Aquesta part del curs del Fluvià divaga per un país molt vell, de fons romànic, marginal, estàtic, de poca variació. Però el seu encant és aquest: és una reminiscència, una finestra oberta sobre una realitat que ha desaparegut gairebé a tot arreu.

De sobte, després de Calabuig, apareix sobre el marge esquerre un campanar prodigiós, al costat d’un petit temple arraulit —un campanar elegant i esvelt d’una presència superba. Sant Miquel de Fluvià té vuit segles d’existència. [...] És una obra sòlida i àgil, primitiva i dura, però d’una elegància magnífica. Tot aquest paratge està lligat amb el Terraprim d’Empordà, rodalia d’extenses pinedes solitàries que fan, amb el vent, una remor greu i severa, com un gran orgue de modulacions perdudes a la llunyania. Aquest paisatge solitari i remot, ple de records del bandolerisme de tants segles, i del vuit-centè concretament, contribueix a donar a questes terres una personalitat que a mi em fascina.

Pere Coromines, a Les gràcies de l’Empordà, també reconeixia que el campanar de Sant Miquel de Fluvià «em té el cor robat». De fet, l’autor considerava aquest campanar, juntament amb el de Santa Maria de Peralada, la vint-i-novena gràcia de l’Empordà:

Les belles proporcions de l’antic cloquer, l’humil harmonia del seu conjunt, l’aparell més aduste i perfecte a l’hora de la seva construcció, així com l’elegància de les arcuacions llombardes l’han fet senyalar com una de les obres arquitectòniques més gentils de la Catalunya vella. Així que passes el Fluvià ja et guaiten les finestres de la vella torre benedictina, enfonsades i fosques, com uns ulls cansats de plorar, i quan te’n tornes, el seu aspecte sentimental de soca morta, per on pugen les heures, escantonada pels improperis del temps i ablanida de molsa, t’oprimeix el cor amb melancòlica recança.

Montserrat Vayreda, en el seu poema “Sant Miquel de Fluvià”, enaltia el campanar de l’església i la seva ubicació prop del riu. Llegim-ne unes estrofes:

 

Campanar de Sant Miquel
voltat d’ulls de celles fines
que abastes i que domines
el riu, la terra i el cel.

Testimoni de l’ahir,
encara dones fermança
a mercè del temps que avança
de l’amor benedictí.
[...]
A l’ombra del campanar,
ahir com avui, s’aferra
entre el riu, el pla i la serra
Sant Miquel de Fluvià.

En un article periodístic, Fages de Climent esmenta un episodi de la comtessa de Molins a Sant Miquel de Fluvià: just abans de morir, va entrar a l’església, plorant, per demanar perdó.

Cerca del lugar donde cruzó la Antigua calzada romana, el monasterio de San Miguel, donde llorara perles la condesa de Molins, conserva arrogante y maciza su hermosa torre, flanqueando un templo arquitectónicamente intacto, y a la izquierda, un caserón espléndido en forma de dado, calado por elegantes ojivas, pone al paisaje una nota de arcaísmo deliciosa.

A banda de la monumentalitat del monestir de Sant Miquel de Fluvià, una altra de les característiques de la població és que compta amb una estació de tren. Prudenci Bertrana, que va fer nombroses estades a Sant Pere Pescador, sempre hi arribava des de Girona en tren: baixava a Sant Miquel i un familiar l’esperava a l’estació per acabar de fer el camí fins a Sant Pere en tartana. En el següent fragment, Bertrana descriu com eren les seves arribades:

Jo solia anar-hi per Nadal. Escollia els dies de mal temps, quan els ocells de pas són abundosos en les aigüerulles dels voltants. I amb tant de goig jo esperava aquelles excursions, que ja des del tren, en obirar la torre romànica de Sant Miquel de Fluvià i la plana santperenca, de lluny, tenia una mena d’alegria avalotada, que feia donar un tomb al meu caràcter. La franca verbositat ponderativa de la gent del país se m’encomanava en saltar del vagó. Gairebé sempre, casualment, poc o molt, bufava un poc d’oratge tramuntanal.