Aquestes fileres de plàtans, que escorten el pas de nostra llarguíssima comitiva, ens diuen que estem arribant a Orfes. A l’esquerra, fa estona que hi tenim el «Pla d’Illa», bona terra de conreu. [...] Orfes pot dir-se que s’aixeca a la dreta de la carretera, en la direcció que portem. Els carrers hi desemboquen. Cases principals s’hi encaren, mostrant finestrals gòtics. La de Can Perpinyà n’és una mostra. L’església, dedicada a Santa Maria, s’aixeca amb certa majestat sobre el caseriu. 

Certament, el campanar de l’església de Santa Maria d’Orfes és l’element que més sobresurt de la població.

Les primeres notícies sobre l’església de Santa Maria d’Orfes són de cap a mitjan segle XII. Avui l’església destaca al bell mig del reduït nucli agrupat al seu voltant, que crea un conjunt arquitectònic atractiu.

El temple actual es construí en el segle XVIII; consta d’una nau amb capelles laterals i campanar de torre. És curiosa la decoració de la portada, amb elements classicitizants i barrocs, datada l’any 1765. A la fornícula situada al damunt, avui sense imatge, hi ha uns estranys i esquemàtics petits personatges i un coronament a mena de ventall. 

A més dels elements patrimonials que resten al poble, la proximitat amb el Fluvià fa que els voltants d’Orfes siguin una terra molt propicia per a l’agricultura i el creixement de vegetació boscana:

El bosc arriba fins a la cuneta. Romanins, llentiscles, arítjols, roldó o roldor [...] Fonoll, farigola, espígol (barbaió, en diem a la comarca). Un brot a la boca, diuen que ajuda a fer camí.

Aquestes i d’altres plantes voregen la ruta, a l’abast de la mà. Arbres ben alts i gruixuts —pins sobretot— amb heures arrapades fins als cimals; algun roure força vell, un faig escadusser, un salze esgarriat que fa jugar les fulles blanquinoses contrastant gris-verd de l’alzinar. Més pins, encara, a un i altre costat...

A l’esquerra, el brancatge destaca sobre el cel empordanès, tan sovint ben blau, esbargit per la tramuntana. Caminem paral·lelament amb el Fluvià, que no gaire lluny veurà barrat novament el seu pas per una altra resclosa que, anys enrera —potser setanta o vuitanta— feia rodar les moles farineres del Molí dels Rocabertí. Rellevant al vell molí, en el mateix edifici s’instal·là una central elèctrica que encara deu funcionar. 

Efectivament, la central elèctrica d’Orfes es va instal·lar a l’antic molí de la baronia de Vilademuls, una jurisdicció senyorial que a començaments del segle XII va passar a mans dels vescomtes de Rocabertí. La central està situada al pla de Palol, a l’altra riba del Fluvià. Per arribar-hi, ara mateix cal fer una marrada perquè el temporal ‘Glòria’, el gener de l’any 2020, 9 va fer malbé la passera que connectava amb aquesta zona i encara no s’ha arreglat. Tot i amb això, val la pena acostar-se al Fluvià al seu pas per Orfes, per observar la placidesa del seu curs.

El riu camina cap al mar dibuixant corbes suaus, serpentejants, molt llargues, d’una lentitud exquisida. En les recolzades que va formant, una sèrie de rústics poblets —Farràs, Esponellà, Vilert, Espinavesses, Canyelles, Parets, Orfans, Romanyà d’Empordà, Bàscara, Calabuig— semblen adormits en un somni mil·lenari, en un silenci de callada laboriositat en la monotonia de la vida antiga.

La descripció de Pla contrasta amb la que va oferir el compositor Lluís Albert a la revista Canigó, on va publicar la crònica d’una excursió que, amb uns amics, va fer en un bot inflable des del naixement del Fluvià fins a la desembocadura.

En todo este trayecto hasta Báscara, el Fluviá puede catalogarse de río de montaña y por el paisaje que nos circunda resulta difícil habituarse a la idea de que nos hallamos cerca del mar y no en el Pirineo leridano. El río pasa por entre dos laderas totalmente cubiertas de arbolado y la exuberante vegetación de los márgenes impiden tomar tierra en muchos momentos de apuro. Nunca hubiera sospechado que en los límites del Ampurdán existieran parajes frondosos de este tipo.