[El veïnat del Portell] és el que ens ha deixat més petges històriques d’èpoques diferents, amb ruïnes d’uns monuments singulars poc estudiats i poc freqüents en aquestes latituds. Ens referim a Sant Miquel de la Roca, l’ermita de Sant Bartomeu i les runes del possible poblat ibèric que es troben abans d’arribar a Sant Bartomeu, venint a peu des del nucli urbà de Crespià.

De tots els vestigis que resten a l’indret, el més atractiu és l’antic monestir de Sant Miquel de la Roca, per la singularitat del seu emplaçament —dalt d’una cinglera—, per la seva estructura —es tracta d’una església troglodítica— i per les esplèndides vistes que ofereix del Fluvià. Per accedir a Sant Miquel de Roca, cal agafar un petit camí que surt de les ruïnes de Sant Bartomeu, on encara es conserven i es poden veure algunes restes de la construcció romànica, segurament del segle XII.

El camí que porta a Sant Miquel de Roca s’agafa a Sant Bartomeu. És un simple relleix tallat a la part alta del cingle de l’amplada justa per passar-hi una persona. El santuari ocupa una gran balma o abric natural, que fou modificat artificialment. És emplaçat a la paret vertical de l’espadat, a 170m, aproximadament, sobre el curs del riu. En realitat és una construcció semitroglodítica, ja que té una part d’obra, amb façanes que tanquen la boca de la cova. L’edifici posseeix elements gòtics, sobre murs amb basament romànic i elements potser encara més antics. L’interior resta dividit en dos espais per un arc apuntat, al centre hi ha una curiosa cisterna que recollia l’aigua de la muntanya. Una concavitat artificial, al fons, amb rastres d’un mur i una porta, sembla poder-se identificar amb un primitiu eremitori.[...]

Malgrat ésser molt poc conegut, Sant Miquel de Roca és un dels temples rupestres de Catalunya de dimensions més grans i de gran singularitat. [...] Caldrien actuacions definitives per a protegir i consolidar aquest conjunt, però tanmateix avui encara es pot gaudir amb calma de l’esplèndid panorama, a vista d’ocell, sobre el congost del Fluvià, fent camí cap a l’església rupestre de Sant Miquel. Es pot arribar sense grans entrebancs a tots els racons d’aquest paratge, d’una gran bellesa, on tenim encara la sensació de penetrar en un indret enigmàtic i sorprenent.

Així ho va fer Pere Alsius en la seva excursió de 1883:

Impossible de remuntar-lo des de la base, no menos difícil baixar des del seu cim [...], sens dubte que aquestes circumstàncies feren imaginar a la fantasia popular que el petit cau que allí s’obrava sols podia haver sigut dominat per fantasmes i sers ideals [...]. El que hi ha de cert i imponent és que allí on més imminent és despenyar-se, allí ideà construir un anacoreta sa petita ermita, son niu d’àguila, per a viure retirat del món i poder amb llibertat entregar-se a la contemplació i al misticisme. En St. Miquel de Crespià com a Montserrat, no se sap si més admirar lo aspre i feréstec a la naturalesa o haver convertit eixos solitaris llocs un benvolgut retiro a successives generacions d’ascetes enamorats d’aquestes belles perspectives, qual contemplació de segur més los aproximaven a les regions de l’infinit eclesial pàtria de l’Omnipotència.

Malgrat l’aparent perillositat del camí que porta fins a Sant Miquel de la Roca, l’accés es troba al màxim de condicionat possible i la visita s’ho val.

Ens trobarem dalt d’una impressionant cinglera sobre l’estreta i encaixonada vall del Fluvià. La panoràmica que es divisa des d’aquí és certament impressionant. [...] En aquest punt ens trobem suspesos damunt el penya-segat que cau verticalment sobre el Fluvià. No cal patir però, el corriol està defensat del buit per una barana. Al capdavall del corriol ja podem entrar al temple semirupestre de Sant Miquel de la Roca. L’església va ser construïda en un abric de la roca obert a gran altura sobre la cinglera.