El camí, al començament, vorejava els aiguamolls, els mateixos on el poeta Carles Fages de Climent ens diu que ha passat endinsat fins a la ventrera en la seva euga, sentint-hi el brogit d’un plany llegendari, el bruel. En Moragues els travessava sense cap por ni dificultat; l’estació era ja avançada, moltes parts restaven eixutes, però els joncars, els cenissos i les sutzures trobaven prou humitat per a la seva creixença. Els ocells de pas havien fet, ja de dies ençà, els camins del nord, i el galop del cavall només es veia puntejat per les orenetes i algunes gavines.

Havent-se ja separat els camins, l’hereu de can Moragues feia galopar el seu fidel «Agut», sense aturar-se a mirar la contrada bellíssima, [...] tot ho passà de pressa fins que arribà a les envistes de Sant Pere Pescador; aleshores posà el cavall al pas, i semblava que el mateix «Agut» ja coneixia que havia d’anar més lentament quan s’acostaven a l’indret anomenat dels Horts del Santíssim, on el seu amo hi tenia un camp força extens. Més a poc a poc encara, ja deixant enrera el riu Fluvià i els boscos de ribera que el vorejaven, el cavall feia camí quan aquest enribetava «les Eres», terres bones i fondals, amb els sembrats d’ordi, de civada i de blat que aquell any oferien un immens somriure d’or.

Sant Pere Pescador també és escenari d’una de les narracions incloses a Aigua de mar, de Josep Pla:

Esperem l’arribada del bon vent, divagant per les vores del Fluvià, que són molt elegants i fines. Ens allarguem una estona al sol, sobre l’herba fresca. Sentim el soroll llunyà de les esquelles de les vaques, que pasturen, lentes. En ser hora baixa, ens arriba el cant trist, ofegat, dels darrers grills.

Com que el vent no sembla tenir gaire pressa, ens embarquem al gussi i, remant, baixem riu avall. El corrent ens empeny una mica. El campanar de Sant Pere es dibuixa, assiluetat sobre els fums, de color de taronjada, de la posta de sol. De les terres circumdants ens arriba el soroll fatigat dels carros que tornen al poble, el pas d’un ramat o d’una eugassada somnolenta, la sonsònia, aigualida, dels grills.

Josep Barceló, al seu poema “Fluvià”, també va descriure el pas del riu pel terme de Sant Pere Pescador:

En l’aigua que, tranquil·la, s’embassa en recolzades,
els ànecs i les oques hi llisquen craquejant
i, en els gorgs, es rabegen donant-hi capbussades
i lleugeres esteles hi deixen tot nedant.

En els seus baixos marges, li fan unes sangries
i el doll de la seva aigua emplena d’ufanor
les plantes estiuenques, i les de tardanies.
Quan arriba a Sant Pere, Sant Pere Pescador,

cansades ja les aigües del llarg pelegrinatge,
hi formen l’embassada calmosa del seu grau
i, en l’areny d’una riba que forma minsa platja,
descansen unes barques del tracte amb el mar blau.

Pau Estorch i Siqués va adoptar el pseudònim ‘Lo Tamboriner del Fluvià’ per publicar les seves poesies. Prop del pas calmat del Fluvià a Sant Pere Pescador és adequat llegir alguns dels seus versos:

Al tamborino li plau
restar prop del Fluvià.
Per albergar en ciutats
mal instrument elegí,
mes no per viure així
entre tussols, boscos, prats,
on no es coneixen més trinos
que els que fan los rossinyols,
res més propi que els fluviols,
les gaites, los tamborinos.

Narcís Fages de Romà va recomanar, a la revista d’agricultura La Granja, la lectura dels poemes del Tamboriner del Fluvià; recomanació que va acompanyar d’una carta dirigida al mateix Pau Estorch:

Recomanem dites poesies, no per a fer-vos un obsequi personal [...] sinó per a fer-lo a los habitants de nostres campinyes [...] És esta revista filla de la hermosa terra on serpenteja lo Fluvià, que tant haveu il·lustrat; feu doncs que les seves aigües nos portin los repics de vostre tamborino i los trinos de vostre fluviol.

Certament, el Fluvià ha estat, des de temps remots, una font d’inspiració. A la revista local Plaça Major hi trobem un poema de Bartomeu Gual que porta per títol “Sant Pere Pescador”, que comença amb aquests versos:

Arena baixa, d’ocre i blanc tenyida,
arena grisa, esmicolat pedreny,
herbes de camp desert, gaire florida,
oh que d’hermosa hi esdevé la vida,
oh consoladora vora de l’areny!

L’entorn natural que dibuixa el Fluvià als voltants de Sant Pere Pescador és destacat en nombrosos textos. A més de les referències literàries, l’indret també és apreciat per aquelles persones interessades en la flora i la fauna que abunda a l’indret:

La riquesa biològica del riu és notable, amb peixos que salten fora de l’aigua, diverses espècies d’ocells que s’aixequen a la proa de les embarcacions i, amb molta sort, la troballa d’una llúdriga. [...] El Fluvià, abans de desembocar a la Mediterrània, forma un rabeig d’aigües tranquil·les que funciona com a ambient de transició entre l’aigua dolça i la salabror marina. S’hi concentren molts peixos —llisses, llobarros, sards— i, de retruc, una munió de pescadors de canya.