El reduït nucli de Vilert forma un agrupament molt compacte vora la seva església, a tocar de la riba dreta del Fluvià, que té un marge una mica elevat. El paisatge és assolellat, la vall s’hi eixampla fins a crear un espai planer, ampli i agradable, que és ben conreat i el limiten les serres cobertes de bosc.

Al terme parroquial de Vilert hi pertanyen moltes masies escampades a ambdós costats del Fluvià. Des del poble mateix, per exemple vora l’església, es pot contemplar el curs del riu que en aquesta rodalia crea un paisatge de marcada placidesa, d’una bellesa que fàcilment ens captiva.

A més del nucli de Vilert, també formen part de la mateixa parròquia el veïnat de les Caselles, situat a la riba esquerra del Fluvià, i el veïnat de les Anglades, situat a un escàs quilòmetre del nucli, a la mateixa riba dreta. Una banda i altra del Fluvià estan connectades per un passallís, que evidencia com el riu ha marcat la vida dels habitants de Vilert.

Des de l’antiguitat, aquest riu —Clodianus dels romans— ha estat present i ha incidit positivament, i alguna vegada negativament, en la vida d’aquestes poblacions que s’han format arran mateix de les seves aigües.

Aquest és el cas de Vilert, petit nucli de cases a la riba dreta del riu, amb un veïnat anomenat les Caselles, a la banda esquerra, amb una dotzena de masos i una bona plana de terres de conreu, algunes cultivades per famílies que habitaven a l’altra banda del riu, en el mateix nucli de població. [...] En aquest tram, el relleu de la Garrotxa comença a donar pas a la plana de l’Empordà, amb una sèrie de terrasses fluvials. L’aigua hi juga un paper important a causa de l’existència de moltes preses o murs de contenció. Aquesta és la resposta de l’home davant les necessitats de controlar les aigües, dominar la seva força i cercar l’aprofitament dels seus recursos: regadiu i energia elèctrica.

Hi ha documentades diverses vingudes del Fluvià que van afectar Vilert, però el poble també és conegut per un episodi que es va produir durant la tercera guerra carlina. Com hem vist, el Fluvià va jugar un paper decisiu en diversos enfrontaments. Durant la Guerra Gran, el riu es va convertir en la línia de contenció dels dos exèrcits. Així mateix, durant la Guerra del Francès el Fluvià va tornar a ser una línia d’atac i batalles entre uns i altres. I durant la tercera guerra carlina va tenir lloc el ‘foc de Vilert’. Un relat de Josep Anglada Piferrer, conservat als arxius de ca l’Anglada, una de les famílies més importants del poble, permet estudiar el tiroteig i el foc que es van produir a la plaça de Vilert el dia de la Festa Major, el 17 d’octubre de 1875. Però també les conseqüències de la guerra civil espanyola es fan presents a Vilert, on encara es pot llegir una pintada a la façana de la casa que hi ha davant la porta de l’església.

Segons les notes de Concepció Anglada, el 29 de juliol de 1936 uns milicians de Banyoles van saquejar l’església i poques setmanes després van tornar i van treure fora tots els elements del culte i els van cremar. Van llençar també moltes coses al riu. No tot es va perdre, però: «Mossèn Pere Casellas, rector de la parròquia, els primers dies havia portat dos o tres sacs plens de llibres, roba i objectes sagrats en un amagatall sota ca n’Abella. Va ser l’únic que es va salvar». Va haver-hi també ocupacions de cases particulars per part de la CNT i del PSUC.

Del petit nucli de Vilert destaca especialment l’església de Santa Maria, d’origen romànic.

L’edifici del temple, amb la torre-campanar, centra el petit nucli de cases arrenglerades en tres carrers que s’inicien a la plaça Major: el carrer de la Font; el del Riu i l’anomenat del Sud. Un petit carreró mena fins al davant de la porta de l’església, on hi ha una mena de mirador sobre mateix del Fluvià i des d’on es contemplen les muntanyes del prepirineu, com la Mare de Déu del Mont i l’altiu Canigó.

La imatge més icònica de Vilert, doncs, amb el riu i el campanar, també va ser plasmada en un poema de Josep M. Salvatella que Concepció Anglada va recollir a la seva llibreta de memòries:

Després de temps hem tornat tots a casa:
—aquest Vilert de riu i campanar—
i ens convida a recer de Santa Maria,
reflectida al mirall del Fluvià.

Avui serem tots units a la plaça
com aquells jorns que ara ens plau recordar.
Verd sobre verd, l’aigua lenta s’escola;
resclosa avall, com la vida, se’n va.