Per continuar el nostre itinerari, haurem de tornar enrere i passar a l’altra banda del Fluvià. Just després d’haver travessat el pont, a mà esquerra, surt una pista que voreja la riba dreta del riu. L’haurem d’agafar per arribar al següent punt del recorregut, Vila-robau, nucli que pertany al municipi de Ventalló.
Malgrat que Vila-robau i Palol es troben a banda i banda del Fluvià, antigament formaven part de la mateixa parròquia, la de Sant Genís, situada a Palol. Actualment, però, Vila-robau, a la riba dreta del riu, pertany a Ventalló i Palol, a l’esquerra, a Torroella de Fluvià. Això demostra que la funció limitadora del Fluvià es va anar consolidant amb el pas dels anys. Tanmateix, des de Vila-robau s’obté una bona perspectiva de Palol, on destaca el Mas Palol, un imponent masia que s’aixeca al voltant de l’antiga parròquia de Sant Genís.
Aquesta masia, feta gairebé nova a finals del segle passat, havia estat propietat dels monjos de Sant Pere de Rodes el segle X. I és que els monjos que a peu o a cavall anaven del monestir benedictí empordanès a Girona trobaven moltes vegades un escull difícil de superar i era el pas del Fluvià quan el riu anava fort. Calia esperar que el nivell de l’aigua baixés i com que en aquell temps gairebé res era impossible per als monjos van aixecar una església i un petit convent a Palol, on sojornaven fins que baixava el nivell de l’aigua. El temps comptava molt poc en aquella època i m’imagino que els monjos deurien desitjar trobar el pas barrat del Fluvià per poder viure relaxats en un petit convent, lluny dels controls dels superiors jeràrquics. Hi havia, però, un altre problema, i era el de tornada. Tranquils, deurien pensar, farem una altra església i convent a l’altra banda del riu, a Vila-robau. Tant en un lloc com en l’altre encara hi ha les dues esglésies.
Efectivament, el petit nucli de Vila-robau encara conserva les dues esglésies, la del segle X i la del XVIII, actual parròquia de Sant Andreu.
Entre el camp vast i el cel blau
es troba Vila-robau
Tot passant-hi, s’endevina
com el seu passat declina.
Resta clos el temple vell,
portals i arcs muden la pell
que del porxo a les teulades
les cases són disfressades.
Només les roques del Tit,
el cadirat condormit
i el pou de glaç, fan memòria
del que fou la seva història.
Què queda a Vila-robau?
El camp vast i el cel ben blau.
En el seu poema, Vayreda fa referència a les Roques del Tit. Es tracta d’un tossal encinglerat situat sobre el Fluvià, prop de Vilar-robau. El paratge és singular perquè hi ha moltes cavorques, un antic pou de glaç medieval i també les restes del Cadirat, que és com es coneix l’antic molí. Des de les Roques del Tit també podem observar Palol, a l’altra banda del Fluvià, i llegir la primera estrofa del poema “Palol” del metge i literat Joaquim Moner:
Sota el Puig de Ventalló,
del Puig Segalar bessó,
un joliu palau s’hi assenta;
l’acarona el Fluvià
vena gran que l’Empordà
té en el cor i lo alimenta.
Carles Fages de Climent va estar molt vinculat al Mas Palol perquè la finca havia estat propietat de la seva família paterna i ell hi havia passat algunes temporades.
I diré de Palol de medievals centúries
l’aplec pel Sant Patró amb rústiques cantúries
d’uns goigs mig catalans, encara mig llatins.
La gent devia anar-hi per esborrats camins
o pel pont enrunat de la via romana
damunt el Fluvià, a fer-hi la sardana
o al so de cornamusa marcar el contrapàs.
I el Sant Patró els mirava rient per sota el nas.
Palol —l’he lloat en els meus versos— és un paratge incomparable. Ni esquerp ni isolat, s’escau al bell centre de tres o quatre poblats, o petites sufragànies, de les quals fou parròquia en altre temps. Al so de la campana acudiren, doncs, els veïns de Vila-robau i de Sant Tomàs, de Sant Miquel de Fluvià i de Torroella, creguts que hi cridaven a sometent...
Ara que les sensacions més amables de la meva infantesa i de la meva vida em menen per l’horta arrecerada i els breus boscatges de Palol, compassats ençà i enllà, com taques de verd joioses, ni massa grans ni massa petites, amb aires de parc descuidat i de verger arcàdic, em ve en esment una altra vegada que vàreig sentir vogar la mateixa campana, en un esclat inesborrable de la tragèdia.