El territori del municipi de l’Armentera arriba fins a tocar la riba del Fluvià Vell (o riu Vell). Aquest riu, amb el qual enllaça el rec del Molí, es tracta de l’antic braç del Fluvià, que abans desembocava prop de Sant Martí d’Empúries. [...] La vora dreta del riu, per tot el terme municipal de l’Armentera, és resseguida de ben a prop i en paral·lel per una ampla pista de terra. En diferents punts, des d’aquesta pista, es pot baixar a la riba mateixa del Fluvià, a tocar l’aigua.

Són llocs plens de tranquil·litat, freqüentats per pescadors, excursionistes i amants de la natura en general. [...] El riu és ample i calmós. Observant-lo des de la seva riba, mirant cap al nord, es veu la muntanya de Pení i la serra de Rodes i Verdera a la llunyania. Poc més enllà, el Fluvià arriba al límit del terme municipal de l’Armentera i segueix el seu pausat i continu fresseig cap al mar, cada vegada més proper.

Abans d’arribar al mar, però, cal explicar l’origen del Riuet, o Fluvià Vell. Fins el segle XVIII el curs del Fluvià en el seu tram baix era molt diferent de l’actual. Arran d’un gran aiguat que es van produir el 1740 i que va afectar tota la zona, el curs del riu es va modificar pel seu propi desbordament.

A conseqüència de la inundació catastròfica de 1740, les aigües del Fluvià es bifurcaren al seu pas per Sant Pere Pescador. L’obertura del nou braç, seguint l’actual recorregut, provocà el trasllat de la desembocadura, d’Empúries a Sant Pere Pescador [...]. Per bé que el desviament s’atribuí a causes naturals, la intervenció de l’home va jugar un paper destacat. La conjuntura econòmica i l’interès de determinats grups socials, beneficiats amb el canvi de curs, van ser factors decisius. D’una banda, els propietaris del molí de l’Armentera amb els guanys obtinguts en les concessions dels usos de l’aigua pel reg de l’arròs, de l’altra, la família Caramany, amb els rendiments que generava aquest conreu i, per últim, els propietaris rurals, la gran majoria cortalers, que van veure minimitzats els efectes dels desbordaments a les seves explotacions.

El molí de l’Armentera va ser, durant anys, el més important del comtat d’Empúries. D’origen medieval, va quedar molt malmès en una riuada de 1707 i durant la guerra de Successió va acabar destruït. Tanmateix, l’any 1733 el comte d’Empúries va decidir restaurar-lo i reedificar-lo de nou sobre les restes de l’antic molí.

Situado a la orilla del río Fluvià, [...] tenía un embarcadero donde cargaban y descargaban barcos que hacían el tráfico de cabotaje a muchos lugares de nuestro mar, siendo una verdadera lonja a la que acudían mercaderes para la contrata de la producción agrícola y pecuaria de la Comarca. [...]

De Armentera al molino se va por la amplia carretera a Ampurias, que la tradición del país tiene por un camino romano. [...] este camino aquí pasa entre huertos y vergeles de los que surge airosamente el tejado del molino, que es un magnífico edificio de un solo cuerpo de planta rectangular alargada, bajo y piso, cubierta a cuatro vertientes y fachada con puerta al mediodía.

Efectivament, el Fluvià era navegable fins el molí de l’Armentera. Pere Coromines, que considerava el Fluvià la setzena gràcia de l’Empordà, ho exposa clarament:

Des de la gola fins a Sant Miquel, he passat en els seus marges hores de la més suau delectació, tot imaginant, com un empordanès de pura sang, si podria enfondar-se prou el jas del riu per a fer-lo navegable fins més enllà de Vilarrubau. [...] Per les terres salpastres que s’estenen dejust Sant Pere fins a la mar, no hi vagis a cercar, amic rodamón, més que sensacions d’una punyenta malenconia. Però si puges en barca riu amunt, quan seràs a prop de l’Armentera, l’aigua et fallarà, és ben veritat, mes la terra trobaràs sempre més hermosa.

Davant de l’antic molí, avui convertit en restaurant, encara es conserva el pont de pedra que travessa el rec just abans de passar per sota l’edifici. De fet, en època medieval, a l’Armentera només s’hi podia accedir a través d’algun dels quatre ponts que hi havia. Però aquesta situació de vegades era beneficiosa pels seus habitants:

Un fet que confirma la idea de l’aïllament que es vivia a l’Armentera pel fet de ser envoltada de forts corrents d’aigua és que, quan les freqüents epidèmies de pesta que es produïen a l’Empordà obligaven a prendre mesures per evitar els contagis, es posaven guàrdies als ponts i això era suficient per controlar el pas de les persones que poguessin estar infectades.