, sense haver demanat auxili a ningú i sense saber com, es presentà un jove desconegut, passà a gual el riu abundós, es carregà a coll el P. Claret i el passà a l’altra vora. El Beat no en sapigué res més d’ell, perquè de seguida desaparegué.
Claret va travessar el Fluvià per Esponellà el desembre de l’any 1845. Tal com indica el text anterior, aleshores el pont que connecta Esponellà amb Crespià estava malmès i era inutilitzable. De fet, el pont sobre el Fluvià va estar trencat durant més d’un segle.. El desembre de 1794, durant la Guerra Gran, es va ordenar la voladura del pont d’Esponellà a fi d’impedir l’avanç de les tropes franceses. L’arc principal es va esfondrar completament, i així va restar fins l’any 1903, quan van finalitzar les obres de reconstrucció. Tanmateix, el febrer de 1939 el pont va tornar a ser destruït, en aquesta ocasió per les tropes republicanes, durant la retirada cap a l’exili, amb l’objectiu d’evitar la persecució dels feixistes.
El pont que travessa el riu Fluvià i connecta Esponellà amb Crespià ha estat un testimoni d’excepció dels episodis més convulsos que ha viscut el nostre país, i més concretament, de les contínues guerres, que han obligat a refer-lo en diverses ocasions. Ens en deixa testimoni la seva silueta estranya, amb un enorme pedaç metàl·lic i uns arcs clarament recompostos, en la qual resulta difícil reconèixer el seu aspecte medieval, i sobretot, les làpides que recorden la data del pont originari i de les dues reconstruccions que van endegar-se durant la primera meitat del segle XX.
L’any 1883, el farmacèutic i prehistoriador Pere Alsius, home de la Renaixença, va fer una excursió de Banyoles a Esponellà acompanyat per dos amics. En principi, la ruta havia d’acabar al pont d’Esponellà:
Al peu del pont d’Esponellà pensàvem donar per terminada la ruta de la nostra excursió, mes una conversa establerta amb unes bones dones que en la cristallina corrent del Fluvià rentaven llur bugada ens vingué a descobrir que aquella poètica ribera havia estat el teatre a on divaguen vaporoses fantasmes, afegint els detalls. Veient el dia s’encauaven en una petita bauma existent al bell peu de la cinglera de Sant Miquel de Crespià. Tant ens interessà la descripció d’aquesta cinglera que decidírem visitar-la per més que avançadament ens diguessin que d’aquell paratge havien pres ja comiat les fantasmes.