ITINERARIS

La Muga. Foto: Manel Puig Palmer
Detall d’un drac alat a la reixa de ferro forjat. Foto: Miquel Serrano
Vista general de la Plaça del Monestir: Foto: Ajuntament de Vilabertran
Vista parcial de la Facultat de Lletres. Foto: Mariàngela Vilallonga
La taula de Santiago Masó, al despatx. Foto Jordi Puig / Fundació Rafael Masó
Publicitat de les Termes Orión. Miquel Borrel i Sabater, (1999) El balneari Termas Orion. Santa Coloma De Farners: Ajuntament de Santa Coloma de Farners. Autor desconegut
Antiga Biblioteca Fages de Climent, actual Arxiu Municipal. Foto: Robert Molina
Façana de la llibreria Canet. Foto: Robert Molina
Interior de la Rambla. Foto: Francesca R. Uccella
Sala de Graus de la Facultat de Lletres. Foto: Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent
Vista parcial d'Argelaguer. Foto: Jordi Miquel.
Monestir de Sant Pere de Rodes. Foto: Jordi Miri
Escultura del Far-Ziggurat. Foto: Jaume Cusí
Exterior del balneari Vichy Catalan. Narcís Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga, (2003) Atles literari de les terres de Girona. Girona: Diputació de Girona. Foto: Josep Segur.
Casa on va viure Salvador Dalí. Foto: Robert Molina
Basílica. Retaule gòtic flamíger d'alabastre. Foto: Manel Puig Palmer
Entrada principal de la Clínica de la Santa Creu. Foto: Robert Molina
Basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries. Foto: Ajuntament de Perelada (Manel Puig)
Capitell del claustre de la Facultat de Lletres. Foto: Mariàngela Vilallonga
Al bell interior de la Rambla Vidal. Foto: Arxiu de Sant Feliu de Guíxols. Fons Espuña-Ibánez
La cuina de la Casa Masó. Foto Fundació Rafael Masó
Vista parcial de la Plaça Major. Foto: Joan Tibau
Vista parcial de conjunt monàstic des de la Plaça dels Hortolans. Foto: Joel Busquets
Gaziel al Passeig dels Guíxols. Foto: Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons Josep Girona
Parc de la Font. Foto: Joel Busquets
Part d'el Pont de Besalú. Foto: Marcelo Cugliari / www.catalunyavisio.cat
Façana de l'Hotel Martin. Narcís Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga, (2003) Atles literari de les terres de Girona. Girona: Diputació de Girona. Foto: Josep Segur.
Part de la Font Vella. Narcís Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga, (2003) Atles literari de les terres de Girona. Girona: Diputació de Girona. Foto: Josep Segur.
Església dels Sants Just i Pastor. Foto: Joan Santanach
Claustre de la Facultat de Lletres. Foto: Mariàngela Vilallonga
Cementiri marí de l'Escala. Foto: Jordi Miri
Vestíbul del primer pis de la Casa Masó, en una fotografia de 1916. Arxiu Mas, Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic
Pont Vell. Foto: Manel Puig Palmer
Llac Léman i jet d'eau, amb la catedral al fons. Foto: Mariàngela Vilallonga
Monument a Narcís Monturiol. Foto: Robert Molina
Vestíbul de la Facultat de Lletres. Foto: Universitat de Girona
Façana de l'hotel París. Foto: Robert Molina
Casa natal d'Andreu Febrer. Foto:
Església de Santa Maria de Vilabertran. Foto: Joel Busquets
Façana del bar Brindis. Foto: Francesca R. Ucella
Vista parcial del claustre de la Facultat de Lletres. Foto: Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent
Vista parcial de la façana del monestir. Foto: Joel Busquets
Escultura del cementiri. Foto: Toni Martínez (Fons Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols)
Claustre romànic de Sant Domènec de Perelada. Foto: Ajuntament de Perelada
Vista parcial del llac Leman. Foto: Mariàngela Vilallonga
Porta de l'antic Palau Reial Menor, al carrer del Timó; probablement comunicava el carrer Ataülf amb els horts del palau. Foto: Joan Santanach
Boscos de Requesens. Foto: Miquel Serrano
Dolmen la Cova d'en Daina. Foto: Ajuntament de Santa Cristina d'Arto
Detall del dormitori de la segona planta. Foto Jordi Falgàs / Fundació Rafael
Façana del Col·legi dels Jesuïtes del carrer de Casp. Foto: Unai Monge
Drogueria del carrer Ample. Foto: Francesca R. Uccella
La Rambla de Figueres. Foto: Jordi Miri
Façana de l'estació de tren. Foto: Mariàngela Vilallonga
Pont de Santa Magdalena. Foto: Jordi Miquel
La casa de l’Heura des del pati interior de l’espai de la casa natal. Foto:
Casino Menestral. Foto: Francesca R. Uccella
Font de Sant Roc. Foto: Jordi Miquel
Façana i rellotge de Can Cusí. Foto: Robert Molina
Passeig al costat de la carretera del Far. Foto: Jaume Cusí
Creu de Vilabertran. Foto: Joel Busquets
Sala dels caps, pels volts de 1900. Foto: Fons Vidal i Comalat, Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà
Entrada principal de l’Hotel Espanya. Foto: Unai Monge
Façana de l’edifici de la Gran Via, 700, on Fages de Climent va viure. Foto: Unai Monge
Mosaic de l'Institut Ramon Muntaner. Foto: Francesca R. Uccella
Parc des Eaux Vives, amb el llac Léman de fons. Foto: Mariàngela Vilallonga
El Fluvià al seu pas per La Canya. Foto: Jordi Miquel
Molí del Collell. Foto: Jordi Miquel
El rocar de Santa Coloma. Narcís Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga, (2003) Atles literari de les terres de Girona. Girona: Diputació de Girona. Foto: Josep Segur
Entrada del Palau Episcopal. Foto:
Castell de la Trinitat. Foto: Jaume Cusí
Portal de la Gallarda. Foto: Manel Puig Palmer
Carrer de la Vieille Ville amb la Catedral de fons. Foto: Mariàngela Vilallonga
Vista parcial del claustre de la Facultat de Lletres. Foto: Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent
Monestir de Sant Joan les Fonts. Foto: Jordi Miquel
Foto de l'Ajuntament des del mig de la Plaça.
Façana de l'hotel España. Foto: Robert Molina
Maria Masó, al balcó de la Casa Masó, contemplant la festa del carrer, c. 1915. Arxiu Fundació Rafael Masó
Cruïlla del Call Nou amb el carrer Sant Just. Foto:
Teatre Jardí. Foto: Francesca R. Uccella
Finestra situada a la cantonada dels carrers Banys Nous i Call, on hi havia el Castell Nou. Foto: Joan Santanach
Vista parcial del claustre de la Facultat de Lletres. Foto: Cristina Valentí Ternero
Prat de la mandra. Foto: Jordi Miquel
Rambla de Figueres. Foto: Robert Molina
Can Bassas. Foto: Jordi Canet Avilés
Carrer del Bordell. Foto: Ajuntament de Perelada
Antiga estació de Les Preses. Foto: Jordi Miquel
La Maçona i la Serpa. Foto: Santi Font Bosch
Castell de Vallgornera. Foto: Ajuntament de Perelada
Casa pairal dels Muntaner. Foto: Ajuntament de Perelada
Jardí des Bastions i façana de la Universitat. Foto: Mariàngela Vilallonga
Cap a l'aguait. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.
Barques amarrades al port de Roses. Foto: Jaume Cusí
Accés a la plaça de la Pau. Foto: Jaume Cusí
Entrada del balneari Prats. Narcís Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga, (2003) Atles literari de les terres de Girona. Girona: Diputació de Girona. Foto: Josep Segur
Plaça Major. Foto: Joel Busquets
Part del parc de Sant Salvador. Narcís Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga, (2003) Atles literari de les terres de Girona. Girona: Diputació de Girona. Foto: Josep Segur
Bosc de les Gavarres. Foto: Fons Cuyàs, Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
Île Rousseau i Pont del Mont Blanc. Foto: Mariàngela Vilallonga
Museu del Joguet de Catalunya a Figueres. Foto: Jordi Miri
Una parada al carrer de la Riera. Foto:
Gaziel en el Casino dels Senyors. Foto: Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons Josep Girona
Cal Rescloser. Foto: Jordi Canet Avilés
Interior de la Capella del Palau Reial Menor, actual església de la Mare de Déu de la Victòria. Foto: Joan Santanach
Rodoreda asseguda a El Senyal Vell. Foto: Borja Vilallonga
Interior de la Capella de Santa Àgata. Foto: Joan Santanach
Font Lluminosa. Foto: Robert Molina
Vista panoràmica de Castellfollit de la Roca. Foto: Jordi Miquel
Despatx de les aigües de la Font Picant al centre de Sant Hilari, obra de Josep M. Pericas. Foto: Albert Esteves
Cap al Pallejà. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.
Foto: Goethe Museum, Düsseldorf
Interior de la casa de la família Gaziel. Foto: Jordi S. Carrera (Fons Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols)
Observatori Senillosa. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent
Voltes de la Plaça vora del carrer de les Neus. Foto:
Museu de l'Empordà. Foto: Robert Molina
Façana de la casa que va acollir Prudenci Bertrana. Foto: Joan Tibau
Pila baptismal s. XI-XII. Foto: Ajuntament de Perelada
Bust de Rodoreda al cementiri. Foto: Borja Vilallonga
Vista general del rentador. Foto: Joel Busquets
Vista parcial de la Rambla de Santa Mònica. Foto: Unai Monge
Can Trona, Centre de Cultura i Natura. Foto: Jordi Miquel
Entrada al cementiri municipal. Foto: Jaume Cusí
Plaça Muntaner. Foto: Ajuntament de Perelada
Vista parcial del pati del pou. Foto: Cristina Valentí Ternero
El portal del peix. Foto: Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons Espuña-Ibánez
Vista parcial de la façana dels Fossos. Foto: Robert Molina
Església de Sant Pere. Foto: Francesca R. Uccella
Part de les voltes de la Plaça. Foto:
Can Paia. Foto: Jordi Canet Avilés
Drap de taula dissenyat per Rafael Masó, 1905. Foto Jordi Puig / Fundació Rafael Masó
Micvé de la sinagoga. Foto:
Cartell enunciant l'obtenció d'Anglada del premi Josep Pla. Foto: Arxiu Família Geli Anglada
Vista des de la muralla. Foto: Ajuntament de Perelada
Vista parcial del claustre de la canònica. Foto: Joel Busquets
Gran Via de les Corts Catalanes, 613. Foto: Unai Monge
Detall del paviment del lavabo. Foto Jordi Puig / Fundació Rafael Masó
Part del jardí d'El Senyal Vell. Foto: Borja Vilallonga
Vista del claustre de la canònica. Foto: Joel Busquets
Hotel Canet. Foto: Jordi Canet Avilés
La Rambla de Figueres. Foto: Francesca R. Uccella
Façana de l'edifici del carrer Muralla. Foto: Francesca R. Uccella
El saló del balneari Prats. Narcís Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga, (2003) Atles literari de les terres de Girona. Girona: Diputació de Girona. Foto: Josep Segur.
Interior de les termes romanes. Foto: Mariàngela Vilallonga
Vista picada del port. Foto: Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols
Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà. Foto: Jordi Miri
Mural de la Facultat de Lletres, obra de Narcís Comadira. Foto: Universitat de Girona
Castell de Requesens. Foto: Jordi Miri
Façana de l’edifici de la Gran Via on va viure Fages de Climent. Foto: Unai Monge
L'espai de la Plaça on s'ubica el mercat. Foto:
Foto: Quim Díaz (Fons Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols)
Escales d'accés al Palau Reial Major, a la Plaça del Rei. Foto: Joan Santanach
Plaça de Narcís Heras. Foto: Joel Busquets
Façana de la Casa Caramany, amb el campanar de l'església de Sant Pere al fons. Foto: Joan Tibau
Calaixeres de la fàbrica del suro. Foto: Jordi S. Carrera (Fons Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols)
Escultura de l'església de Sant Domènec. Foto: Arxiu Museu d'Art de Girona
Vista del castell des de l’oratori, amb el Puig Neulós al fons. Foto: Lluís Serrano
Basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries. Foto: Ajuntament de Perelada (Manel Puig)
Jardi de fora de l'estació. Foto: Francesca R. Uccella
Entre closa i closa. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.
Casa natal de Salvador Dalí. Foto: Robert Molina
Local de l'antiga brocanteria Esvay. Foto: Robert Molina
Part del carrer de la Riera. Foto:
Torre d’en Reig. Foto: Joel Busquets
Estació de Cornavin. Foto: Mariàngela Vilallonga
Interior del Casino dels Senyors. Foto: Albert Gironès (Fons Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols)
Claustre de Santa Maria de Vilabertran. Foto: Joel Busquets
Façana del Museu de l'Empordà. Foto: Francesca R. Uccella
Entrada de la llibreria Canet. Foto: Francesca R. Uccella
Vista del castell des de la plaça del Veïnat. Foto: Miquel Serrano
Vista panoràmica des del mirador de la Torre d’en Reig. Foto: Joel Busquets
Epigrama situat a la façana. Foto: Robert Molina
Escut de l'alberg reial, al carrer de Girona. Foto: Robert Molina
Capella de Sant Sebastià. Foto: Rosa Font Massot
Vista panoràmica de Garriguella. Foto: Jordi Miri
Rentador públic. Foto: Jaume Cusí
Vista del castell amb el Golf de Roses al fons. Foto: Miquel Serrano
Paratge de les Tries. Foto: Jordi Miquel
Memorial Walter Benjamin i cementiri municipal. Foto: Jordi Miri
Vicente López, "Flagel·lació", c. 1794. Foto Jordi Puig / Fundació Rafael Masó.
Castell de Peralada. Foto: Jordi Miri
Part posterior del Seminari des del carrer de la Ramada. Foto:
Part de la façana de l'Ajuntament des de la Plaça de la Llibertat. Foto:
Vista aèria de la Torre d’en Reig. Foto: Ajuntament de Vilabertran
Capella de Santa Àgata, des del carrer Tapineria. Foto: Joan Santanach
Bordell. Foto: Jordi Canet Avilés
El bosc vist amb llum crepuscular. Foto: Esther Fabrellas
Monestir de Sant Quirze de Colera. Foto: Jordi Miri
Façana de la casa on hi havia la farmàcia de Ramon Gres. Foto: Joan Tibau
Basílica. Portalada amb els dotze apòstols. Foto: Jordi Canet Avilés
Retrat d'Aurora Bertrana, obra de Robert de Montmollin
Pont de la Machine. Foto: Mariàngela Vilallonga
Antiga entrada i cotxera. Foto: Lluís Serrano
Façana de la casa natal de la Comtessa de Molins. Foto: Joan Tibau
Vestíbul de la Facultat de Lletres. Foto: Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent
Façana de la Casa Masó, al carrer Ballesteries. Foto Jordi Puig / Fundació Rafael Masó
Costa de les Monges. Foto: Ajuntament de Perelada
Prudenci Bertrana, "Retrat de Rafael Masó", 1905. Foto Jordi Puig / Fundació Rafael Masó
Tomba de l’Abat Rigau. Foto: Joel Busquets
Vista general de Sant Hilari Sacalm. Foto: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC)
Rec del Molí. Foto: Jordi Canet Avilés
Escultura «Homenatge als Pescadors». Foto: Jaume Cusí
Vista general del final de la Rambla. Foto: Unai Monge
Vista del bosc des de la teulada de El Senyal Vell. Foto: Borja Vilallonga
Can Macelli. Foto: Jordi Canet Avilés
Torre de la Clapera a Hostalets d'en Bas. Foto: Jordi Miquel
Pont del Mont Blanc. Foto: Mariàngela Vilallonga
Vista aèria de la plaça de les Botxes. Foto: Jaume Cusí
Façana del balneari de Santa Coloma. Narcís Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga, (2003) Atles literari de les terres de Girona. Girona: Diputació de Girona. Foto: Josep Segur.
Els banys de mar des de fora. Foto: Carme Arxer (Arxiu de Sant Feliu de Guíxols. Fons Ricard Mur Dargallo)
Portada del "Diario de Gerona", 5 d’abril de 1916. Arxiu Fundació Rafael Masó
Escut dels Rocabertí. Foto: Ajuntament de Perelada
Entrada del cinquè pis de l’edifici dels despatxos, on es troba la Càtedra de Patrimoni Literari. Foto: Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.
Façana de l'Arxiu comarcal. Foto: Francesca R. Uccella
Els aiguamolls i les closes. Foto: Joan Tibau
El riu Fluvià i l'Illa d'en Caramany. Foto: Joan Tibau
Façana del Teatre-Museu Dalí. Foto: Francesca R. Uccella
Empuriabrava. Foto: Santi Font Bosch
Vista parcial de la Facultat de Lletres. Foto: Mariàngela Vilallonga
Jardí de la casa de Carmen Manrubia. Foto: Borja Vilallonga
Vista parcial de la Facultat de Lletres. Foto: Mariàngela Vilallonga
Centre històric de Perelada. Foto: Ajuntament de Perelada
Can Bassas. Foto: Jordi Canet Avilés
Plaça dels hortolans. Foto: Joel Busquets
Vil·la Gilly. Foto: Patrimoine suisse Genève
Façana de l’església del castell. Foto: Lluís Serrano
Un dels cafès de Ginebra. Foto: Mariàngela Vilallonga
Muralla. Foto: Ajuntament de Perelada
Castell de Juvinyà, a Sant Joan les Fonts. Foto: Jordi Miquel
Hort situat al carrer de Cabanes. Foto: Joel Busquets
Rambla Recolons.
Carrer de la Teixeda a Hostalets d'en Bas. Foto: Jordi Miquel
Les vies del tren a l'alçada de Camallera. Foto: Jordi Miri
Monòlit dedicat a Muntaner. Foto: Ajuntament de Perelada
Façana principal de l'Institut Ramon Muntaner. Foto: Robert Molina
El Fluvià vist des del pont de can Russet. Foto: Jordi Miquel
Estanys de Vilaüt. Foto: Jordi Miri
Plaça del Rei. Foto: Joan Santanach
Entrada a l’Escola Pia del carrer de la Diputació. Foto: Unai Monge
Palau Güell, situat al carrer Nou de la Rambla. Foto: Unai Monge
Plaça de Sant Pere. Foto: Jaume Cusí
Vista parcial de la façana de l'antiga presó de Figueres. Foto: Robert Molina
Façana de la casa Fages. Foto: Robert Molina
Vista panoràmica de Cadaqués. Foto: Jordi Miri
Gaziel assegut al port. Foto: Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons Masferrer.
Plaça del mercat. Foto: Borja Vilallonga.
Maria Àngels Anglada amb els seus néts. Foto: Arxiu Família Geli Anglada
Vista des de la serra de l'Albera. Foto: Jordi Miri
Platja de dunes prop del riu Fluvià. Foto: Jordi Miri
Monument als senyors de la Reforma. Foto: Mariàngela Vilallonga
Entrada al pati del Palau Requesens. Foto: Joan Santanach
Lluís Nicolau d'Olwer i Aurora Bertrana. Fons Lluís Nicolau d'Olwer de l'Arxiu de l'Institut d'Estudis Catalans
Rentador. Foto: Joel Busquets
Entrada a la Vieille Ville. Foto: Mariàngela Vilallonga
Entrada al Mercat cobert. Foto: Jaume Cusí
Torre de l’homenatge. Foto: Lluís Serrano
Desembocadura del Fluvià. Foto: Joan Tibau
La galeria de la primera planta de la Casa Masó. Foto Fundació Rafael Masó
Al Costa de la Closa del Puig. Foto: Pere Duran. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent
Vista de Santa Coloma de Farners.
Capella de Santa Àgata, des de la Baixada de Santa Clara. Foto: Joan Santanach
Gegants de Sant Pere Pescador. Foto: Ajuntament de Sant Pere Pescador.
Placa situada a l'antiga farmàcia Deulofeu. Foto: Robert Molina
Dòlmen de Coll de Medàs I. Foto: Jordi Miri
Rafael Masó, "Projecte de reforma de les cases núm. 29, 31, 33 i 35 del C. de les Ballesteries", 1918. Arxiu Històric del COAC-Demarcació de Girona
Segell del Consell Municipal d'Empori. Extret del quadern Sant Pere Pescador.
Vista parcial del carrer Magre. Foto: Robert Molina
Façana de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a la Plaça del Rei. Foto: Unai Monge
Passeig de Sant Joan. Foto: Unai Monge
Interior del Saló del Tinell.
Closes. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.
Façana de l’edifici que va acollir l’antic Institut-Escola Pi i Maragall. Foto: Unai Monge
Far de Roses. Foto: Jaume Cusí
Vista del barri del Garrigal. Foto: Robert Molina
El menjador de la Casa Masó, amb la taula parada. Foto Jordi Falgàs / Fundació Rafael Masó
Plaça del Gra. Foto: Robert Molina
Vista aèria de la badia de Roses, amb el carrer Canigó en primer terme. Foto: Jaume Cusí
Riera Ginjolers. Foto: Jaume Cusí
Façana de l'Institut Ramon Muntaner. Foto: Francesca R. Uccella
Publicitat de les Termes Orión. Miquel Borrel i Sabater, (1999) El balneari Termas Orion. Santa Coloma De Farners: Ajuntament de Santa Coloma de Farners. Autor desconegut
Façana d'un edifici de la Plaça de la Palmera. Foto: Francesca R. Uccella
Can Climent. Foto: Jordi Canet Avilés
Local de l'antic Garatge Guix. Foto: Robert Molina
Façana del Gran Teatre del Liceu. Foto: Unai Monge
El Parc Balmes des de l'interior. Foto:
Cafe du Bourg-de-Four. Foto: Mariàngela Vilallonga
Placa dedicada a Josep Pla, situada al passeig Marítim. Foto: Jaume Cusí.
Crònica, edició de 1562. Foto: Ajuntament de Perelada
Vista panoràmica de la platja de Sant Feliu de Guíxols. Foto: Marc Pujol Gualdo.
Claustre de la Facultat de Lletres. Foto: Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent
Placa de commemoració de la Festa de l’Arbre. Foto: Joel Busquets
Façana del Palau de la Música Catalana. Foto: Unai Monge
Panoràmica del recinte noble. Foto: Lluís Serrano
L’escala interior de la casa, dissenyada per Rafael Masó. Foto Jordi Puig / Fundació Rafael Masó
Torre d'en Mornau. Foto: Jordi Canet Avilés
Casa natal de Sant Miquel dels Sants. Foto:
Dovella de la portalada de la Capella del Palau Reial Menor, actual església de la Mare de Déu de la Victòria. Foto: Joan Santanach
Carrer del Bisbe Caçador, amb l'entrada del Palau Requesens al fons. Foto: Joan Santanach
Façana principal del Teatre-Museu Dalí. Foto: Robert Molina
Façana de la Facultat de Lletres. Foto: Universitat de Girona
Les cases i els ponts sobre l’Onyar, des de la Casa Masó. Foto Jordi Falgàs / Fundació Rafael Masó
Vista panoràmica del pont fortificat de Besalú. Foto: Jordi Miquel.
Col·legi de les Mares Escolàpies. Foto: Enric Fontvila.
Torre de Malaveïna i monòlit. Foto: Jordi Miri
Restes de la torre en forma de quilla, torre nord i muralla (segles XIII-XIV). Foto: Miquel Serrano
Claustre de la Facultat de Lletres. Foto: Mariàngela Vilallonga
Vista general del restaurant El Pa Volador. Foto: Robert Molina
Porta de Mar de la Ciutadella de Roses. Foto: Jordi Miri
Portal de la casa natal de Mª Àngels Anglada. Foto:
Detall d'una dibuix i inscripció sobre pedra de la Font Vella. Foto: Josep Segur
Camí de Romanyà. Foto: Fons Cuyàs, Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
Entrada de l’escola Jesuïtes Sarrià - Sant Ignasi. Foto: Unai Monge
Vista parcial de Sant Esteve d'en Bas. Foto: Jordi Miquel
Rellotge de sol a la paret d'El Refugi. Foto: Borja Vilallonga
Branques. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.
Vista parcial de la fàbrica Brutau, a Sant Jaume de Llierca. Foto: Jordi Miquel
Plaça de l’església. Foto: Joel Busquets
La sala amb la pinacoteca de la Casa Masó. Foto Jordi Puig / Fundació Rafael Masó
Final a les sitges. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.
Façana de l'Església de Sant Pere. Foto: Joan Tibau
Entrada de l'església. Foto: Ajuntament de Santa Cristina d'Aro
Entrada de la Casa Masó. Foto Jordi Puig / Fundació Rafael Masó
Font de la Vituà. Foto: Jaume Cusí
Pescadors de Sant Feliu. Foto: Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons Espuña-Ibánez
Desembocadura del riu Fluvià. Foto: Jordi Miri
Vista parcial de Camallera. Foto: Jordi Miri
Pla picat d'El Senyal Vell. Foto: Borja Vilallonga
Vista aèria de la badia de Roses. Foto: Jaume Cusí
Gaudenci Masó, "La Verge del peix (còpia de Rafael)", 1850. Foto Jordi Puig / Fundació Rafael Masó
Palau del Lloctinent i Palau Reial Major, a la Plaça del Rei. Foto: Joan Santanach
Vista panoràmica de Sant Feliu. Foto: Jordi Gallego (Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols)
Llac Léman i jet d'eau. Foto: Mariàngela Vilallonga
Església preromànica. Foto: Ajuntament de Perelada
Arxiu municipal. Foto: Francesca R. Uccella
Passeig de Sant Roc. Foto: Jordi Miquel.
Església de Santa Maria de Vilabertran. Foto: Jordi Miri
El Pont vist des del carrer Rocafort. Foto: Marcelo Cugliari / www.catalunyavisio.cat
Monument a Salvador Dalí a la placeta baixa de la Rambla. Foto: Robert Molina
Plaça Triangular. Foto: Francesca R. Uccella
Carrer del doctor Jaume Pi i Sunyer. Foto: Jaume Cusí
Rentador. Foto: Manel Puig Palmer
Can Juanito de la Palma (Joan Puig Dalmau). Foto: Jordi Canet Avilés
Sant Joan Sescloses (o de l'Erm). Foto: Jordi Canet Avilés
Vista panoràmica de Vilabertran. Foto: Joel Busquets
Vista panoràmica de Castelló d'Empúries. Foto: Jordi Miri
Vista panoràmica de Llançà. Foto: Jordi Miri
Entrada de la casa. Foto: Borja Vilallonga
Interior del Museu del Joguet. Foto: Francesca R. Uccella
Façana de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. Foto: Unai Monge
Postal de la col·lecció d'Edicions Fotogràfiques Bosch, de Sant Hilari Sacalm. Foto:
Can Fajol, antiga fonda Roca. Foto: Robert Molina
Façana de l'hotel Duran. Foto: Robert Molina
Vista panoràmica del castell. Foto: Miquel Serrano
Castelló d'Empúries. Foto: Santi Font Bosch
Vista des de la terrassa. Foto: Mariàngela Vilallonga
El Grau. Foto: Santi Font Bosch
Menhir de Vilartolí. Foto: Jordi Miri
Cartell de la Quinzena de la Comtessa de Molins. Autor: Narcís Coderch
Interior de la Basílica de Santa Maria. Foto: Manel Puig Palmer
Sota l'Observatori Senillosa. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.
Façana de l’església de Santa Maria de Vilabertan. Foto: Joel Busquets
Torre rodona. Foto: Lluís Serrano
Vista general del carrer de la Unió. Foto: Unai Monge
El Salève vist des de la riba del llac Léman. Foto: Mariàngela Vilallonga
Façana de l'hospital de St. Julià. Foto: Marcelo Cugliari / www.catalunyavisio.cat
Mercat de la Plaça del Gra. Foto: Adrià Ciurana Geli
Vista parcial del carrer de Pomaret. Foto: Unai Monge
Plaça de l'Església. Foto: Jaume Cusí
Antic Palau Reial Menor, vist de l'oest. Pintura: Domènec Sert i Rius, 1856 (MUHBA)
Can Font, al carrer de la Portella. Foto: Robert Molina
Entrada del pati d’armes. Foto: Lluís Serrano
Església de Sant Joan de Palau-saverdera. Foto: Jordi Miri
Plaça Ferrater Mora. Foto: Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent
Tomba de Caterina Albert i Paradís. Foto: Jordi Miri
Vista parcial de l'antiga seu de la Societat Coral Erato. Foto: Robert Molina
Font de les Tries. Foto: Jordi Miquel
El riu Fluvià, amb el pont al darrere. Foto: Joan Tibau
Verge del Portalet. Foto: Rosa Font Massot.
Església de Santa Maria de Vilamacolum. Foto: Jordi Miri
Portal d’Espanya. Foto: Lluís Serrano
Plaça del rei.
Porta de Mar de les Muralles. Foto: Jaume Cusí
El menjador de la Casa Masó, en una fotografia de 1916. Arxiu Mas, Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic
Maria Àngels Anglada de menuda. Foto: Arxiu Família Geli Anglada
Entre closa i closa. Foto: Flavia Chini. Arxiu Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent.
Entrada i torre del Palau dels Caramany. Foto: Joan Tibau
L'estació de tren de Figueres. Foto: Francesca R. Uccella
Vista parcial de la plaça de Catalunya. Foto: Jaume Cusí
Vista panoràmica des de l'aula C3. Foto: Mariàngela Vilallonga
Platja de la Perola. Foto: Jaume Cusí
Casa pairal dels Muntaner. Foto: Ajuntament de Perelada
Façana del Teatre Principal. Foto: Unai Monge
Façana del Casino Menestral. Foto: Robert Molina
Columnes del Temple d'August. Foto: Joan Santanach
Bosc de sureres a les Gavarres. Foto: Fons Cuyàs, Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
Asil Toribi Duran. Foto: Manel Puig Palmer
Rodoreda a l'entrada d'El Senyal Vell. Foto: Arxiu de Fundació Mercè Rodoreda de l'lEC
Horts de Perelada. Foto: Ajuntament de Perelada
Camí de la Font de l’Abat Rigau. Foto : Joel Busquets
Plaça de la vila de Vilamacolum. Foto: Jordi Miri
Entrada principal de l’Ateneu Barcelonès. Foto: Unai Monge
Carretera del Far. Foto: Jaume Cusí

Aguiló, Marià
Lo còlera morbo
Poesies
Barcelona: Illustració Catalana, 1925

L'epidèmia de còlera de 1854

Oh, ací la pesta nos delma!
La mort n’és rei absolut!
Si ‘vui no ens fer sa bravada,
¿serà així demà com ‘vui...?

Aquest fossar no fa gaire
que era un clos d’herbat crescut,
d’arbres vells aufegats d’heura,
de corcades creus de fust.

Ara ni una herba s’hi troba:
los fossers l’han remogut,
cada creu de fresc n’és feta,
cada clot replè a curmull.

Fa deu segles que hi dormien
d’aquest poble los defunts;
omplert ara en deu jornades,
un nou fossar caven lluny.

Me dol, si hi tenc de romandre,
no esser ja dels que han caigut,
que en seria honrat de jaure
entre antics i sagrats murs,

davant la porxada històrica
del monestir benvolgut
que aixecà lo Comte Guifre
i han profanat malastrucs...

Si parl tant del cementiri
n’és que dóna manco enuig
que descriure’t esta vila
ont la pesta ens hi consum. [...]

Moltes cases són tancades
dels uns morts, d’altres que han fuit,
i l’herba del cementiri
pels carrers i places surt. [...]

Només los fusters fan feina,
los fusters que fan baüls;
cada martellada seva
dins lo cor de tots retruny.

No senyalen lo sant viàtic,
ni la unció dels moribunds;
i los morts de nit s’enduen
perquè la gent no s’assust.

No es fan dols ni funeraris;
los campanars estan muts,
com si llurs veus no bastessen
per lamentar tants defunts. [...]

Sols los mesquinets dels òrfens
famolejant i mig nus
a la vora dels rius juguen
sens esment del que han perdut.

M’esgarrifa sa gatzara
per entre espurnes i fum
ran dels focs que al vespre encenen
per netejar l’aire impur.

A les capelles dels barris
nit i dia hi cremen llums
perquè els Sants de Déu recapten
misericòrdia i salut.

01 de de gener de 0001

Seguint les recomanacions de Maria Àngels Anglada, emprendrem novament el camí en la direcció que marca l'obra de l'autora: des de Vilamaniscle, arribarem fins a Garriguella. 

Anglada, Maria Àngels
El bruel de Castelló
Gaüses: Llibres del Segle, 1996

Diem ben fort: que el bruel no ens fa por,
ja coneixem d’on ve el brogit potent.
Cap mal tresor no hi volem amagar;
tranquils vindrem ran de l’estany d’argent.

Petits blavets, gavines i flamencs,
per sempre més us tindrem per amics,
no farem mal als vostres nius ocults,
respectarem aquests estanys florits.

Els aiguamolls s’adormen en la nit
quan el mar blau comença a comptar estels.
La vida hi neix entre l’aigua i els joncs,
la vida hi riu més forta que el bruel.

Rodoreda, Mercè
Per ganes de joc
Revista de Girona
núm. 243 (juliol-agost)
Girona: Diputació de Girona, 2007

Que m’enterrin on em mori. Tant me fa. El panteó de la família, el nínxol de la família… la cova dels esquelets… quina misèria, que petit, tot… I la mort amb la seva infinita grandesa et para el cor i et dóna a la terra, sigui d’on sigui. Sense panteó, i sense nínxol, sense estela i sense làpida, sense el crisantem, sense la dàlia, sense el lliri morat, ni la llàgrima salada. No vull crisantems, no vull dàlies, no vull lliris de cap color. O bé ser crisantem, dàlia i lliri jo, o bé ser estrella, jo. Si l’ànima va pel cel, perduda, la vull entre estrelles, arrapada a la lluna com un gat rabiós. Una ànima d’estrella nana a estrella geganta… milers d’anys d’una estrella a l’altra, milions d’anys d’un foc d’estrella a un altre foc d’estrella, mig esglaiada per entre la fúria de les galàxies… Per a poder-me arrecerar en el ventre d’una estrella vella de quaranta mil milions d’anys, donaria de gust el tros de vida que em queda.

Rodoreda, Mercè
Romanyà
Revista de Girona
núm. 175 (març-abril)
Girona: Diputació de Girona, 1996

Amb una mà damunt de la pedra mil·lenària per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel·lúrics i dels corrents aeris, vaig evocar les pedres blaves de Stonehenge, tanta pedra misteriosament traslladada de lloc per convertir-la en monument megalític. Pedres d’una tonelada, de dues tonelades, de tres tonelades, alçades enlaire per posar-les planes per l’eternitat damunt d’altres pedres i voltar-les del cercle encantat. Del dolmen de Romanyà a pensar en els druides, segons Robert Graves druida vol dir Home d’alzina, el camí és curt. Els homes blancs que ensenyaven a la joventut el moviment dels astres, la grandesa del món i de la terra, les ciències de la naturalesa, la força i la puixança dels déus immortals. Els seus poders màgics eren innombrables, feien aixecar-se els vents i les tempestes, cobrien la terra de boires per portar confusió als exèrcits enemics. Eren mestres en l’art de transformar els cossos. Segons Plini exercien la medicina per viure. Podien assecar els vius. Fabricaven elixirs d’oblit. Eren capaços de crear visions a distància. Els era interdit de portar armes i matar. Se sabien immortals. Per trobar un druida a Romanyà una nit de lluna donaria anys de vida; perquè m’ensenyés l’art de fer còrrer les boires i a adquirir saviesa... no n’he vist mai cap però estic segura que encara en queden alguns de mig abaltits pel cor de les alzines que eren el seu arbre sagrat. Admiro la majestat del xiprer, la fulla tan ben dibuixada del roure, la tendresa dels pollancs, i l’escabellament dels desmais, però el meu arbre, per discret, per la seva fulla perenne, la soca rugosa de suro, és l’alzina sagrada.

Anglada, Maria Àngels
Flors per a Isabel
No em dic Laura
Barcelona: Destino, 1981

Sens dubte, bona part de la mitificació del paisatge de Castelló d’Empúries es deu al conjunt d’aiguamolls i maresmes que es troben entre la desembocadura de la Muga i del Fluvià, que ofereixen a les platges que queden en l’endemig unes curioses particularitats.

Pocs de vosaltres deveu conèixer, segurament, la platja de can Comes, de Castelló d’Empúries, passats els aiguamoixos: un llarg i ample sorral de dunes, sense ni una ombra, on el mar acostuma a ser encara net i des d’on es pot albirar, si el dia és clar, des del cap Norfeu fins a l’Escala. Cal fer, però, un esforç, per imaginar-la deserta i nua, només amb el brogit de les onades i els crits dels gavians i de les gavines.

Anglada, Maria Àngels
Jaume Fuster i Maria-Antònia, a l’Empordà
Els meus contemporanis
Girona: Diputació de Girona, 2014

Un dels camins que Maria Àngels Anglada feia amb les seves amistats era la carrereta que va de Castelló d’Empúries a Sant Pere Pescador, que és la mateixa que ens conduirà tot seguit al Parc dels Aiguamolls de l’Empordà.

Per la deliciosa carretera de Sant Pere Pescador a Castelló d’Empúries, us vaig acompanyar, amb tant d’orgull com si fossin ben meus, als Aiguamolls de l’Empordà. En vàreu quedar enamorats, i tinc l’esperança, Maria Antònia, que vegis encara, si clous els ulls, el vol blau-verd dels abellerols damunt l’estany més petit, i els estols d’ànecs, la parella de cignes, de fredelugues de cresteta de princesa damunt dels aiguamoixos, les cigonyes i les daines a les closes...

Anglada, Maria Àngels
Notícies de gener
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

Més enllà, els tranquils camallargs, a tocar la riba de la llacuna, feien el seu berenar-sopar abans que es pongués el sol. Uns quants cavalls, arribats de la Camarga, controlen sense herbicides l’excés de vegetació, únics cavalls adequats biològicament per viure sempre «de peus a la galleda»: amb les potes a l’aigua. A la platja es distingien les petjades de les felices daines, que gambadegen sota l’aguait superior de les cigonyes. No, encara no us puc donar notícies, naturalment, de cap floració: si voleu contemplar els ranuncles o els iris, haureu de venir quan comenci la primavera. Ara només ha gosat treure el cap, mig amagada, la primera i encara pàl·lida viola.

Anglada, Maria Àngels
Les closes
Barcelona: Destino, 1979

El paisatge dels aiguamolls es va convertir, en diverses ocasions, en escenari –i gairebé protagonista– d’algunes de les obres literàries de Maria Àngels Anglada. És el cas de la novel·la Les closes, l’acció de la qual es desenvolupa, en molts passatges, en aquest espai natural.

Nosaltres hem conegut sempre aquests prats fins ara, amb el seu floriment natural d’herba: primer s’hi menaven les vaques a pasturar, després se’ls donava l’herba tallada. Potser no et sabries figurar els prats plantats de cotó, amb les seves gracioses flors groguenques, que només conec per alguna il·lustració dels meus vells llibres d’escola. Doncs va haver-hi una curta temporada que els avis les tenien així, perquè van voler provar si els donava bon resultat.

Ja saps que, des de jove, l’àvia sempre es va interessar en les coses de la terra. Un dia, mentre eren plantades amb el cotó de blanc esplet hi van anar a veure com es presentava la collita; ella, lleugera com una daina, corria d’una closa a l’altra amb aquella vivacitat que semblava en ella com l’ombra d’unes ales [...] Havia travessat ja l’última de les actuals closes i era ja a frec del rec; va voler saltar-lo, amb certa imprudència, per veure les closes que aleshores hi havia a l’altra banda; el peu li va relliscar al marge fangós; va provar d’agafar-se a les canyes que creixien a la vorada, però se li van trencar, i ja tens l’àvia al mig del rec [...] Des d’aquell any ja no van tornar a plantar més cotó als prats; potser també perquè eren massa fondals i en anyades de pluja s’inundaven fàcilment.

Hi va tornar a créixer l’herba, ufanosa com mai, des del rec fins al camí dels tamarius; i l’àvia hi va tornar a passejar, amb passos més prudents, sobretot quan tallaven l’herbei en les tardes que semblava que es disputaven l’estiu, ja en retirada, i els paranys humits de la tardor.

Anglada, Maria Àngels
Les closes
Barcelona: Destino, 1979

La novel·la Les closes, la primera que va publicar Anglada, també incorpora descripcions molt més líriques del paisatge, segurament fruit dels inicis poètics de l’autora, dotada d’una gran sensibilitat.

...les closes a la primavera, quan enmig dels recs veureu esclatar una munió de petites flors blanques i els arbres de les voreres, saules, freixes, plàtans, verdegen tots a la seva manera, mentre algun pollancre escadusser treu els seus borrons rosats, amb carnació de galta. I a l’estiu, quan sovint alena la marinada i les xiques erugues verdes es pengen i caminen en arcs flexibles entre les branques vincladisses i les menudes reinetes salten al fresseig de les vostres passes i veieu entre el tapís fullós les tórtores brunes matisades de llicorella i farigola.

... les closes a l’hivern –quan hi corre la tramuntana com una gran esgarrifança– encara xopes de les pluges de tardor, i mireu els arbres nus com un poema descarnat, reixes vives, cossos oferts a l’abraçada impetuosa del vent que va eixugant, però mai ben bé del tot, els efímers estanys, els falsos aiguamolls on el dibuix de branques i branquillons s’emmirallava, on venien a beure les fredelugues de crestes airoses i fins i tot, en dies freds, algun aplec de bernats pescaires.

Anglada, Maria Àngels
Flors per a Isabel
No em dic Laura
Barcelona: Destino, 1981

Però Anglada no només va literaturitzar el paisatge dels Aiguamolls a Les closes. En trobem un altre exemple a No em dic Laura.

Era la primera quinzena de març del 1810 i les closes encara eren, en part, inundades; amb la guerra hom havia deixar de banda la neteja dels recs i un gran estany d’aigües somes s’estenia sota els arbres que començaven de borronar amb els peus xops. Els dos infants s’hi havien apropat amb passes tan lleugeres que els ocells no se n’esveraven; les gavines rialleres, les fotges i els menuts corriols no s’alçaven del nou aiguamoll, on l’aigua manyaga vacil·lava entre el verd blavís i el gris argentat. A mà dreta, però, cap on s’acostaven els nens entre el contrallum, no es veia gairebé el color de l’estany: havien esclatat de cop totes les flors dels ranuncles, com menuts lotus, i el seu blanc i groc omplia d’una rialla alegre l’aigüerol. S’hi dreçaven enmig, cap a la riba, set o vuit camallargs, tan esvelts que semblaven trencadissos damunt els seus nius florits.

Anglada, Maria Àngels
Els aiguamolls
Kyparíssia
Barcelona: La Magrana, 1980

Els Aiguamolls de l’Empordà també van ser objecte de diversos poemes de Maria Àngels Anglada. El primer que reproduïm fou escrit arran de la possibilitat de transformar els terrenys que ara formen el Parc Natural en una urbanització. Aquest fet va provocar una mobilització ciutadana en favor de l’ecologia i la preservació del paisatge, de la qual Maria Àngels Anglada també en va prendre part, tal com demostra el seu poema.

Al Grup de Defensa
dels Aiguamolls de l’Empordà

Envaireu aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales?
No trobarà més l’aigua nodridora
i els verds amagatalls l’ocell del Nord?
Àlics rosats, amics collverds, adéu,
adéu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l’hivern.
Murs de ciment, deixalles, només pols
seran els nius on bategà la vida.

Però quan haurà mort l’últim ocell,
lassat del vol, a frec d’aigua alterada,
quan escates d’argent no tindrà el mar
no espereu respirar: ja, lentament,
l’home-botxí comença l’agonia.

Anglada, Maria Àngels
Carmina cum fragmentis
Columnes d'hores: 1965-1990
Barcelona: Columna, 1990

Un cop la lluita ecologista va aconseguir que els aiguamolls restessin fora de perill, l’any 1985, Anglada va versionar el seu propi poema.

No han destruït aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales.
Aquí retroba l’aigua nodridora
i els verds amagatalls l’ocell del nord.
Àlics rosats, amics collverds, torneu,
torneu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l’hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
davant dels nius tots bategants de vida.
Com un somriure clar, repòs d’ocells
cansats del vol, a frec de les onades
i el sol que hi riu, i escates d’or i argent.
Hem aturat la mort en llarg combat
–una treva signada amb aire i ales.

Anglada, Maria Àngels
Les closes
Barcelona: Destino, 1979

Amb l’aire i les ales lliures de l’especulació urbanístiques, podem sortir del Parc dels Aiguamolls de l’Empordà per alguns dels camins que es recorren a Les closes fins arribar a Vilamacolum, que a la novel·la pren el nom de Vilasirvent.

Abans de sortir-ne, aquella tarda de setembre, vaig collir-hi algunes flors molt senzilles que encara es badaven pel camí; no pas als prats on tota l’herba ja havia estat tallada.  Arribant a casa les vaig posar entre els fulls d’un llibre perquè s’assequessin bé, senceres.

Anglada, Maria Àngels
Els maldecaps de Pere Geli
L'Àngel i altres contes
Barcelona: Empúries, 2000

Maria Àngels Anglada va passar llargues temporades a Vilamacolum, ja que la família del seu marit Jordi Geli era propietària, des de segles ençà, d’un casal situat en aquest petit poblet.

Molts estius passo uns quants dies endreçant vells papers i ordenant l’arxiu de Les Closes, és a dir, de can Geli de Vilamacolum, a l’Empordà. Sembla que un imant m’atregui cap als antics lligalls, les escriptures amb paper segellat més «modernes», els plecs de cartes dels besavis, les llibretes on cada hereu anotava any rere any «los grans collits en l’anyada» i els llibres més antics de capbreus de Sant Quirze de Colera, començant pels de bella escriptura gòtica...

Per això, entre els contes on he deixat lliure el vol de la imaginació, s’ha escapolit de l’arxiu i s’hi ha ficat, com el peixet de plata entre els papers, un relat ben històric, arrelat a la vida quotidiana d’un vell casal empordanès del segle XVIII.

Anglada, Maria Àngels
El bruel de Castelló
Gaüses: Llibres del Segle, 1996

Fins i tot la mateixa Maria Àngels Anglada es va decidir a escriure la seva versió d’aquest mite:

Això era i no era una tarda bellíssima a no gaire lluny de la vila de Castelló d’Empúries, on la terra va davallant per trobar-se amb la blava mar a la badia de Roses. Tres rius, la Muga, el Fluvià i el Ter, s’han enamorat de la plana de l’Empordà i han vingut a portar-hi les seves aigües. Entre els camps, les closes i el mar, es troben les llacunes i els aiguamolls. Molts ocells hi fan el niu o hi reposen anant i venint del Nord, molts peixos s’hi belluguen, una munió de plantes hi creixen.

Anglada, Maria Àngels
Els aiguamolls en la literatura (I)
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

Anglada ens parla d’El Bruel de Fages:

L’obra era un homenatge als aiguamolls: «El personatge central de l’obra, l’únic que ha estat volgudament entretingut per l’autor, que no és ningú i que ho és tot... aquest personatge és el paisatge» . Fins i tot el mateix nom del protagonista, Joncmarí, és tret de la flora. Quant a la llegenda del bruel, ens diu Fages: «Fóra el tornaveu de la mar espitllant-se en les profunditats insondables dels aiguamolls llotosos? Però jo l’he sentit, el bruel». Les referències al paisatge de llacuna són constants al llarg de l’obra: les postes de sol, els vents, els peixos, les plantes. [...] Tota l’acció de la tragèdia té lloc al bell mig de la badia de Roses: ho indica l’escriptor concretament, vora els aiguamolls de la Maçana, entre les desembocadures dels rius Muga i Fluvià: «a mitja escena, un gorg d’aigües mortes, amb una barca mig amagada pels joncars i senissos. Al fons, la mar propera». El poeta, doncs, no pot pas ser més explícit.

Anglada, Maria Àngels
Propostes empordaneses
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

Maria Àngels Anglada ens mostra el camí per arribar a aquest «modest i molt ben senyalitzat parc megalític», tal com el definí la mateixa autora:

Un altre recorregut, també adient als mesos de maig i juny, és el que us durà, des de Cantallops, als dòlmens de les Alberes. No cal arribar ben bé al poble: una mica abans ja trobareu el senyal. És un camí molt agradable de fer a peu, si sou tan sols un xic caminadors. Aquest any, amb les pluges de finals d’abril i primers de maig –que van entrebancar els firaires– han florit més que mai les estepes, de flors blanques, de flors liles, els brucs, la ginesta, i altres plantes de les quals desconec el nom. Tot fa olor de timons i romaní.

Anglada, Maria Àngels
Entorn de l’Albera i d’una excursió extraordinària
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

El recorregut que segueix aquest itinerari dibuixa algunes de les predileccions de Maria Àngels Anglada, que en diverses ocasions va recomanar als visitants de l’Empordà la majoria d’indrets que hem visitat:

Em plauria d’encoratjar els osonencs que vénen a l’Alt Empordà a no restar només a les platges i a enfilar-se un xic cap a aquesta zona: Sant Quirze de Colera, el castell de Requesens, el pic del puig Neulós, i els bells pobles voltats de vinyes com Capmany, Garriguella, Espolla, Rabós...

Anglada, Maria Àngels
Notícies de l'Empordà (II)
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

Així mateix, Anglada destacà el valor patrimonial del conjunt monàstic de Sant Quirze de Colera:

Sembla que va endavant la consolidació i restauració del monestir romànic de Sant Quirze de Colera, la joia desconeguda a l’ombra de Sant Pere de Rodes. Ara pertany, per dir-ho així, al poble i municipi de Rabós, que és conscient de la seva responsabilitat. Us aconsello de fer-hi una visita des de Vilamaniscle, pel camí entre l’Albera. Segur que no quedareu decebuts.

Anglada, Maria Àngels
Cave canem
Nit de 1911
Barcelona: Empúries, 1999

Una de les moltes característiques d’aquesta zona de l’Empordà és la tramuntana. Maria Àngels Anglada parlà de la força d’aquest vent, tot i que en el fragment del recull Nit de 1911 seleccionat no es presenta amb tota la seva vigoria:

Ahir feia un d’aquells dies de gener que potser enlloc no són tan clars com aquí, entre el mar i les Alberes, quan respira un airet –no vent, encara, no vent, ja– de tramuntana: com si no es decidís a bufar de debò, o ja plegués de fer-ho, com si ni gosés espolsar les tímides flors que uns hiverns massa benignes deixen esclatar massa tard o massa d’hora.

Anglada, Maria Àngels
Molins de vent
Compromís de poeta
Vic: Eumo, 2009

Precisament per ser una zona tan caracteritzada per les fortes ventades, l’any 1984 es va crear, al terme municipal de Garriguella, un parc eòlic de caràcter experimental, ja que era el segon que es creava a tot Europa, i va deixar de funcionar l’any 1992.

Mentre començo aquestes ratlles, sento els xiulets de la tramuntana que fa un parell de dies no para de bufar. Ara es deuen moure de valent els molins del «parc eòlic» de Garriguella, inaugurat no fa gaires dies, a l’Alt Empordà, a la serra de Malaveïna. [...]

Al bell cor de l’Empordà, i al petit turó que molt probablement inspirà a Verdaguer el seu poema famós que duu el nom de la contrada, en comptes de posar-hi una inscripció amb els versos del nostre poeta, que justament parlen de la tramuntana, hom hi ha inscrit uns mots trets del Don Quijote, de Cervantes. Obra immortal, d’acord, però forana i no pas adient al lloc on giren els molins.

Anglada, Maria Àngels
Homenatge a Verdaguer, a Garriguella
Els meus contemporanis
Girona: Diputació de Girona, 2014

Potser gràcies a aquest article de Maria Àngels Anglada, l’any 1988 es va celebrar a Garriguella un homenatge a l’obra de Verdaguer en un «acte popular i ple de caliu»:

El poble de Garriguella, que pertany a l’Empordà de la vinya, situat en un pla voltat de petits turons, ha erigit un monòlit dedicat al poeta, al cim de la serra de Malaveïna. En aquest bloc de pedra del país –que per cert pesa quatre tones– una placa de bronze reprodueix tres estrofes del poema “L’Empordà”, bellíssim poema líric que descriu la plana empordanesa i s’allarga fins a Banyoles i les Gavarres, sota el cim del Canigó tot plegat: visió de l’Empordà alhora lírica, geogràfica i històrica, suscitada des d’una ascensió al tossal de Malaveïna.

Anglada, Maria Àngels
Platges i llibres
Compromís de poeta
Vic: Eumo, 2009

Maria Àngels Anglada va fer referència a la platja de Grifeu en diversos dels seus articles periodístics en què exposava la convivència dels turistes –arribats d’arreu– amb els empordanesos:

Una tarda de la setmana passada, assolellada i càlida, prenia el sol i l’aire en una de les petites cales dels volts de Llançà. Molts vigatans i ripollesos les coneixen molt bé; guardo el secret del nom, car no és la de Grifeu, tan plena sempre. L’aigua era netíssima i transparent, una mica freda. És interessant d’observar el comportament de les famílies, grups i persones a la platja; entre altres constatacions, m’agrada mirar els francesos, que hi llegeixen llibres, molt sovint. Alguns catalans també ho fan, ara i adés; les famílies espanyoles, en grups sorollosos, gairebé mai.

Fonalleras, Josep Maria
Les rajoles de Masó
El Periódico de Catalunya
Barcelona, 16 de d'agost de 2012

Josep M. Fonalleras ha vist en aquesta cambra el resum i la síntesi de tota la casa.

La casa és una joia a la vora de l’Onyar que es conserva gràcies a la devoció dels seus hereus i una reconstrucció museística que admet la lectura distreta del profà (com vivien els nostres besavis?) i la inquisició fèrtil de l’entès. I és, sobretot, un viatge delicat a una època en què regnaven la proporció, el gust, la intel·ligència i el rigor. No es perdin, per exemple, ell llum imponent del menjador, l’escala que mena al segon pis, un armari robust i discret, la claror difuminada del vitralls, les jardineres de la galeria que dóna al riu, i, sobretot, el lavabo. El paradís, si existeix, deu tenir un terra de rajoles geomètriques com les d’aquest lavabo.

Anglada, Maria Àngels
Des de Llançà
Arietta
Barcelona: Columna, 1996

Des de Grifeu estant podem contemplar Llançà en la llunyania. Aquesta població inspirà alguns dels poemes escrits per Maria Àngels Anglada.

Ara em miro les veles sobre el mirall del mar
com un ressò més lent del vol de les gavines.
S’ha mort la marinada i quietud de xiprers
espera sense cap recança el llarg capvespre.
Amb interval divers, molt més tard, els dos fars
amb batuta de llum marcaran el silenci
i qui sap si aleshores envejarem la mar
nosaltres, els vivents entre clarors incertes.

Anglada, Maria Àngels
Díptic
Vic: Sala, 1972

Aquesta referència a Jacint Verdaguer permet establir un paral·lelisme amb la biografia de Maria Àngels Anglada, ja que tots dos autors comparteixen els orígens osonecs i l’encís pel paisatge empordanès. Uns dels textos més bells en què l’autora conjumina la plana de Vic i la plana de l’Empordà és el seu poema “Dues planes”:

He estimat el Montseny sense ametistes,
la plana adusta en els seus llargs hiverns,
els vels espessos d’imprecisa boira.

Conec el ressò clar de les campanes
als vells carrers de la ciutat dels sants,
la plaça on van penjar en Bac de Roda.

Camí dels vents, he estimat l’altra plana,
els vols de les gavines als sembrats,
les aigües, com nosaltres, indecises.

Somrient, l’alabastre de les verges
dins els seus temples de color de temps.
El mar, que va ser un dia camí nostre.

Anglada, Maria Àngels
Gener a Llançà
Arietta
Barcelona: Columna, 1996

La mirada lírica de l’autora sobre el paisatge marítim:

Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar,
ja florit de mimoses resplendents, amb els arços
plens d’estrelles rosades
i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses.
Cridadissa d’infants, al jardí, i una branca
d’ametller. L’escalfor
dels tions a la llar quan el capvespre allarga
les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins.

El dia que ha nascut i crescut amb el sol
com un infant feliç, raïm madur al migdia,
adult ha esdevingut en la tarda encalmada
i sense espasmes ha mort lentament
per no entristir-nos, rere les muntanyes.

Gaziel
Sant Feliu de la Costa Brava: burgesos, navegants, tapers i pescadors
Barcelona: Editorial Aedos, 1963

L’establiment de banys de mar, a Sant Feliu, sempre ha estat al mateix lloc: al peu de la muntanya de Sant Elm. Primitivament, es reduïa a una petita barraca de fusta, plantada vora el rompent, davant del penyal tallat a plom, popularment anomenat “ Sant i fetge”, perquè aquestes paraules són les que cridaven els pillets de platja, a final del Vuitcents, quan es capbussaven des del cim de l’aigua. D’aquest banys rudimentaris se’n deia “Els banyadors”; només servien per despullar-s’hi i deixar la roba, i tot plegat valia 10 cèntims. Després vingué, més cap a la vila i a l’extrem del barri del Raig, l’establiment conegut per “Banys d’en Baldomero”, amb una galeria volada damunt l’estreta platja, compartiments ben separats,  d’homes i dones,  i servei de cafè. [...]

Els establiments de banys de mar eren unes instal·lacions rudimentàries que només es muntaven els mesos d’estiu –com els envelats. No passaven mai de barraques de fusta, a la vora de l’aigua, amb departament d’homes i dones, rigorosament separats. Aquest aïllament de sexes era mantingut fins a dins de mar, per mitja d’uns cortinatges d’espart, espessos i rasposos, i d’un sistema de cordes que barraven el pas. [...]

Per privar que des de la galeria es pogués veure l’interior del reservat de dones, aquest era tapat per una mena de visera. Els dies de festa, a l’estiu, sobretot a migdia, el balcó s’emplenava de curiosos, que prenien l’aperitiu, mentre a baix, a la sorra, una cobla tocava sardanes i musiqueta del género chico.

Fages de Climent, Carles
Figuerencs
Epigrames
Figueres: Brau, 2002

Entre la clínica del Dr. Vila i la presó, al carrer de Santa Llogaia, paral·lel al de Sant Pau, en una època de no gaire cotxes hi havia el popular garatge Guix, avui establert a la carretera de Roses.

Quan el cotxe no camina
al taller d’en Guix s’adorm
com si enlloc de gasolina
li posessin cloroform.

Anglada, Maria Àngels
Propostes empordaneses
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

Ens hi aproximarem de la mà de les paraules de Maria Àngels Anglada.

Us proposo altres visites: per exemple, arribar-vos fins a Pau i, des d’allà, en pocs minuts, anar fins a prop dels estanys de Vilaüt, que pertanyen al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Sortosament, per ara no els amenaça una catàstrofe –provocada– semblant a la del parc de Doñana, tan més gran i divers. El paratge d’aquests petits estanys, però, és encisador: llàstima que ja trobareu els lliris grocs que desfloreixen, si no us hi afanyeu molt.

Anglada, Maria Àngels
Les closes
Barcelona: Destino, 1979

Aquest fragment demostra, de la mà de la pròpia autora, com Anglada va basar-se, en diverses ocasions, en fets i circumstàncies que tenen a veure amb la finca de Vilamacolum per crear algunes de les seves obres literàries. Com ja hem indicat, aquest és el cas de la seva novel·la Les closes, que pren el nom de la mateixa casa.

Assegurava que no va esporuguir-la gens ni mica entrar en aquella casa tan gran, de façana que sembla no acabar mai, amb el gran balcó de barana historiada i una torre al cim des de la qual, deien, es podia veure tot l’Empordà. Ella deia que tot allò que no s’albirava des del mirador de can Moragues ja no era l’Empordà.

Anglada, Maria Àngels
Les closes
Barcelona: Destino, 1979

Em sap greu que us calgui conèixer Vilasirvent un diumenge a la tarda, perquè el poble us semblarà potser massa quiet, com ancorat en una immobilitat silenciosa. [...] pujarem al mirador de can Moragues i així us fareu càrrec de l’escenari. No restareu pas decebuts en veure la plana... Sí, mirem-la bé, perquè mai no podem saber si duraran gaire en la seva gràcia vivent aquestes contrades on el cor es detura. El somriure blavís del mar, ja un poc amagat, la ratlla dels aiguamoixos, les vorades d’àlbers i de freixes que clouen els prats, aquesta claror d’avui sense calitja, tot, tot és amenaçat.

Vilasirvent des d’aquí dalt us semblarà més gran que no és realment, per l’amplària dels patis i la gran quantitat d’edificacions –cases, pallers, coberts per als tractors, quadres– que s’estenen des del cementiri, a ponent, fins a la petita església romànica que mai no acaben de restaurar, vora els alts xiprers i les atzavares d’una sola florida. Hi ha moltes cases quasi buides: algunes ja mortes, deshabitades, deixades a una lenta destrucció; dues o tres de llogades a passavolants, i altres on el teulat abriga la solitud d’un vell o d’un matrimoni ja molt gran que té els fills –sempre pocs– a ciutat. El poble no arriba ni de bon tros a les tres-centes ànimes, i els nois que volen treballar la terra nodridora sovint no troben una companya que s’hi vulgui casar i s’acontenti de viure en un poble... Com podeu veure, el mar no és pas gaire lluny: la distància que el separa de Vilasirvent és com una resclosa que deixa alenar la marinada i arribar gran vols de gavines fins als sembrats; de vegades, també, alguna filera de coll-verds, que vénen dels aiguamolls, i en canvi tanca l’allau de turistes; només alguns escadussers venen a escoltar les sardanes, el dia de la Festa d’estiu, a la plaça voltada d’acàcies encara joves i de cases molt velles amb graciosos ràfecs.

Anglada, Maria Àngels
Una festa de poble
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

Anglada també va parlar de les sardanes que es ballen a la plaça de Vilamacolum durant la festa major en un dels seus articles periodístics.

Pocs espectacles m’agraden tant com les sardanes a la plaça de Vilasirvent, per la festa major: la festa d’estiu. Els pobles de l’Empordà acostumen a celebrar, també, la festa d’hivern, però hom no pot negar que la d’estiu és més alegre, més acolorida. Encara no s’ha mort la marinada quan arriben els músics a la plaça. Algun núvol massa gris ens fa estar amb l’ai al cor per si la pluja esguerrava la festa. El perill, però, s’allunya. La plaça es va omplint amb la gent del poble, els parents, els forasters, algun turista curiós. Les padrines velles es posen a l’ombra de les moreres. Joves i avis puntegen les sardanes. En Fèlix trena complicades filigranes al compàs de la tenora. Tota la plaça sembla enlairar-se al ritme de la dansa.

01 de de gener de 0001

Seguint el perfil dibuixat per les muntanyes just quan acaricien la costa, travessarem Llançà per la carretera que condueix fins a Port de la Selva. No hi farem aturada, però; sinó que ens desviarem per arribar al Monestir de Sant Pere de Rodes. 

01 de de gener de 0001

Després de visitar el monument, continuarem el camí d'aquest itinerari en direcció Llançà. De moment, no ens caldrà entrar al nucli de la població, sinó que ens aturarem just a l'alçada de la platja de Grifeu, situada poc abans d'arribar a Llançà. 

Fages de Climent, Carles
Figueres acomiada unes parets
Articles
Figueres: Brau, 2003

Al solar, la Mancomunitat va erigir-hi (1922) un bell edifici, mena de templet clàssic, per allotjar-hi la biblioteca pública. Aquesta meravella va ser assolada i substituïda (1962) per l’actual construcció. La biblioteca, batejada el 1969 amb el nom del poeta, va estar-s’hi fins que el 1995 va ocupar la seu de la plaça del Sol.

La Presó –avui Biblioteca Popular– devia ésser-ne una dependència [de la casa número 17 del carrer de Girona, la Posada del Senyor Rei], a l’extrem nord-est. Els jardins, on hi ha constància d’haver-hi tingut lloc algunes recepcions estivals, ocupaven –segons Rodeja– l’actual solar de la casa Fages, on jo vaig néixer.

01 de de gener de 0001

Després d'aquesta magnífica descripció d'un dels paisatges de l'Empordà, seguirem el nostre itinerari per la carretera de la costa fins arribar a la població fronterera de Portbou. 

Anglada, Maria Àngels
Aiguamolls 1994. Carta oberta a Jordi Sargatal
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

La preservació del paisatge és un dels ítems que recorre l’obra de Maria Àngels Anglada. Seguint les descripcions encisadores que l’autora evoca, ens acostarem a Castelló d’Empúries.

Els vols dels collverds pels cels claríssims de l’Empordà, el llampec elèctric del blauet, la presència amiga de la cigonya i les innúmeres fredelugues, als aiguamoixos de Castelló...

L’esclat dels lliris grocs als estanys de Vilaüt, no gaire lluny de l’alzina en el seu sòcol de roques, la florida dels ranuncles entre l’increïble equilibri dels cames-llargues. I, simplement, la salvaguarda d’un paisatge de closes i de camps, que cada dia amenacen, fora del Parc, camps de golf, urbanitzacions i fins i tot futurs aeròdroms a l’americana.

Fages de Climent, Carles
El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí
Auques i balades
Figueres: Brau, 2015

Des del Garrigal, tornant enrere, veí de la parroquial de Sant Pere, hi ha el Museu Dalí, instal·lat en el que havia estat, abans de la guerra, el teatre Principal i on Dalí va fer la primera exposició als 16 anys.

La gent diu: aquest noi val
quan, a setze anys, inaugura
al Teatre Principal
una sala de pintura.

Fages de Climent, Carles
El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí
Auques i balades
Figueres: Brau, 2015

Fages l’esmenta en un rodolí de l’Auca del pintor Dalí i de la seva muller Gala per remarcar l’èxit de l’artista a la seva ciutat.

L’Erato li engega el coro,
i arreu li brinden el toro.

Anglada, Maria Àngels
Les closes
Barcelona: Destino, 1979

Històricament, Vilamacolum ha estat una població dedicada en bona mesura al conreu. Les descripcions efectuades per Maria Àngels Anglada del paisatge que envolta el poble també tenen en compte aquest aspecte.

Les terres de Vilasirvent són molt bones, llevat dels aspres, i vostè coneix prou bé les collites de blat, blat de moro, mestall, civades i faves que lleven; cal afegir-hi la vinya, realment òptima –ja sap que la viticultura és la meva afició predilecta i àdhuc estic preparant un opuscle sobre el cultiu de la vinya–, i sobretot les closes, que han donat nom a la finca.

Anglada, Maria Àngels
Les closes
Barcelona: Destino, 1979

Maria Àngels Anglada ens va deixar el 23 d’abril de 1999 i va ser enterrada al petit cementiri de Vilamacolum, al mateix panteó familiar dels Geli on també reposen les despulles del seu marit.

Molts anys els morts de can Moragues, reconciliats tots en aquesta última pau, van reposar en el petit i antic cementiri, prop de l’església, sota baladres blancs i rosats que no demanaven gaire aigua per florir. Però, temps després, es va fer un cementiri nou, més gran i impersonal, a la sortida del poble, i els van haver de dur allà, sota la farigola que hi creix.

Anglada, Maria Àngels
Flors per a Isabel
No em dic Laura
Barcelona: Destino, 1981

En l’obra literària de Maria Àngels Anglada apareixen molts dels camins que es troben entre la Muga i el Fluvià, és a dir: els camins de les closes, dels Aiguamolls dels l’Empordà.

El camí, al començament, vorejava els aiguamolls, els mateixos on el poeta Carles Fages de Climent ens diu que ha passat endinsat fins a la ventrera en la seva euga, sentint-hi el brogit d’un plany llegendari, el bruel. En Moragues els travessava sense cap por ni dificultat; l’estació era ja avançada, moltes parts restaven eixutes, però els joncars, els cenissos  i les sutzures trobaven prou humitat per a la seva creixença. Els ocells de pas havien fet, ja de dies ençà, els camins del nord, i el galop del cavall només es veia puntejat per les orenetes i algunes gavines.

Havent-se ja separat els camins, l’hereu de can Moragues feia galopar el seu fidel «Agut», sense aturar-se a mirar la contrada bellíssima, que coneixia molt bé: les closes, amb els grans ramats d’eugues i els poltres de salts imprevisibles, més endavant ja els conreus, els camins ombrejats, tot ho passà de pressa fins que arribà a les envistes de Sant Pere Pescador; aleshores posà el cavall al pas, i semblava que el mateix «Agut» ja coneixia que havia d’anar més lentament quan s’acostaven a l’indret anomenat dels Horts del Santíssim, on el seu amo hi tenia un camp força extens. Més a poc a poc encara, ja deixant enrera el riu Fluvià i els boscos de ribera que el vorejaven, el cavall feia camí quan aquest enribetava «les Eres», terres bones i fondals, amb els sembrats d’ordi, de civada i de blat que aquell any oferien un immens somriure d’or.

Anglada, Maria Àngels
Les closes
Barcelona: Destino, 1979

Segurament a causa de l’abundància d’aigua, per la proximitat del riu, els terrenys que es troben prop de la desembocadura del Fluvià són tan fèrtils i acullen tanta vida natural.

Ens havíem aturat, després d’uns tres quarts de camí, a finals de curs i força acalorades, doncs, en una pollancreda a tocar del riu, que no baixava massa ple; aleshores era net, damunt el llit de palets blancs l’aigua corria clara, d’un to verdós, i de tant en tant ens distrèiem mirant saltar l’escata d’argent dels peixos i llençant pedres planes que feien dos o tres rebots. Ens havíem fregat, ho recordo, la pell, amb brins d’alfabreguera per evitar els mosquits.

Anglada, Maria Àngels
Platja, perill?
Defensa de la terra
Girona: Diputació de Girona, 2013

Si continuem el nostre itinerari per la carretera que porta de Sant Pere Pescador fins a L’Escala podrem anar repassant totes les platges que formen part del terme municipal de Sant Pere Pescador. Aquesta zona, tal com informà Maria Àngels Anglada...

Té l’avantatge que l’aigua és molt més neta que en la gran majoria de cales més famoses. Ara, en ser més oberta, hi arriben tots els vents, l’arrissen tots els aires. La segona quinzena d’agost hi sol ser dolenta; en canvi, al setembre, hi ha hores de mar tranquil, de sol benigne, d’aire encalmat.

Cuéllar, Alexandre
Altres temps, altres hores
Girona: CCG Edicions, 2001

Seguint el curs del Fluvià al seu pas per la ciutat d’Olot, després de vorejar l’eixample Malagrida, arribarem al prat de la mandra. Així descriu l’indret Alexandre Cuéllar:

El riu, abans del pont de les Móres, fa un meandre suau que proporciona una gran pau al prat de la Mandra [...] a l’estiu, és capaç d’encomanar al més pintat una mandra tan dolça que, si cau en la temptació d’ajaure-s’hi, ja ha rebut. Aquella mandra melosa, dòcil i benigna, no el deixarà pas aixecar-se fàcilment d’aquell tou d’herba.

Fages de Climent, Carles
Conferència
Anecdotari del sr. Carbona
Figueres: Llibre Viu, 1984

La Rambla, que cobreix la riera de Galligans des dels anys trenta del segle XIX, va connectar la vila vella amb l’expansió urbana que s’anava consolidant a l’altra banda del corrent d’aigua; és així com al llarg de quasi dos-cents anys el nou passeig va anar afermant-se com a centre urbà.

La Rambla de Figueres, aquest incomparable passeig nostrat, escenari de les excentricitats i atzagaiades del Sabater d’Ordis, que té un gran llit, l’espona solemne del monument a Narcís Monturiol; aquesta Rambla que és la millor de les rambles catalanes perquè participa de la triple virtut d’ésser irregular, desnivellada i curta, ratllada amb un sentit estricte de proporció i límit. Aquesta àgora on tots, qui més qui menys, hem anat a festejar-hi o a discutir algun dia. Don Joan va mesurar-la infinitat de vegades, de cap a cap. Va veure, sinó la plantació, la creixença, poda i el rebrot de les seves branques generoses d’ombra. I, com el bon pagès que llaura fent la creu, o sigui de tort i de través, ell va fendir-la i esbiaixar-la mil cops, sobretot els darrer anys nostàlgics i allargassats de la seva extensa vida, per anar i venir de casa seva a l’aula del Cafè Royal on tenia la seva càtedra d’ironia més constant.

Com una mena de castellà o feudal d’aquesta incomparable Rambla, perquè posseïa una mena de torre quadrada amb aires de fortalesa estantissa que se’n deia “la Portella” des d’on exercia una presidència vigilant a tres vents.

Fages de Climent, Carles
Estudiant i poeta
Memòries. A la recerca de mi mateix
Figueres: Brau, 2014

Aquell curs m’havia matriculat a la facultat de Dret, però vaig acabar-lo a les aules de Filosofia, on el doctor mossèn Martiriano Martínez y Ramírez exigia que aprenguéssim de memòria la lletra petita del seu llibre. En Nicolau d’Olwer feia, amb veu monòtona i ensopida, saborosos comentaris sobre textos de Virgili, i el doctor Apraiz estimulava la més noble passió de la meva vida per l’estètica i la història de l’art.

Fages de Climent, Carles
Professor d'institut
Memòries. A la recerca de mi mateix
Figueres: Brau, 2014

Fages de Climent s’incorporà a l’Institut-Escola Pi i Margall a finals de 1933 i compartí claustre amb el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. L’autor, però, es confessà mancat de vocació docent.

La República havia revalidat, en certa manera, el meu títol acadèmic, considerat poc menys que inútil. Ventura Gassol em proposà, amb assentiment unànime del Consell de Cultura de la Generalitat, un lloc de professor a l’Institut-Escola Pi i Margall. [...] El Consell de Cultura havia apreciat la meva capacitat, però el que ni el Consell ni jo no vàrem tenir en compte per a res és la meva manca absoluta de vocació docent. [...] Mentiria si no afirmés que el professorat va deparar-me plaers i hores agradoses. Els alumnes –ara que han crescut prou per a poder-me parlar francament no s’han estat de dir-m’ho– em consideraven intel·ligent i savi, però desigual.

Palol, Miquel de
Girona i jo
Girona: CCG Edicions, 2010

A la impremta va treballar-hi l’avi de Miquel de Palol, i l’escriptor ho recorda a les seves memòries.

L’avi, [...] fort i valent com era als seus anys, va trobar treball a la impremta Masó del carrer de les Ballesteries, per fer rodar la màquina d’imprimir i repartir el ‘Diario de Gerona’. [...] A mi em calgué ajudar-lo.

De bella nit, quan encara no clarejava, si l’avi no havia enllestit i no m’havia vingut a buscar, jo anava a trobar-lo a la impremta. M’asseia a on podia, entre la munió de taules, paper i màquines de la sala; mig condormit, mig intoxicat per la fortor de tinta d’impremta, veia com l’avi, doblegat vora la màquina, feia rodar aquella mola de ferro tan complicada, mentre, en el taulell d’un dels extrems, el fadrí major anava donant els fulls de paper blanc, i les dues plegadores de fusta de l’altre cantó apilaven, llestos i plegats, els exemplars, que anava recollint l’aprenent sense a penes donar-hi abast.

Verdaguer, Jacint
Canigó
Barcelona: Quaderns Crema, 1995

Mossèn Jacint Verdaguer, exponent de la Renaixença i del romanticisme, a la seva obra èpica Canigó, citava Requesens.

Oh mangala de ferro de don Roland!,
a qui té aqueixa espasa tu no li plaus
i esperona a sos hèroes al crit d’«avant!».
Lo castell de Cabrera los veu pujar,
com serp que s’aforesta, vers Panissars.
Dels Trofeus de Pompeio passen davall,
que, alçant entre suredes son front gegant,
lo Rosselló dominen i l’Empordà.
Rocabertí, entre penyes mal amagat,
vers Requesens l’exèrcit mira enfilar.
Allí els avets i alzines, roures i faigs
se creuen com les llances en un combat;
lo comte a colps d’espasa va obrint-se pas,
deixant-ne grans esteses ençà i enllà.
Si els moros lo vegessen destralejar,
lo colp no esperarien de sa destral.

Bassegoda, Bonaventura
L'anada a Requesens
Barcelona: Estampa Espanyola, 1883

Aquest fragment, amb projeccions romàntiques sobre les ruïnes del castell, recorda la llegenda de la cabra d’or del castell de Rocabertí, a La Jonquera. És interessant la referència al «castell vell», que ens remet a la imatge de la gran mola que existia abans de la restauració de finals de segle XIX, com es pot veure en imatges d’època.

Bonaventura Bassegoda va obtenir la flor natural en el certamen de Figueres de 1883 amb el poema “L’anada a Requesens”. La composició lloa la Muntanya de Requesens i en un fragment esmenta les ruïnes del castell.

I enrere deixarem l’alta cinglera
que mostra l’enrunat Castell feudal
i reprenent camí per la drecera
mirarem com se llança la ribera
des del bell cim d’un espadat penyal

Fages de Climent, Carles
Estudiant i poeta
Memòries. A la recerca de mi mateix
Figueres: Brau, 2014

L’any 1920, Fages de Climent va començar a publicar a La Revista, dirigida per Josep M. López Picó. Acabats els estudis universitaris, publicà a Barcelona els primers llibres de poesia: Les bruixes de Llers (1924) i Tamarius i roses (1925). El 1925, juntament amb Marià Manent, Jaume Bofill i Ferro, Tomàs Garcés i Octavi Saltor, participà en la fundació de la Revista de Poesia, de la qual en fou secretari de redacció.

Vagant per les Galeries Laietanes, o adquirint llibres, havia conegut l’esperit finíssim de Salvat-Papasseit, i suposo que degué ser ell qui em presentà a Josep M. López Picó. El director de La Revista em fixà, una tarda pròxima, a la seva secretaria de la Sociedad Económica de Amigos del País. Vàreig anar, en un pesetero, fins a la plaça Nova, davant del palau del bisbe Climent. [...] López Picó, amb la seva amabilitat acollidora inalterable, em dispensava aquella honor que tenia tot l’aire d’un ingrés en la jove república de les lletres. [...] Quinze dies més tard compaginava, amb els meus dissortats esgarips noucentistes, una doble plana a La Revista.

Fages de Climent, Carles
Formació jesuítica
Memòries. A la recerca de mi mateix
Figueres: Brau, 2014

Al col·legi del carrer de Casp no s’hi va trobar mai bé, l’ambient era impersonal i topà amb l’hostilitat d’alguns professors.

No cal dir que l’èxode ens arrossegà també, del carrer de Pomaret passàrem a un lloc adient perquè pogués anar a peu al col·legi de Casp, convertit en el darrer refugi de l’esperit de Loiola. [...] Al col·legi de baix no vàreig trobar-m’hi bé. L’acumulació havia tornat a les classes massa nombroses; els professors ens coneixien però no ens estimaven. A Sarrià l’internat donava un escalf mig maternal, del qual gaudíem fins i tot els externs. Va sorgir el meu primer enemic, el padre Isla [...]. Altres professors, igualment, se’m mostraven més aviat hostils.

Bosch de la Trinxeria, Carles
Records d'un excursionista
Figueres: Brau, 2005

L’escriptor jonquerenc Carles Bosch de la Trinxeria, en la seva obra Records d’un excursionista, donava notícies del castell. En el capítol titulat «Una cacera al porc senglar en els boscos que Requesens» el cita com a castell de Mirapols, referint-se a la toponímia menor del lloc on està erigit.

Sortírem del casal de Requesens a les cinc del matí, puix teníem que fer dues hores de camí per ocupar los punts designats. Feia un airet de tramuntana molt freda; el cel tot estrellat; mai havia vist el camí de San Jaume tant clar (via làctia). Cada u portava el seu dinar al sarró. Ens dirigírem cap al castell enrunat de Mirapols, antic castell feudal dels Requesens.

Al Fluvià
Arriba España
1455
26 de d'agost de 1967

En primer lloc, convé fer referència a l’antic escorxador, situat al carrer Fontanella cantonada amb la Ronda Fluvià. Ara l’espai s’ha convertit en un pàrquing municipal. Per recordar l’escorxador llegirem el següent poema, signat amb el pseudònim Pica Fort i datat el 19 de març 1908, que descriu d’una manera ben explícita l’embrutiment de les aigües que comportava aquest tipus d’indústria.

Quin fàstic fas ¡oh riu! tan ple de pestilència
com rebull en ton sí, dipòsit infecal,
que sols a ton costat ja la fetor empesta
com si portessis dintre podrits molts animals!

¡Quin fàstic fa de veure’t voler donà aigua clara
i que només en dongui’s tot el suc embassat
que escorren els femers, els llacs bruts i les basses,
totes les clavegueres, aigüeres, reservats!

I pena fa el pensar que vas ésser un dia,
amb ta corrent puríssima, d’un geni inspirador,
qui tot cantant al poble tes ribes recorria
i en feu de tu corrandes al so del flabiol.

Jo et detesto avui, que ja no vals la pena,
ni és digne d’estampar-se enlloc ara el teu nom
«ara ets sols assassí de quatre pobres peixos
i un bon distribuïdor de pacients als doctors».

Berga, Josep
L'aplec de Sant Roc
La mort dels polítics
Olot: Institut de Cultura de la Ciutat d'Olot , 2014

Aquest és un dels indrets més populars del curs del Fluvià al seu pas per Olot. En el següent fragment, Berga i Boix descriu l’ambient dels històrics aplecs a l’ermita de Sant Roc i les ballades de sardanes que hi tenien lloc.

L’artístic i hermós paratge de l’ermita es troba a sol ponent de la vila, a la vora del Fluvià i de la gran gorga del Molí de Sant Roc [...] Les ballades es fan a baix a la vora de la font principal, la gran rodona s’omple de pagesos, les barretines hi bullen, pels racons del passeig s’hi formen diferents cèrcols, tots ballen sardanes. Entre uns i altres comencen a aixecar-hi una polseguera que sembla una broma baixa, els encontorns de la font s’omplen d’espectadors, les escalinates de la capella, de les parets dels voltants, des del pont fins a l’església, tot és ple, no es pot passar enlloc. En els hostals del veïnat no s’hi entenen de feina, a les vores del Fluvià, al cim dels marges, a sota dels arbres, pertot on hi ha un raconet desembarrassat, allà s’instal·len famílies, colles de tranquils, grups de forasters.

Castanyer, Maria
Juegos Florales de Olot
Olot: Aubert, 1951

Les Tries, igual que Sant Roc, que hem visitat abans, és un dels paratges més populars d’Olot. Així ho demostren les següents composicions, a través de les quals podem comprovar com la font de les Tries és també motiu poètic recurrent. El primer exemple és un sonet de Maria Castañer:

Les fonts d’Olot no ploren, sempre canten!
Tenen glops de rialles a l’estiu.
Si callen un moment, és que es decanten
a pentinar el seu vel damunt del riu.

Olot a dintre l’aigua hi té cançons
que regalimen veus sense mentida.
Atura el pas, amic, tots el recons
tenen un regueró d’herba florida!

Si tens el cor sense esma, sense nom,
posa’l damunt la falda d’una font,
que s’esbandeixi en cada glop que canta!

Que et fugi la tristesa bosc endins,
l’aigua amb una cançó, tots els matins
te’l torni net, com una estrella blanca.

Sala i Canadell, Ramon
Els Pobles de la Garrotxa vistos per Miquel Duran
Olot: Alzamora , 1986

Seguint el nostre recorregut al llarg del Fluvià, després de les Tries, el riu ens condueix cap a La Canya.

Des del pont de les Tries, a Olot, el Fluvià ressegueix el vessant ponentí de la serra d’Aiguanegra i, en arribar a la Canya, gira bruscament cap a llevant. Observant el veïnat [...] hom s’adona que la Canya és, alhora, la clau d’Olot i de la Vall de Bianya. Una cruïlla de camins sol ser sempre un lloc estratègic. I, això, a la Canya, es posa en evidència.

Espaldalé, B.
El Castillo de Juvinyà, joya del románico catalán
La Vanguardia
07 de de febrer de 1964

Es tracta d’una de les construccions civils medievals més ben conservades i més antigues del país.

Junto al curso del Fluvià y arrimado al casco de la población, este anciano ‘casal’ se yergue majestuoso, desvirtuado el rancio sabor de épocas pretéritas por la dura huella que el tiempo y las circunstancias han imprimido en sus milenarios muros. Del más puro estilo románico, consta de dos pisos de planta rectangular, en cuyas paredes se encuentran ventanas de medio punto, con asientos de piedra y con los típicos ‘festejadors’ a cada lado.

Berga, Josep
Clareta
Novel·les curtes
Olot: Institut de Cultura de la Ciutat d'Olot , 2017

L’arc central del pont vell és lleugerament ogival, d’acord amb l’apogeu de l’estil gòtic del segle XVI, i des d’aquí podem observar la panoràmica que ofereix la població.

Contempla un verdader pessebre: una bellugadissa de cases i xemeneies de fàbriques vistes quasi a vol d’ocell que emplenen les raconades del Fluvià entremig de cascades naturals, salts d’aigua trencats artificialment que ragen de tots costats; [...] El poble de Sant Joan les Fonts presenta la forma d’una serp immensa que es desenrotlla en corbes i raconades que voregen el Fluvià en l’espai de cinc quilòmetres. A cada colzada encisa un efecte nou, un cop de vista admirable, un panorama que no pot abastar la mirada. […] Les cingleres del Fluvià són formades de prismes basàltics de formes estranyes; el mateix llit del riu, ample, fondo, feréstec, l’accidentació i forma especial del terreno, li donen el caràcter de riu fantàstic. Les gorgues verdoses, els ponts i palanques, sense comptar la ufania de la vegetació que s’arrela a les cingleres, els caminots i racons, escales i reblincoies sobtades, els accessoris innumerables i variats que no es comprenen a primera vista, fan d’aquell tros de món un fragment característic.

Una comarca singular: La Garrotxa. El jardín de la montaña.
Arriba España
1245
20 de de juliol de 1963

Castellfollit de la Roca, encimbellat sobre el Fluvià, és una imatge ben icònica del paisatge de la Garrotxa.

Colgado como gigantesco nido encima de unas rocas basálticas cortadas espectacularmente sobre el lecho del Fluviá, Castellfollit es una maravilla paisajística. Aquí empiezan a notarse de una manera insistente los residuos volcánicos que la comarca de Olot contiene abundantemente. Situado a 340 m. sobre el nivel del mar, Castellfollit se eleva, desde la base del río al nivel de las casas, 50 m. como cortados con una gigantesca cuchilla. Castellfollit con su airoso campanario es un pueblo acogedor y lleno de un pintoresquismo extraordinario. Deambular por sus calles es estar en contacto con un mundo ya ni soñado.

Torras, Lluís
Garbellas de fajol
Olot: Alzamora , 1904

La Brutau era una antiga fàbrica tèxtil, situada a les vores del riu, en la qual, durant molts anys, treballava la major part de ciutadans del poble. El següent text descriu l’aprofitament hidràulic del Fluvià per a la indústria:

Festiu i joguiner passa per tes portes el Fluvià, saltironejant de resclosa en reclosa i fent rodar en cada salt una turbina, que dóna pa als honrats obrers que fabriquen el gènero que envies a llunyanes terres, on fins allí arriba la teva fama d’industrial, de treballadora, de rica i d’artista, perquè d’artistes en tens planter, que trasplants en les grans urbs, on conquereixen el llorer de la fama.

Fages de Climent, Carles
Tots els sonets
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

Però abans, asseguts en un banc del magnífic saló urbà, o passejant-hi amunt i avall com feien els figuerencs abans de la televisió i el Simca 1000, vegem unes quantes mostres de l’afecte i devoció que el poeta professa a Figueres.

Benaurada la nació, la comarca, la ciutat
que pot dir que té el seu poeta.
Però mil vegades més feliç el poeta
que té una ciutat que el segueix i l’estima.

Grabolosa, Ramon
Besalú, un país aspre i antic
Barcelona: Ed. Montblanc, 1968

Si fins ara hem fet referència a diversos equipaments industrials que aprofitaven l’aigua del Fluvià, a Argelaguer, malgrat el cabal que hi assoleix el riu, no s’hi dóna l’aprofitament hidràulic que hem vist en els municipis anteriors.

El riu Fluvià, que en tot el seu curs no fa més que treballar i, de sempre, ha estat l’esca de la industrialització, quan passa per Argelaguer fa festa. Passa de llarg. Aquí els afanys són la terra. La vinya i les oliveres.

Fages de Climent, Carles
Formació jesuítica
Memòries. A la recerca de mi mateix
Figueres: Brau, 2014

El meu pare parlava del col·legi de Sant Ignasi de Manresa com d’una fortalesa moral inexpugnable, i dels anys d’adolescència passats en el seu clos, com els definitius. Considerava una equivocació l’enorme fàbrica de Sarrià, mig casernària, mig teatral, amb el ridícul joc de petites cúpules –excessives– de la torre central i la punxa de la dreta inacabada. Li costava imaginar que hi pogués haver-hi rigor i disciplina amb aixetes d’aigua viva, ell que havia passat sis anys rentant-se amb el gel de les palanganes glaçades...

Fages de Climent, Carles
Formació jesuítica
Memòries. A la recerca de mi mateix
Figueres: Brau, 2014

L’estada a Sarrià és recordada a les Memòries com un període feliç.

Mentiria si no afirmés ben alt que els tres anys passats a Sarrià varen ser els més feliços de la meva vida. Inefable carrer de Pomaret, amb les seves vil·les de crocant i els seus jardins amb mimoses i tells esponerosos i romàntics. I, darrera la torre Pomareta, el primer contacte amb la muntanya, que els dijous a la tarda escalava pam a pam fins a la carretera de les Aigües, em semblava, pobre fill del pla, un abrupte exercici. [...] Inefables carrers de l’Enxampli de Sarrià, barrancs luxuriants de garrofers i eucaliptus! De quin bàlsam ungíren, tan durador, la meva primera adolescència.

Fages de Climent, Carles
La passió
Balada del Sabater d'Ordis
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

Fages va ingressar literàriament el Sabater d’Ordis a la clínica i literalment ell mateix algunes vegades per haver-s’hi d’operar o tractar algun altre entrebanc de salut.

I en deixondir-se entre les teranyines
de l’alba rosa amb una llum lustral
dins una cambra neta d’hospital,
hi pren per boira randes i cortines.

Fages de Climent, Carles
Felicitación postal. Don Miguel Mateu, alcalde honorario de Figueras
Articles
Figueres: Brau, 2003

L’esment que en fa Fages ens serveix de breu mostra de la fascinació que l’edat mitjana, molt present en tota la seva obra, provocava en el poeta.

Puedo considerarme trucimán y faraute de la ciudad del viento y de la Rambla única, vértice de iniciativas y de fronteras, de tramontana y de contrabando de ideas, cuna del federalismo bien entendido, bilateral, sinalogmático y conmutativo. La villa real instituida por Jaime I en su carta-pobla de 1267, la predilecta de Pedro el Cerimonioso, el cual nos cuenta en su Crónica que […] mandó talar los frutales de aquellos incomparables vergeles, «llevat dels figuers per quan aquest fruit complau al senyor Rei».

En la calle de Gerona se conserva una preciosa piedra con el yelmo heráldico y una lección muy clara: «Posada del senyor rei».

Fages de Climent, Carles
Felicitación postal. Don Miguel Mateu, alcalde honorario de Figueras
Articles
Figueres: Brau, 2003

Alguns han tancat: la seva fonda Roca i l’hotel París de la Rambla, que ja hem esmentat; i la fonda Armendares i el restaurant Viarnés, ambdós a la Pujada del Castell. D’altres segueixen oferint els seus serveis, com ara l’hotel España, al carrer de la Jonquera tocant a la plaça de l’Ajuntament, propietat de Francesc –Paco– Masquef.

Figueras es un centro comercial y turístico de primer orden en trance de industrialización rápida y progresiva, que contiene los mejores hoteles hasta el punto de poder afirmar que en ningún lugar de Cataluña se puede comer o dormir mejor.

Fages de Climent, Carles
Els camins
Balada del Sabater d'Ordis
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

Fages relaciona el barri amb el Sabater d’Ordis, que el freqüentava; parla de les mercenàries del sexe que hi exercien i d’algun client. I evoca una finca que curiosament havia estat propietat del seu oncle capellà, Mn. Mariano Fages, de la qual, repartida amb els seus cosins paterns, el poeta en va heretar una petita part. En un altre barri, ara de Girona, el del Mercadal, hi havia l’hospici provincial.

Doncs, baldament la terra ací planera
perquè ningú se’n faci un pedestal,
veurem sorgir, potent, al Garrigal
la canya nua, pal sense bandera.

Al Garrigal la meuca i el gitano
i al passeig Nou el senyoriu dispers
sota la triple nau dels arbres verds
senten el plor estantís d’un ronc piano.

Ramblejant
La Galeria
núm. 37
20 de d'agost de 1930

El Sindicat antigament limitava amb Can Galdric, i l’espai es convertia en punt de reunió, lleure i celebració.

Nosaltres, que hi anàvem amb en Tom Mix (aferrat sempre amb la seva maleta inseparable), acudíem a Vilabertran «per fer feina». Mentre que la Remei i Tereseta ens ensenyaven els monuments més importants i l'Estadi de Vilabertran, delíem nosaltres per anar al ball. I quin ball! Talment una caixa d'arengades.

A can Galdric, dos funcions teatrals molt ben interpretades pels aficionats de la població: «Un fill del poble» i «El cor del poble», de l'immortal Iglésies. Els Patricio, Tremoleda, també corrien per allà terra. En Many amb la xicota –cada dia més xamosa– no estava, naturalment, per res més. Ah! Les pomes de relleno molt gustoses, això sí.

La fiesta del árbol. En la ciudad y en el campo.
La Actualidad. Revista mundial de información gráfica
núm. 137
11 de de març de 1909

El març de 1909, els veïns del poble es van congregar per plantar un arbre en aquesta plaça, una imatge que va recollir la revista d'informació il·lustrada La Actualidad, i que va ser recuperada i reprodiïda novament un segle després per commemora l'efemèride: 

En Vilabertran, pintoresca población ampurdanesa, se realizó la fiesta del árbol el 28 de febrero. Todas las autoridades tomaron parte en ella. El alcalde, don Pedro Guanter, dió comenzo al acto en la plaza de Zurbano, siguiéndole en el uso de la palabra el ilustrado profesor don Miguel Daban y los aventajados alumnos de las escuelas públicas Manuel Bonavía y Filomena Bech. Luego la comitiva se trasladó a la plaza de Madoz, donde, al igual que en la anterior, se plantaron algunas acacias. El señor Cura-párroco pronunció un erudito discurso ponderando las ventajas del arbolado, y el coro infantil entonó dos canciones y Himne a l'Empordà. A las tres de la tarde celebróse en la sala pública una sesión literaria, en la cual el citado profesor y los niños y niñas de las escuelas orinunciaron discursos y leyeron poesías, conmoviendo y entusiasmando al concurso que llenaba el local de bote en bote. Es muy de celebrar que hasta poblaciones rurales de corto vecindario se asocie a la fiesta del árbol estas demostraciones de cultura. 

Miserachs, Xavier
Puigvert, Antoni
L'Empordà. Llibre de meravelles
Barcelona: Edicions 62, 1996

Les majestuoses parets de pedra, l'absis i el campanar configuren un dels paisatges emblemàtics del poble: 

La robustesa conjunta de la col·legiata de Vilabertran, el famós campanar de la qual (que no diré que no sigui meravellosament geomètric, tot i ser tan decoratiu) capta tota l'atenció i no deixa veure la llarga extensió pètria del conjunt ni ajuda a recordar la fascinant quietud del claustre amb volta de mig punt, un dels més amables que conec. 

Fages de Climent, Carles
Empordanesos i forans
Epigrames
Figueres: Brau, 2002

En temps de Fages, el marquès de Camps hi tenia un habitatge que ocupava intermitentment; si més no, i segons el poeta, els dijous hi consumia el contingut de la carmanyola que portava quan venia a mercat.

A cada poble té un mas
i és president del nostre agre,
i tot l’any fa dijous gras
al despatx del carrer Magre.

Fages de Climent, Carles
Figuerencs
Epigrames
Figueres: Brau, 2002

Tornem a la Pujada del Castell i la baixem fins a la Placeta Alta de la Rambla; des d’aquí continuem pel carrer de Lasauca i de seguida trobem l’hotel Duran.

Gent de Dublín o d’Oran,
de l’Ebre a la vall d’Aran,
si us cal un bon restaurant,
els taxistes us duran
per totes les carreteres
tot dret a l’Hotel Duran
de la ciutat de Figueres
on, xics i grans, us diran
que bona menja us daran.

Fages de Climent, Carles
Més auques
Auques i balades
Figueres: Brau, 2015

Fages, en tirallongues de dístics epigramàtics dedicats a aspectes ciutadans, n’esmenta algunes.

De casa bona i antiga,
en Fajol té una botiga.

Els teus fills són juganers?
Per joguines, en Parés.

Jove elegant, correspon
escollir el trajo a can Font.

Mirabet, Josep I.
El paisatge d'Olot. La construcció literària de la Garrotxa
Barcelona: L'Avenç, 2009

Sant Esteve d’en Bas és el poble amb més habitants de la vall. Està encerclat per la riera de Ridaura, afluent del Fluvià. El riu va inspirar Josep I. Mirabet que, a la seva “Cançó del Fluvià”, va crear una composició poètica fent parlar el riu en primera persona:

Sóc el riu que més fresseja
mentre baixo vers el pla;
de cap altre tinc enveja
per les aigües que passeja,
jo só el Fluvius, el Fluvià.

Calvet, Damas
La Romería de Recasens
Barcelona: Imprenta de Narcís Ramírez, 1864

L’obra de teatre en vers i en tres actes de Damas Calvet La Romeria de Recasens descriu diferents aspectes de la famosa i coneguda processó de la tramuntana, que organitzava la confraria de la puríssima sang de Figueres i que es va portar a terme fins el 1868. En un dels passatges l’autor fa referència a l’antic castell, llavors en ruïnes, apel·lant a llegendàries riqueses i tresors amagats, de l’època dels sarraïns.

− Qui ve al Castell vell?
                                  − Jo, ai!
No em recordo que ja en vinc.
No sé allí dins què m’hi tinc
que no me’n mouria mai.
N’hi ha fins per perdre-hi el senderi.
Sembla un palau encantat:
cada volta que hi he anat
m’afirma més que hi ha misteri,
i amb tal creença hi vaig encara:
hi ha una volta que em té el cor!
Que allí s’hi troba un tresor
és tan cert com fa sol ara.
Qui de baixar fos valent
seria ric de per vida.

Desclot, Bernat
Les quatre grans Cròniques. Crònica de Bernat Desclot
Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2008

Ens ubiquem al peu de la torre del nord, fora murs i a tocar del fossat, per citar una de les primeres referències al castell. Apareix a la Crònica de Bernat Desclot. En enumerar les fortaleses fidels que el rei d’Aragó tenia a l’Empordà el 1285, durant la guerra amb el rei de França, anomenava, entre d’altres, Requesens:

Mas totes aquestes forces se tenien encara per lo rei d’Aragó [...] Tenien-se encara en Empordà, primerament lo castell de Rocabertí e Requesens e Carmanson e lo castell de Lers e la força de Sant Salvador; e totes aquestes forces són del comte d’Empúries e d’En Dalmau de Rocabertí, e reclamaven-se per lo rei d’Aragó.

Fages de Climent, Carles
Les bruixes de Llers
Les bruixes de Llers
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

Fages l’esmenta en relació a un Climent, avantpassat seu, cap liberal en temps del Bienni Progressista (1854-1856).

No em restava altre remei que anar al Castell de Figueres, i declarar-me obertament contra els meus amics particulars, i exposar la meva casa i els meus béns a la venjança popular.

Fages de Climent, Carles
Fascinat per la litúrgia
Memòries. A la recerca de mi mateix
Figueres: Brau, 2014

Fages va cursar-hi l’ensenyament primari i va tenir com a condeixeble Joan Sutrà, restaurador de retaules romànics com ara el de la Mare de Déu de la Llet de Canapost.

Jo anava als hermanos de la Doctrina Cristiana, on, a desgrat de l’opulència de l’edifici (una fàbrica nova, de rajola vermella), tot plegat em feia l’efecte –llevat de la color dels pitets que, de blaus, s’havien tornat blancs– que les coses anaven, si fa no fa, com als Gabrielistes. No sabria recordar el nom de cap professor, ni d’aquell que era expert a clavar una mena de crusques dolorosíssimes amb els dits polze i índex, i tampoc –llevat d’en Joan Sutrà, que era més grandet, i d’en Salvador Dalí, que em seguia un curs endarrere– no recordo gaire el nom dels companys. La meva única delícia era, algun que altre matí de sol, anar-me’n a passeig fins a l’abadia de Vilabertran amb la companyia d’en Sadurní, el criat, encomanat d’acompanyar-me i de venir-me a cercar.

Teixidor, Joan
Fluvià
Barcelona: Columna, 1989

Restaurat després de la voladura que va patir durant la Guerra Civil, el pont de Besalú és escenari i, alhora, espectador privilegiat del pas de la història.

Els jueus s’establiren a la vora del riu.
El castell dels comtes s’encimbellava més amunt
i Tallaferro s’ha perdut a la muntanya.
Tot això el Pare Nolasc del Molar m’ho explicava.
[...]
Encara no he perdut aquell impuls primer.
Em retrobo seguint els viaranys de sempre
on s’aboquen els anys i els somnis impossibles.
Vaig resseguint l’escorça dels arbres que no cauen.

Si passo comptes penso que no he viscut en va,
alguna cosa queda per als altres que vindran.
Tot és com aquest cel que encara m’acompanya
i els morts allargassaven les hores que em restaven.

Fages de Climent, Carles
Figuerencs
Epigrames
Figueres: Brau, 2002

Des de les Fires de l’any 1960 ençà s’ha aprofitat la plaça coberta per condicionar-hi l’anomenat Certamen de la Moda, mena d’envelat per a ball i concert i, al principi, expositor de mostres diverses, entre les quals de roba.

Amb el que costa desfer
i fer cada any el Certamen,
n’hi hauria prou per refer
la tomba de Tutankamen.

Fages de Climent, Carles
Figuerencs
Epigrames
Figueres: Brau, 2002

També mereix l’atenció del Fages epigramista.

No et cal fer córrer la fita:
per collir arròs o enciam
fes un pou al mig del camp
i rega amb un motor Fita.

Buscató i Somoza, Lluís
La colònia grega de Rhode
Roses: Ajuntament de Roses, 1999

Un element força interessant és la possibilitat, expressada pel Pseudo-Escimne i Estrabó, que Rhode hagués estat originàriament una fundació ròdia. La discussió ja fa força anys que és oberta; però, de moment, no hi ha dades arqueològiques que permetin corroborar aquesta opció [...]. Les fonts, en aquest punt, tampoc són gens clares [...]. Probablement, doncs, la font de la llegenda s'ha de cercar en la mateixa colònia, on devia sorgir entorn dels segles IV i III aC per marcar distàncies amb la seva veïna Empòrion i dotar-se així d'uns orígens remots. Aquesta mítica procedència permet afirmar [...] que Rhode en el seu moment àlgid, a finals del segle IV i durant el segle III AC, és una ciutat independent tant respecte d'Empòrion com de Massàlia. Si no, quina necessitat hagués tingut Rhode d'adoptar aquesta llegenda que li permetia marcar distàncies davant d'aquestes dues ciutats, dotar-se d'un origen mític tan antic com el seu i, alhora, relacionar-se amb una de les ciutats [Rodos] de major prestigi internacional de l'època?

Fages de Climent, Carles
Entre la Dictadura i la República
Memòries. A la recerca de mi mateix
Figueres: Brau, 2014

Fages en fa referència quan va ser-hi detingut el seu amic, poeta i polític Ventura Gassol.

Rere la Dictadura vingué l’època d’interinitat del govern Berenguer. Ventura Gassol, en intentar entrar sense documentació, fou detingut i conduït a la presó de Figueres. M’esqueia amb alguns amics al seu locutori quan vingué el director de l’establiment i li tornà la llibertat. D’antuvi projectàrem que se’n vindria a descansar un parell de dies a casa, però els republicans i els catalanistes, en franca efusió, ja li havien organitzat míting i sardanes. El poeta de la càlida paraula i l’encaixada germanívola ja no pertanyia als seus amics, sinó que es devia a la política.

Fages de Climent, Carles
El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí
Auques i balades
Figueres: Brau, 2015

Tornats a la Rambla, ara ens adreçarem a l’altra banda de Figueres, a la part sud de la vila. A mig passeig prendrem el carrer de Sant Pau, que voreja la plaça Triangular (hi ha la seu actual de l’Erato) i passa per davant de l’Institut Ramon Muntaner; al centre acadèmic van cursar-hi el batxillerat alumnes destacats, alguns amics evocats pel poeta. Salvador Dalí, Ramon Reig, Narcís Sala i d’altres discents, anaven regularment, acompanyats pel seu mestre de dibuix, el catedràtic Juan Núñez, a practicar la pintura au plein air al carrer de Tapis i més enllà, pel camí de Vilabertran.

Amb pinzells, cartera i llapis
anem pel carrer de Tapis.

Anem pel carrer de Tapis,
fent terna, amb el Ramon Reig.
No hi ha res bonic ni lleig
si ho comenta el vers i el llapis.

Fages de Climent, Carles
Trena de set aigües
Figueres: Brau, 2014

Castelló té meravelles
que no oblida qui les veu:
el Portal de la Gallarda,
la Catedral i el Pont Vell.

Comadira, Narcís
El mural de Sant Domènec
Poi s'ascose nel foco che li affina
Girona: Universitat de Girona i Curbet & Marquès, 1993

Un dels emblemes de la Universitat és aquest mural. Narcís Comadira, escriptor i artista, ens explica el significat de les seves pinzellades.

El mural faria memòria de sant Dalmau Moner, i la moral aniria pel camí de proposar-lo com a exemple d’alumnes i professors, no tant pel fet que hagués renunciat a les seves obligacions com pel fet d’haver entès que sense una feina dura amb ell mateix no hi havia possibilitat de cap mena. La moral del mural aniria, doncs, en el sentit de proclamar la feina amagada, intensa i ascètica com a condició necessària per forjar una personalitat intel·lectual sòlida i generosa. Eficaç.
[...]
Va ser llavors quan se’m va acudir aquell vers –d’altra banda tan conegut– de Dante:
Poi s’ascose nel foco che li affina. Dante no l’aplica pas a cap sant, sinó a Arnaut Daniel, il miglior fabbro, sí, però no pas per això lliure de passar pel purgatori. Tot lligava amb la meva moral. M’agradava que el vers fos de Dante, un poeta contemporani de Giotto i de la fundació del nostre convent i de sant Dalmau Moner, i que fos dedicat a Arnaut Daniel, un poeta provençal, l’únic que a la Commedia parla una llengua que no sigui el toscà. Per què no podia aplicar-lo a sant Dalmau Moner?

Anglada, Maria Àngels
Esbossos de Figueres
Figueres: ciutat de les idees
Figueres: Lunwerg, 1999

Els cedres no necessiten la primavera per lluir el brancatge fullós: sí que els cal, en canvi, als plàtans del jardí de fora, el jardí de l’estació, refugi de pardals, i, ai!, d’estornells en altres èpoques de l’any. Ara les amples fulles llueixen el verd més ingenu, potser envejat per les alzines de la plaça Coberta, que trobarem aviat.

Vayreda, Montserrat
Girona, entre el record i la gratitud
Revista de Girona
núm. 231 (juliol-agost)
Girona: Diputació de Girona, 2005

Dins de la Sala de Graus, l’escriptora figuerenca Montserrat Vayreda va oferir a la Facultat de Lletres aquest poema durant el discurs que va pronunciar quan se la va distingir amb la Distinció al Mèrit Cultural l’any 2005.

He escrit el que ara us llegeixo per no entrebancar-me amb una improvisació. Ho faig apuntalant-me en la vellesa que els anys em regalen. Per acabar, vull dedicar a tots els que m’escolten una estrofa amb la qual poso punt final a la meva intervenció. Diu així:

            En acabar-se els mots
            convoco l’harmonis
            que suri, en el meu nom,
                                /damunt de tots
            els que em feu companyia
            i us deixo un lleu polsim de poesia.

Anglada, Maria Àngels
Esbossos de Figueres
Figueres: ciutat de les idees
Figueres: Lunwerg, 1999

Descriu l’arribada d’una amiga.

He decidit anar a l’estació, a esperar l’amiga que ve a passar uns quants dies a l’Empordà, amb centre d’excursions a Figueres. Podria trobar sola, ja ho sé, la meva casa, al carrer de la Muralla, al centre antic de la ciutat. No és que el camí sigui perdedor, tot i que conec persones que han fet marrades i giragonses. És agradable i càlid, però, el fet de trobar un rostre i una veu amiga quan baixes del tren.

Puig, Valentí
Elogi de Maria Àngels Anglada
Lliço inaugural curs 1999-2000, Universitat de Girona, 1999

Per fer un petit tast de qui era i com escrivia aquesta autora us deixem en mans de l’escriptor Valentí Puig i de la mateixa escriptora.

Personalitats intel·lectuals com Maria Àngels Anglada fan impensable demanar-se si la civilització hereva de Grècia i Roma pot sobreviure al segle XX. En el passat, quan només perdurava el paisatge de la foscor, la civilització va sobreviure. Imaginem la caiguda d’Atenes, l’arribada del bàrbars a la Roma cristiana, la prepotència dels senyors feudals o les ominoses premonicions de la fi del mil·lenni. Imaginem la pesta i les apostasies, l’Europa devastada per la guerra dels Trenta Anys. Acostem-nos al segle de la megamort, amb l’Holocaust i el Gulag. Sabem per quines raons la civilització és fràgil però encara no hem aclarit d’on treu la capacitat de resistir a la seva pròpia barbàrie.

Fages de Climent, Carles
Trena de set aigües
Figueres: Brau, 2014

Vent gris, escuma verda i aiguablava,
sorres d'or i madeixa que s'arruga
als triforis maragda de la Muga,
laberíntics canals d'Empuriabrava!

Fages de Climent, Carles
El bruel
Barcelona: Publicacions de La Revista-Impremta Atlés, 1928

Serà l'escenari tràgic de la llegenda del Bruel, que Fages de Climent portarà al clímax en el seu poema dramàtic homònim:

[Joana]... Deixem aquest paratge!
Per sempre més, deixem aquest cortal
i aquestes aigües mortes,
i anem a la ventura
seguint tots els camins fins on puguem
trobar una pau més franca i més segura
que aquesta pobra barca i aquest rem.

Defez, Antoni
Incert moviment
Alzira: Bromera, 2009

El poeta i professor de filosofia d’aquesta Facultat Antoni Defez en fa un poema relacionant els ginkgos d’un carrer de Girona amb el poema que Goethe va escriure al ginkgo que tenia al seu jardí:

FRAGMENTARIS

                         No perceps en els meus cants
                         que sóc doble, que sóc u?
                           J.W.Goethe      

      Ahir, quan era fosc,
després que parlàrem tant, després
de tant lluitar amb els mots,
andarec, errabund,
vaig arribar –era la meua sort–
a un desconegut passeig de ginkgos biloba,
prehistòrics, joves,
semblants al de Goethe...

Què podria dir-vos de la meua sorpresa,
del meu estupor, del delit?

Fou davallant el carrer dels arbres negres:
la vorera dels xops, dels pissards,
l’ombra dels garrofers bords
                   o de l’amor.

Si hi anàreu, com jo,
podríeu sentir també que sou u i dobles,
indefugiblement fragmentaris. 

Anglada, Maria Àngels
Esbossos de Figueres
Figueres: ciutat de les idees
Figueres: Lunwerg, 1999

Avui, però, quan hem arribat a la plaça amb la meva amiga Maria –molt matinera– l’indret es troba bullent d’activitat. Com que ella, avesada a anar pel món, du molt poc equipatge, tot dintre de la seva «bossa màgica», ens hem aturat un xic a badoquejar davant de les parades de fruites, ara que les taronges s’ajunten amb les primeres maduixes, i que les verdures de primavera del país acaramullen els seus verds mengívols, a prop de tots els colors de les flors.

Bertrana, Prudenci
El vagabund
Barcelona: Edicions 62, 1933

Innocenci, l’alter ego de l’escriptor Prudenci Bertrana, autor de la famosa novel·la Josafat, ambientada justament aquí a davant, a la Catedral, fa una panoràmica que s’ajusta perfectament a allò que ara mateix estem veient.

En ocasions resseguia la ciutat alta. Els indrets preferits eren la plaça de Sant Domènec, on el grandiós convent del mateix nom –avui convertit en caserna–, a desgrat de tota mena d’atiaments irracionals, encara ofereix una bella perspectiva.
Acabà d’ennoblir aquest paratge l’edifici de l’antiga Universitat gironina, vulgarment anomenat “Les Àguiles”; quatre parets desmantellades en un racó de les quals, suprimides les “boles” d’estricnina, hi havia, llavors, el dipòsit dels gossos recollits pels llancers del Municipi en ímprobes caceres.
[...]
Innocenci, de tant en tant, variava de ruta, s’endinsava pels barris baixos. Allí, l’aspecte noble, auster i heroic que tenen els edificis i les places i els carrers dels voltants de la Seu i de Sant Domènec, desapareix.

Sala, Jordi
Quan arriba el migdia
Barcelona: Institut del Teatre - Diputació de Barcelona., 1995

Jordi Sala és professor de literatura i dramaturg. En una de les seves obres hi podem llegir una anècdota que podria passar ben bé aquí.

SERGI: “Carpe diem”. Un missatge clàssic i universal, dels que no moren mai. On te la vas comprar?
AGNÈS: En una botiga de Pals. Necessitava una samarreta, i aquesta anava tirada de preu. (Silenci breu). O sigui que el freqüentes molt, El Got.
SERGI: Psè. Quan toca metafísica, sobretot.
AGNÈS: Què?
SERGI: Dic que quan toca classe de metafísica. En Martínez és un malson. Un vell decrèpit. Un avorriment, un fàstic. No el suporto. Només parla de coses... intangibles. És clar que això és la metafísica, diu. Diu ell. Jo què sé. Ell sí que és metafísic, és com una essència immutable, ha, ha. No canvia mai de to de veu. Quina llauna. Si ell és la metafísica, la metafísica és una cosa vella, antiga, arcaica... decrèpita. Sí, decrèpita.
AGNÈS: Et deia que si hi vas molt, al Got.
SERGI: Ja, sí, sobretot durant l’hora de metafísica. M’agrada més El Got que no pas la metafísica que explica en Martínez. Està prou bé, El Got: la cervesa és molt bona. Ah, i a més a més, al Got, en Martínez no hi és mai. Vaja, jo no me l’hi he trobat mai. Un dia, recordo que en Martínez va preguntar a classe (AGNÈS sospira): què és una cervesa? Sí, sí, de debò, va preguntar ¿que és una cervesa? I després va matisar (fingint una veu ronca) “Quiero decir” (parla en castellà) “qué es conceptualmente una cerveza?” Tota una classe parlant de cervesa. Que si els anglesos en diuen beer, però també tenen la ale, que és la cervesa negra (per cert, que a mi no m’agrada gens, la cervesa negra), i encara en tenen de més tipus: la lager, la bitter, la mild, jo què sé. I que això era una prova que per als anglesos el concepte de cervesa havia de ser necessàriament diferent del nostre, perquè la seva experiència del que és una cervesa també és diferent de la nostra. I que per tant també ho havia de ser l’ens, el concepte, perquè cap concepte no recolza pas en el buit, no et pensis, sinó que és una generalització que fem a partir del nostre coneixement de totes les cerveses del món.

Anglada, Maria Àngels
Esbossos de Figueres
Figueres: ciutat de les idees
Figueres: Lunwerg, 1999

Avui, un límpid i encara càlid diumenge d’octubre, la Rambla és plena de parades força diverses entre elles. El Casino Menestral –una de les entitats associatives veteranes, com la Societat Coral Erato– hi organitza la Fira del Col·leccionisme. No és pas tan coneguda ni multitudinària com la dedicada al dibuix i a la pintura, a la primavera, però no es pot negar que té un èxit considerable. Aquesta secta, en general no tan sols inofensiva, sinó benèfica, la dels col·leccionistes, es va acaramullant davant dels segells, les monedes velles i noves, els llibres, les sèries de programes de cinema... Molts museus, penso, ara públics, han nascut de la passió d’un col·leccionista lúcid i generós.

M’aturo davant d’unes capses on s’arrengleren, en bon ordre, postals antigues. Per motius familiars, en cerco de Ripoll i de la vall de Ribes. Trobo una amiga, vigatana de naixença com jo, que m’ensenya, feliç la seva troballa:

– Mira, Àngels, quina postal he comprat! Què te’n sembla?

Miro atentament la vella fotografia, de color sèpia, de la casa natal de l’amiga: la bellíssima façana esgrafiada de la Casa Comella.

– És la millor adquisició que podies fer!

En canvi, avui a penes hi ha mostra dels brocanters ni dels antiquaris, que paren els seus objectes i els seus mobles cada primer de mes, a la plaça del Gra.

Anglada, Maria Àngels
El combat per la llengua
9 País
núm. 66
23 de de maig de 1978

Els següents fragments d’articles d’opinió apareguts al llarg dels anys mostren la vessant periodística de Maria Àngels Anglada, vinculada a la defensa de la llengua, sobretot en els anys del postfranquisme, quan s'estaven posant les bases d'un nou tipus d'ensenyament a Catalunya.

En els darrers dies s’han multiplicat en els diaris i revistes els comunicats de grups de professors, partits polítics i altres entitats sobre la necessitat d’arribar a l’ensenyament normal de la llengua catalana a les escoles i als instituts. [...] No cal ser «alarmista» per observar el progressiu embordeïment de la nostra llengua: els calcs constants, els calcs d’aproximació, l’empobriment del vocabulari, i fins i tot la confusió fonètica, molt més greu.

Cercas, Javier
El vientre de la ballena
Barcelona: Tusquets Editores, 2009

Ens trobem just en una de les aules més utilitzades d’aquesta facultat. Aquí s’hi han pronunciat classes magistrals, conferències, seminaris... però la gent que la veu la recorda sobretot pel rodatge de la pel·lícula Soldados de Salamina. Javier Cercas és professor d’aquesta facultat, n’havia estat alumne i, com tots sabeu, és l’autor d’aquesta novel·la. A l’adaptació cinematogràfica es va canviar la redacció d’un diari per les aules i passadissos de la nostra facultat. Per això llegim un fragment d’una altra novel·la de l’autor on reflecteix l’ambient universitari:

Por un incomprensible descuido, en junio yo había olvidado acudir a uno de los exámenes finales, y sólo la intervención de Marcelo logró aplacar la irritación de la decana y las protestas de los estudiantes, que finalmente, después de largas y complicadas negociaciones, accedieron a fijar otro día para el examen.

Anglada, Maria Àngels
Esbossos de Figueres
Figueres: ciutat de les idees
Figueres: Lunwerg, 1999

No hi ha textos que parlin de la casa de ciutat de l’escriptora, però sí del terrat, des d'on es pot gaudir del panorama del centre de Figueres, amb teulades i campanars. Es tracta d'una vista diferent de la que es té des de dalt del mirador de Can Moragues de Vilasirvent/Vilamacolum. El punt de mirada i el lloc són diferents, però sempre es pot dominar una petita part de la plana de l’Empordà.

– Tens una vista esplèndida!
M’ho diu en ser a dalt del terrat –on no pujo gaire sovint–, un cop hem pres un segon esmorzar. Sí, volia ensenyar-li la ciutat des d’enlaire: la graciosa i ara ja familiar unió de les siluetes del campanar de Sant Pere i de la bella cúpula del Museu Dalí, però també les muntanyes que, més a prop o més lluny, volten en part la nostra plana, deixant obert l’arc blavís de la badia de Roses. El mar, però, no el veiem prou clar, des del terrat de casa: ja ens hi acostarem, a respirar el seu alè salobre. En canvi, com que ahir va respirar fort la tramuntana, en l’aire clar, nítid, es retallen totes les serralades.

Anglada, Maria Àngels
Esbossos de Figueres
Figueres: ciutat de les idees
Figueres: Lunwerg, 1999

El Menestral, [...] té el gruix de les seves activitats dintre els murs del seu gran i bell edifici modernista, que sempre fretura restauracions. Ja en entrar al vestíbul, ensopegueu amb una exposició o altra: Figueres és ciutat d’artistes. I el Casino és un viver de grups i cenacles culturals, que no puc enumerar: escola de música, centre excursionista, la Societat Atenea, experta en cicles de conferències i presentacions de llibres, atenta als batecs del món, oberta a les iniciatives a favor dels drets humans... Sovint, quan pujo la gran escala que s’enfila a la planta de dalt, escolto músics que assagen o infants que hi aprenen el piano, la flauta, el violí... alhora sento el brogit dels que volen esdevenir sardanistes consumats, mentre comencen a entrar els membres de la Funcional Teatre per anar posant a punt la seva obra anual.

En els barris nous que han ampliat, a migdia, a nord, a ponent, el teixit urbà de la ciutat, també hi trobaríem un ventall d’activitats diverses. Em queden, però, més allunyats: és només per aquesta raó, es pot dir de veïnatge, que he centrat l’estampa entorn d’una entitat de nom tan ple de reminiscències com el Casino Menestral.

Anglada, Maria Àngels
Esbossos de Figueres
Figueres: ciutat de les idees
Figueres: Lunwerg, 1999

També s’ha adonat, [la seva amiga Maria] observadora com és, d’alguns detalls de motllures o esgrafiats: li han fet molta gràcia uns dracs, un xic esvaïts, que ha entrellucat en una casa de la Plaça de la Palmera, on jo li feia admirar, sota l’esveltíssim arbre, el bronze de Claude Collet. Retalls, fragments de l’equilibri urbanístic que havia tingut la ciutat, en gran part gràcies a l’empremta de l’arquitecte Roca i Bros, primer, i més endavant pel mesurat i elegant modernisme d’Azemar.

Anglada, Maria Àngels
Intervenció en l'acte de nomenament de filla adoptiva de Figueres
Document inèdit, 23 de d'abril de 1996

El següent text mostra la força de la passió de l’escriptora per l’estudi de la història familiar i de les qüestions genealògiques.

La família del meu marit, Jordi Geli, és empordanesa d’ençà dels temps més reculats, documentada des del segle XIII. També jo, que sóc vigatana i figuerenca, perquè no renuncio de cap manera a la meva ciutat natal, tinc a la família antecedents de l’Empordà. A l’arbre de la meva mare, aquí present, trobo una pubilla de casa seva, Arcàngela Canal, casada el 1687 amb Rafel Pagès i Claret, un fadristern de Castelló d’Empúries, que va a viure a Vic i esdevé el cap de Casa Canal.

Rahola, Carles
Obres completes i selecció de lletres reials per ell redactades
Barcelona: Selecta, 1950

La correspondència enviada pel rei Joan I, i redactada per Bernat Metge, mostra la proximitat que hi havia entre tots dos personatges, i les habilitats lingüístiques i literàries que posseïa el nostre autor. Metge va redactar lletres de gran responsabilitat política, i alhora cartes sobre qüestions del tot banals, com aquesta, redactada l'any 1406, en què Martí l’Humà, al servei del qual Metge també va estar, agraïa a Bernat Calopa uns ventalls que li havia tramès:

Lo Rei. En Bernat Calopa: vostra lletra havem reebuda ensems amb dos ventalls que ens havets trameses, los quals agraïm molt, jassia que els nos havets trameses un poc tard; però encara hi ha a passar prou temps per servir, majorment en aquesta ciutat, en què dura molt la calor. […] Los dits ventalls que ens havets trameses, volríem saber si els havets fet batejar a flum Jordà o embalsamats per conservar llur joventut, o si els havets trets enguany al ros de Sant Joan, car tan bells són que desig havem que, servint a nós contínuament, per antiguitat no perissen. Dada a València, sots nostre segell secret, a vint-e-un dies de setembre de l’any 1406. Rex Martinus.
Dominus Rex mandavit mihi Bernardo Medici.

Pere el Cerimoniós
Crònica
Barcelona: Edicions 62, 1995

Gràcies a la Crònica de Pere el Cerimoniós, que explica una anada a Perpinyà, podem reviure amb detall una escena d’aquest ambient cortesà ric i fastuós:

Dimecres, a vint-e-dos de desembre propdit, nós estant en Perpinyà, vénc la reina Dona Maria, muller nostra, amb les infantes Na Constança e Na Jo-ana, filles nostres, de les parts de Barcelona, a nós, a Perpinyà, on fou rebuda amb molt gran e molt honrada festa e solemnitat que en feren los prohòmens de la vila, e tots los oficis e generalment tota la gent, de moltes vestidures que es feren de seda e moltes ballades e moltes alegries. E, aprés vespres, muntaren les ballades al pati del castell e mesclaren danses de moltes maneres, e nós haguem-ne gran plaer e davallam a ballar amb ells en la dansa mescla-da, e hagren-ne molt gran goig e plaer. E, aprés que haguem dansat amb ells, fou vespre, e fem portar vi e confits e beguem e menjam ab los balladors; dels confits donam a ells e, puis, lleixam-los en lo pati, muntam-nos a la cambra, e tots anaren-se’n a llurs albergs.

Fages de Climent, Carles
Epigrames
Figueres: Brau, 2002

Fages fou membre vitalici de la junta i sembla que sovint no era convocat pel rector Mn. Salvador Pagès Tubert a les reunions.

Senyor rector, una pregunta:
-Si el poeta de Climent
no és convocat a la junta,
ja li ha fet expedient?

La llei de beneficència
i el reglament d’en Toribi
no permet que afluixi o tibi
segons la conveniència.

Si un vocal és antipàtic
i és, per mal fat, vitalici,
i vostè és tan democràtic.

Fages de Climent, Carles
Somni de Cap de Creus
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

Seguint en el mateix sentit i tombant cap a la dreta, en temps passats hi havia hagut els bordells de la vila.

Tinc un acord de Càrites i Fúries,
la bruixa a Llers, la fada al Canigó
i dones d’aigua –Roses i Montgó–.
Tinc un castell roquís a Quermançó
i tres bordells a Castelló d’Empúries.

Metge, Bernat
Lo somni
Barcelona: Quaderns Crema, 1999

El personatge de Bernat, que ha acceptat —si més no aparentment— la immortalitat de l’ànima, es mostra més reticent a assumir els plantejaments morals, no pas doctrinals, que els seus interlocutors li plantegen. I és que Bernat, identificat emocionalment amb la història d’amor que narra Orfeu, es nega a renunciar a l’amor i a la centralitat que té a la seva vida. Aquesta persistència, aquest gaudi en l’amor, li és retret per Tirèsies, que, prenent el paper de moralista rígid, a l’estil d’un sant Vicent Ferrer, s’esforça a desenganyar-lo:

Lo meu ofici no és dir plasenteries ni llagots, sinó desenganyar. Tot lo delit que trobes en les paraules d’Orfeu és com ha parlat d’amor, e són verí a la passió del teu coratge, torbat per aquella.

Gaziel
Sant Feliu de la Costa Brava: burgesos, navegants, tapers i pescadors
Barcelona: Editorial Aedos, 1963

El cert és que els meus pares, burgesos benestants, quan varen casar-se no tenien més que llums d’oli i palmatòries. I fins quan, ja traslladats en una casa magnífica del carrer de la Processó, hi instal·laren el gas, aquest era cosa de luxe, que només s’encenia al vestíbul ( si hi havia visites), al menjador, al saló i a la cambra d’estar, on la mare reunia el seu estat major de cosidores, planxadores, rentadores, etc. Per passar-hi el rosari les vetlles d’hivern; a l’estiu es passava a la galeria vidrada, entre refilets de canaris, cardines i verdums. Per a les cambres de feinejar, com ara la mateixa cuina, el safareig i el rebost, encara només servien els gresols, llumeneres i llànties. Aquelles cases com la nostra eren menudes autarquies, proveïdes en gran de tot el que calia per a viure mesos i mesos. Nosaltres ja compràvem, però, la roba blanca, que la meva àvia materna, ajudada de les seves filles i el servei femení, encara manava de teixir amb el fil que les dones de la casa filaven, i d’on sortien tots els llençols, les coixineres, les camises i els eixugamans. Les confitures per a tot l’any eren fetes així mateix a casa, com les conserves d’anxoves, bolets, moixernons i herbes remeieres. A les golfes, que eren immenses, hi havia munts de patates i cebes, i els forcs d’alls, amb alguna llampant penjarella de bitxos, feien com un bosc massa flairós, que calia airejar per les espitlleres de sota teulada. De rebostos- a més del celles per al vi-, n’hi havia sis o set: per al carbó i la llenya; per a l’oli, dins unes immenses gerres de Quart; per a la fruita seca, els pebrots i les patates; i el més envejat, dedicat al porc i els seus saborosos productes: pernils, botifarres negres i blanques, llonganisses, cansalada llisa i viada, orella, cap-i-pota i embostes de greix, també engerrat, formant agudes i blanques piràmides. El galliner i el coniller, al fons de la profunda eixida, eren com un arraval ple de vida menuda, d’escataines, revolades, corredisses i quiquiriquics.
Tot aquest món domèstic exigia la mobilització contínua, amb un moviment rotatori com les estacions de l’any, d’un eixam de recaders, pageses, tartaners, carreters, traginers i bastaixos, que tothora entraven a casa, amb un ample i sonor “A Maria…!” o se’n tornaven amb un més baixet: “Adéu-siau”. Estàvem tan ben municionats, que ben segur hauríem pogut resistir un setge de tres mesos.

Fages de Climent, Carles
La alegría de la fiesta mayor
El Correo Catalán
03 de de setembre de 1952

Este año no estuve en la Plaça dels Hòmens de Castelló, a la hora de las sardanas, cuando se estrenó, de seguro alguna maravillosa sardana del maestro Blanch, el gran fiscornista...

Metge, Bernat
Lo somni
Barcelona: Quaderns Crema, 1999

Metge, coneixedor de les intrigues i dinàmiques del poder, ja havia previst aquest desenllaç a la seva obra. Sobre el seu propi futur professional, fa dir el següent a l’esperit de Joan I:

Car si a mi has perdut, qui era ton senyor, tan bo o millor l’has cobrat. Ell te gitarà, a ta honor, de la presó en què ést e no soferrà que et sia fet tort; car fort és just e virtuós e coneixerà tost la mala intenció dels teus perseguidors, jatsia que, per comportar aquells per raó de la sua novella senyoria, no t’espatxarà tan tost com tu volries e mereis per justícia. Puis, si el serveis, te’n sabrà ben remunerar. Però a tu no te’n cal fer grans noves, car bé el coneis.

Fages de Climent, Carles
Viaje sentimental
El Pirineo
núm. 41
03 de de juny de 1939

Per iniciar el recorregut podem situar-nos a la plaça de davant del temple, de cara a la façana, i evocar aquella vila fundada pels descendents dels fugitius d’Empúries pel risc que corrien cada vegada que eren atacats per mar; aquella vila que anaren bastint sobre el turonet que emergia enmig dels aiguamolls que llavors i fins al segle XVIII ocupaven la plana empordanesa fins a Figueres, on el barri més baix encara porta el nom de l’Aigüeta. Els aiguamoixos protegirien Castelló puix que les arenes movedisses obstaculitzaven tot aquell –i majorment un exèrcit– que s’hi volgués acostar i no en conegués els camins incerts.

La enorme mole catedralicia de Castelló de Ampurias, su extenso y inexplicablemente abandonado Palacio de los Condes, lo que resta del recinto amurallado y el portal de la Gallarda, que todavía se mantiene, la antigua curia, la estilizada casa Grau, el puente viejo de los siete arcos desiguales, la antigua Lonja en trance de caprichosa restauración, etc., proceden de la cantera abandonada de Vilacolum...

Fages de Climent, Carles
Climent
Girona: Diputació de Girona, 2009

La relació que mantenia [Enric de Climent] amb alguns agustins i dominics exclaustrats –que amb raó o sense eren més aviat bescantats per la clerecia secular- amb els quals es plaïa de parlar de filosofia, i més que res les idees liberals que professava i que també li havien valgut, en 1811, la glòria de l’exili, li havien fet en aquesta vila encara medieval de Castelló d’Empúries una aurèola de volterià.

Mitjà, Marina
Procés contra els consellers, domèstics i curials de Joan I, entre ells Bernat Metge
Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona
Núm. 27 (1957-1958)
1958

El rei Joan I va morir, com ja s’ha dit, en circumstàncies estranyes, fet que el patriciat de les grans ciutats va aprofitar per fer empresonar bona part de l’elit dirigent del país i acusar de greus crims i traïcions els seus integrants. Ho llegim a les actes del procés incoat contra ells:

Com a fills d’iniquitats e perdició, reprensió divinal e correcció humanal no tements, tots e molts o algun d’ells han perpetrats greus e enormes crims e delictes. Contra feeltat, reverència e subjecció deguda al dit senyor e preeminència d’aquell, e contra sagraments e homenatges per ells fets e prestats, han malvadament, dolosa, maquinosa e falsa consellats moltes e diverses vegades los dits senyor e senyora. Han fet diverses tractaments amb capitans e gents d’armes estranyes per entrar en los regnes e terres del dit senyor per damnificar aquells. Molts d’ells prenien indistintament corrupcions e subornacions per retardar o espatxar sentències e signar o fer signar lletres o altres provisions, així justes com injustes. E han immensament e inefable com a llops robats [...] per acolorades, fictes, exquisites, falses e nefandes maneres.

Rahola, Carles
Carta enviada a Bernat Metge pel rei Martí
1399

Bernat Metge, amb la mort del rei Joan el 1396 en circumstàncies estranyes, i el seu processament, va ser apartat dels seus càrrecs al servei de la monarquia. Tot i així, tres anys després, el rei Martí l’Humà, germà i successor de Joan, es va interessar per una obra que Metge havia escrit. Mitjançant Ramon Savall, conseller de Barcelona i amic de l’antic secretari de Joan I, el rei Martí s’havia assabentat de la redacció de Lo somni. Per aquest motiu li va adreçar una carta, datada el 28 d’abril de 1399:

Lo Rei. Sapiats que el feel En Ramon Savall nos ha recitada l’obra que vós havets feta d’un somni e d’algunes altres coses, e hauríem plaer que la veéssem; per què us manam e us pregam que al pus prest que porets, nos en trametats transllat, e farets-nos-en servei. Dada en Saragossa, sots nostre segell menor, a 28 d’abril de l’any de Nostre Senyor 1399.

      Rex Martinus.
      Dirigitur Bernardo Medici.

Fages de Climent, Carles
En el centenario del padre Ramon Ruiz-Amado, S. J.
La Vanguardia Española
núm. 29431
19 de de gener de 1961

Seguim pel carrer dels Jueus, passem per la Farinera i, davant d'un aparcament, trobem el rentador, el rec del Molí i, no gaire lluny, el Portal de la Gallarda.

[El besavi del poeta] Dicho señor se afincó en el Ampurdán y fue alcalde de Gerona y Castelló de Ampurias, donde un lavadero público con aires de piscina italiana ha dejado testimonio de su cultura y buen gusto.

Ferrer, Vicent
Sermons
Volum I
Barcelona: Editorial Barcino, 1932

L’Església havia trobat en la veu dels predicadors un instrument utilíssim per difondre la fe cristiana. I entre aquests predicadors, sant Vicent Ferrer, contemporani de Metge, es va convertir en un dels més apreciats per les masses. Tot i que era un gran intel·lectual, sant Vicent sabia connectar amb el poble senzill i fer-se’l seu.

Ho feia, per exemple, introduint en els seus sermons recursos propis del llenguatge col·loquial i tota mena de referències a la vida quotidiana del seu auditori.

«Lo segon aparellament que los apòstols feren per rebre lo Sant Esperit, és imminència espiritual (vol dir oració, mes jo dic imminència espiritual), no solament parlant de boca Pater noster, així com vosaltres, quan feu oració, e com quan vos vestiu e preneu la camisa per lo matí, “Pater noster” a la una mànega, e “xa xa xa, Marieta, posa l’olla, Pater noster” (oh, que bella oració!), e quan vos botonau “Aue Maria, eee!, gratia plena, xa xa xa”. No val res! [...] No valen, res aitampoc, Aristòtil, Plató, Dante. Les mies paraules escalfen quan són dignament dites e posades, e nosaltres ara tot lo contrari: bon Virgili, que jau enmig d’infern, Ovidi, Dante, poetes! Les doctrines dels poetes donen plaer a les orelles per les cadències que fan als sermons. Rimats preïquen ara, mes no toquen el cor. Per què? Car mai isqueren de la dolçor de paradís, la qual los filòsofs no pogueren entrar, sinó solament les coses que són dejús lo cel.

 


Els moralistes havien vist en la literatura un doble perill. D'una banda, els clàssics, els poetes pagans, explicaven ficcions que sovint eren incomptaibles amb la moral cristiana. De l'altra, els trobadors i poetes romànics, presents en l'ambient cortesà, plantejaven situacions no gens edificants: adulteris, guerres i mentides interessades. 

Malgrat les prevencions dels moralistes, Bernat Metge no s'està d'emprar en les seves obres les fonts que rebutgen, en un procés que el duu a participar en l'elaboració d'una cultura pròpia dels laics, diferent de la clerical. La seva producció el mostra ben atent als corrents contemporanis i a la literatura de moda llavors a Europa, en què la recuperació dels models llatins, seguint l'exemple de Petrarca, tenia un paper ben important. 

Metge, Bernat
Lo somni
Barcelona: Quaderns Crema, 1999

A Lo somni, Bernat exposa dubtes profunds i persistents sobre la possibilitat que l’ànima humana sobrevisqui a la mort del cos. Ho afirma taxativament  davant de l’esperit del difunt Joan I, que se li ha aparegut en somnis. El rei, a l’obra, hi adopta el paper de defensor de l’ortodòxia doctrinal cristiana. Ho podem llegir en el diàleg que sostenen, narrat en primera persona per Bernat:

[Joan:] —Noresmenys, bé saps tu que moltes coses creu hom que no pot veure.
[Bernat:] —Ver és —diguí jo—, mes no els tenc per savis aquells qui n’usen. Ço que veig crec, e del pus no cur.
—Digues —respòs ell—: abans que vinguesses en lo món, què eres?
—Ço que seré aprés la mort —diguí jo.
—E què seràs?
—No res.
—Doncs, no res eres abans que fosses engenrat?
—Així ho crec —diguí jo.
—E per què ho creus?
—Per tal com cascun jorn veig que la dona, per l’ajustament de l’hom, se fa prenys, e d’abans no ho era; e puis pareix alguna creatura, la qual de no ésser ve a ésser.
—Hoc, mes —dix ell— ço que tu has vist en altres no ho has vist en tu mateix. Emperò, digues-me si et recorda què eres abans que fosses engenrat.
—A mi —diguí jo— no em recorda ni són cert què era, car no ho viu; mes ben crec que no era res, car hom són així com los altres e cové que seguesca llurs petjades.
—Doncs —dix ell—, tu creus ço que no has vist.

Fages de Climent, Carles
Epigrames
Figueres: Brau, 2002

Per aprofitar l’aigua de la Muga el marquès de Sant Mori féu bastir una mena de resclosa que anomenaven la mina. Ramon, que era un dels germans Fontcuberta, freqüentava sovint el Lamoga, un cabaret barceloní.

L’arròs posa fulla groga
perquè la mina s’eixuga,
en Ramon se’n va a Lamoga
i el marquès se’n va a la Muga.

Per poder regar la closa
el marquès té, sota el riu,
amagada una resclosa,
però el Rescloser se’n riu.

Metge, Bernat
Lo somni
Barcelona: Quaderns Crema, 1999

Poc temps ha passat que estant en la presó, no per demèrits que mos perseguidors e envejosos sabessen contra mi (segons que despuis clarament a llur vergonya s’és demostrat), mes per sola iniquitat que m’havien, o per ventura per algun secret juí de Déu, un divendres, entorn mija nit, estudiant en la cambra on jo havia acostumat estar, la qual és testimoni de les mies cogitacions, me vénc fort gran desig de dormir, e llevant-me en peus passegé un poc per la dita cambra; mes sobtat de molta son, covenc-me gitar sobre lo llit, e sobtosament, sens desp­ullar, adormí’m, no pas en la forma acostumada, mes en aquella que malalts o famejants­ solen dormir.

Martorell, Joanot
Tirant lo Blanc i altres escrits
Barcelona: Editorial Ariel, 1980

Les noves dependències, que es recolzaven a banda i banda de l’angle sud de la muralla romana, eren molt més àmplies i còmodes i disposaven, fins i tot, d’un jardí-zoològic per a l’entreteniment de la família reial, especialment del rei Joan I, conegut com el Caçador. No devia ser gaire diferent del que se’ns descriu al capítol 55 del Tirant lo Blanc:

En les espatlles de la roca havia un jardí molt ben arborat, on el rei molt sovint entrava per deport, perquè era molt delitós, e en aquest hort havia una porta que entrava en un gran parc on hi havia diverses natures d’animals salvatges, ço és, onços, cervos, cabirols, porcs salvatges, e de totes altres bèsties de mont, que lo rei hi havia fetes posar per son delit, perquè prenia molt gran delit de veure-les; e tenia-hi moltes tendes parades, que paria fos un real.

 



Però la monarquia catalana no disposava de tresor suficient per mantenir ni les seves polítiques, ni la cort, ni tan sols el tren de vida que duia la mateixa casa reial. El rei es veia en la necessitat d'endeutar-se i de demanar préstecs un cop i un altre a les taules de canvi, els bancs de l'època. Com s'ha dit, Metge cobrava, a més del seu sou, pel seu càrrec, donacions extraordinàries del rei o del seu entorn; ell i altres estrets col·laboradors de la casa reial, doncs, depenien d'aquest circuit de finançament insostenible.

Metge, Bernat
Lo somni
Barcelona: Quaderns Crema, 1999

A final del segle XIV, en un context internacional econòmicament complicat, el ritme de vida de la cort, el luxe excessiu i un sistema basat en cicles de préstecs inacabables, van desencadenar una profunda crisi econòmica. El resultat de la crisi va ser la fallida del sistema. A Lo somni el rei Joan I reconeixia a Bernat els seus gustos cars i els seus vicis mundans, i també la penitència que per això havia de sostenir al purgatori:

Per tal com jo m’adelitava molt en caçar, nostre senyor Déu ha ordonat que aquests falcons, astors e cans que em veus anar entorn, criden e udolen fort agrament d’hora en hora davant mi; e per tal com jo trobava gran plaer en xandres i ministrers, aquest hom qui té la rota entre les mans amb molta discordança me fa denant sons desplasents e llunyants de bon temps e mesura, e finalment, de tota melodia. Per l’encercar com poguera saber algunes coses esdevenidores, segons que dessús he dit, ha mes en ma companyia aquest hom vell, qui incessantment me redueix a memòria tots quants desplaers jamai haguí, faent-me retrets de la vanitat que jo seguí, e dient-me: «Per les coses esdevenidores que volies saber, nostre senyor Déu vol que records les passades, per tal que et sien ocasió de dolor e pena, car per ta culpa mereixies infern.

Fages de Climent, Carles
Climent
Girona: Diputació de Girona, 2009

Però, per damunt de tot, és la raó de ser del tarannà dels seus vilatans, forjat al llarg de la història, en la seva quotidianitat:

-Només tu pots salvar-nos, Enric-, li deia, passejant vora els terraplens de la Muga nova, la Muga vella o la Mugueta. Perquè per als habitants d'aquest vell racó, la cosa més difícil és caminar mitja hora en una mateixa direcció sense travessar les aigües vives o mortes d'aquest riu, casolà com un déu familiar, que després d'acotar-se sota les set arcades desiguals del pont, es migparteix en braços i estanys, llacunes i aiguamolls, entre els quals, els conreus, l'herba i el bestiar es barregen en una mateixa concepció luxuriant del paisatge. Cenyint la muralla, darrere mateix de casa en Climent, el rec del Molí trascola les seves aigües, vivificant les hortes parcel·lades, i s'aboca altra vegada als bassiols del riu, es filtra en el sorral i reneix més avall en gorgues on el fons no es troba i el peix no s'acaba.

Rodoreda, Mercè
Romanyà
Revista de Girona
núm. 175 (març-abril)
Girona: Diputació de Girona, 1996

Les Gavarres, fa tres o quatre anys, van ser per a mi un descobriment. Feia molt de temps un metge va dir-me que per acabar amb la meva anèmia havia de passar una temporada a la muntanya. I vaig pensar: On és la muntanya? Què s’ha de fer per anar a la muntanya? I em vaig quedar quieta a casa perquè els problemes m’esgarrifen i anar a la muntanya equivalia un problema. Però en refer amistat amb unes amigues d’anys vaig ser invitada a passar uns dies a casa seva a Romanyà de la Selva. […] Les Gavarres, totes un alzinar, a l’hora de la posta quan el sol les besa de biaix, semblen de vellut. Em vaig trobar, doncs, davant d’un dels paisatges més dolços de Catalunya. Les temporades que abans passava a Barcelona ara les passo a Romanyà de la Selva, davant d’aquestes muntanyes segures, sempre verdes, que em donen grans quantitats de pau, a mi, que durant anys he fet, o he hagut de fer, de pedra que rodola.

Rodoreda, Mercè
Romanyà
Revista de Girona
núm. 175 (març-abril)
Girona: Diputació de Girona, 1996

Com per art d’encantament, em vaig trobar al bell mig de moltes muntanyes d’alzines, a dintre d’un xalet situat a vora del dolmen de Romanyà.

Rodoreda, Mercè
Mirall trencat
Barcelona: Club Editor, 1974

I aleshores vindrà el jardiner de ‘Jardí vora el mar’ i em dirà tot passejant pels camins del cel: ‘A la paret més alta, ¿què vol que li planti, bugainvíl·lies o glicines?’ I jo li diré: ‘No sigui tan innocent… ¿no veu que a la paret més alta l’única cosa que s’hi pot plantar són camps de núvols i d’estrelles?’

Piferrer, Pau
Recuerdos y bellezas de España
Barcelona: Impremta de Joaquim Verdaguer, 1839

Memòria de la ruïna

[S]i nos estremecemos de terror ante las ruinas de la villa, ¿cómo podremos dejar de estremecernos de cólera ante los restos del monasterio, sobretodo si por ellos llega a recomponerlo la fantasía, y a penetrar la razón el sentido profundo que en él encerraron los sentimientos religiosos?

Bassegoda, Bonaventura
Lo miquelet de Ripoll
Certamen de la Associación Literaria de Gerona 1888
Girona, 1889

Assalt al monestir el 1835

La xurma esperitada pel claustre se n'ha entrat;
ja cauen les columnes com pins destralejats;
ja van cap a l'església, ja en passen lo llindar,
les armes amatentes, los ulls fora del cap,
la flastomia als llavis, lo cor sedent de sang.
Les dones los atien ab xiscles infernals,
les trenes esbullades, la roba arrossegant.
De mares com aquelles, quins fills, doncs, n'eixiran?

L'església està deserta com cambra sepulcral.
Dessota de les voltes los crits van ressonant;
a cada pas que donen, un crit més fort que mai.
Les dones estan folles; los homes, ubriacs.
Ja apilen les feixines, lo foc ja està calat;
les serps de flamarades s'enfilen a cent pams.
Lo rotllo de bagasses entorn giravoltant
bé sembla esbart de bruixes en nit de temporal. [...]

Verdaguer, Jacint
Lo Ter i lo Freser
Pàtria
Barcelona, 1888

Qui és qui en la cursa dels rius?

 Lo Ter i lo Freser una aspra serra
               tingueren per bressol,
bessons que vegé nàixer de la terra
               la llum del mateix sol.

«—Si vinguesses amb mi, com jugaríem»
               —digué lo riu Freser a son germà—
«amb les perles i flors que trobaríem
               tot rossolant del Pirineu al pla.»

«—Si anem plegats no en trobarem pas gaires»
               —respon l’altre dels rius—;
«anem cada u per ell, com nois rodaires
               que van a cercar nius.»

I afegeix, refiat de sa llestesa,
               lo Freser: «—Qui a Ripoll arribe abans
pendrà a l’altre lo nom i la riquesa;
               això també s’estila entre els humans.»

Quiscun per son vessant, los dos parteixen
               saltant com dos cabrits
que al sortir de la pleta s’esbargeixen
               pels ginestars florits.

Llarguíssima pel Ter és la baixada,
               però per davallar un riu és llest;
troba en cada baixant una marrada
               mes, si plau, lo camí s’acaba prest.

Per la balma passant de les Donzelles
               no escolta el càntic dolç
amb què responen les aloges belles
               als tords i rossinyols.

Les fades eren d’eixa vall mestresses,
               tan sols d’elles i d’ells s’oïa el cant;
encara no hi cantaven abadesses
               en lo vell monestir de Sant Joan.

No hi havia a Segúries temple encara,
               ni a Camprodon castells;
res hi vivia de lo que hi ha ara
               sinó les flors i aucells.

Mes lo Ter davallava davallava,
               no estava pas per toies ni cançons,
tot cant en son murmuri s’ofegava,
               tota flor se marcia a sos petons.

A l’altra banda de la serra brolla,
               com peresós corser
que entre les herbes sa carrera amolla,
               l’ajogassat Freser.

Dels cims de Finestrelles congestosos
               s’atura a recollir lo fred suor,
les cristallines fonts i rius lletosos,
               argent que el sol d’estiu barreja amb or.

En una sola garba los enfeixa
               trenant son curs amb ells,
per més enllà a cascades la madeixa
               desfer de sos cabells.

Anguileja, s’estimba, corre i salta
               jugant amb lo palet rodoladís;
rellisca com lo plor per una galta
               marges avall, com per un cingle llis.

Se cansa i en l’ombrívola verneda
               s’atura a reposar,
o llarga estona enamorat se queda
               les flors a festejar.

Amb les pastores de la Vall de Ribes
               s’atura a fer-los de polit mirall;
de bressol a les fades, que catives
               té en ses presons de marbre i de cristall.

I sempre baixa amb gran murmuri i fressa;
               mes troba ja a Ripoll
lo Ter, que hi davallà gastant més pressa,
               més pressa i menys soroll.

Prenent son nom, féu-li present de sa ona
               que rodolà amb les seves cap a Vic,
de Vic cap a les selves de Girona,
               i al pla de Roses tan plasent com ric.

Quan hagué vist d’Ausona les boscúries,
               les flors de Sant Daniel,
la mar que en perles torna avui, a Empúries,
               les llàgrimes del cel,

digué: «—Si jo hagués vist eixes vorades
               quan ahir davallava d’Ulldeter,
s’hi haurien adormides mes onades,
               i eix riu s’hauria anomenat Freser.»

Boixés Sabatés, Joaquim
Del meu Ripoll: recull de poemes dispersos
Ripoll: Edicions Maideu, 1996

Impressions del captard

Cel rogent de capaltard,
que daures la volta blava:
del Catllar fins a Sant Roc
tot el cel sembla una brasa!
Cel rogent de capaltard:
perles, safirs i maragdes.

La nit va baixant dels cims
puntejant una sardana
i s’escorre pels carrers
enrotllant cases i places.
La nit va baixant dels cims
com una nina encisada.

Sobre Sant Antoni treu
la lluna la cara pàl·lida;
queda penjada del cel
com nota d’un pentagrama.
Sobre Sant Antoni treu
la cara, la lluna blanca.

Què més voldria ara jo
que el rellotge de la tarda
em parés aquest moment
d’auguris i sentors màgiques?
Què més voldria ara jo,
caient tan dolça la tarda!
 

Mascarella Rovira, Jordi
Atles literari de les terres de Girona
Girona: Diputació de Girona, 2003

El pont amb més estil

Travessem el Ter pel pont peatonal conegut popularment per “d’en Calatrava”, des d’on tenim una bona perspectiva sobre la capçalera de la serra de Montgrony, que s’alça al nord; el turó de Sant Roc, més proper i en la mateixa direcció, ens priva la vista del vell Puigmal; el Catllar i el Calvari (oest), Sant Bartomeu (nord-est) i Sant Antoni (sud-est). Des d’aquí és fàcil abstreure una imatge de les viles ripolleses, travessades pels rius, circuïdes per muntanyes alteroses.

Autor desconegut
La resclosa nova
Catalunya artística
núm. 9
1904

La resclosa, símbol de l'harmonia laboral somniada

Per deturar de l'aigua l'embranzida
de part a part del riu hi ha una resclosa.
Si de nova va ser esblanqueïda,
ja el bes de l'aigua l'ha tornat verdosa. [...]

La tempesta ha enrunat a la resclosa,
i l'aigua va passant sens deturar-se.
Va esfumant-se després l'alba plujosa,
fent pas al sol que vol emmirallar-se.

I esclata el sol; i els enderrocs oviren
de la resclosa molts obrers que ploren,
i condolguts i tristament sospiren,
puix els obrers, quan no hi ha feina, es moren!

Al temple del treball ja no hi ressonen
dels embarrats aquells xisclets de vida:
s'han apagat com els sospirs que es fonen
als llavis d'un infant quan Déu el crida. [...]

Mes la fam no vindrà: ja altra vegada
va aixecant-se en el riu una resclosa.
Si aquella sigué forta i de durada,
aquesta serà forta i més hermosa.

Canal enllà va l'aigua rondinaire,
i a l'entorn dels bagants l'herba és humida,
i els vells pollancres festejats per l'aire
sembla que diguin: «–Ha tornat la vida!»

Avant, obrers! Els embarrats ja volten
i xisclen les politges que us esperen;
les corretges greixoses giravolten
per mai parar-se allà on parades eren. [...]

De part a part de riu, d'aquest riu ample,
d'aquest riu que es diu Pàtria beneïda,
d'aquest riu que, estimant-lo, més s'eixampla,
també hi ha una resclosa revellida.

Obrers de Catalunya, enderroqueu-la!
Que l'ensorri de cop una riuada!
I després novament edifiqueu-la
més alta, molt més gran, més reforçada.

Llenceu-la riu avall, i feu-la nova.
Si els corcs d'altres terrers l'han envellida,
d'amor a nostra Pàtria donant prova
feu-la de nou, i feu-la més fornida. [...]

Enrera els redemptors de fora casa
que maten les costums de vostre poble;
si ells defensen sa causa a cops d'espasa,
vosaltres treballant, que fa més noble.

Obrers de Catalunya, pit i fora!
Feu la resclosa que la Pàtria espera;
i que ella sigui sempre i a tota hora
un símbol de treball i una frontera.

Giménez Estebanell, Josep
El pont del Raval
Scriptorium 87-88
Ripoll, 1930

Sols té una arcada
i a la contrada
tots l'anomenen
Pont del Raval.
Gegant de pedra
—valenta raça—
que un riu traspassa
només d'un salt. [...]

Si l'il·lumina
la llum divina
d'un sol aurífic,
d'un cel en pau...
rere l'arcada
—que és vermellosa—
l'aigua abundosa
sembla un ull blau.

Mes si hom l'esguarda
quan cau la tarda,
que és quan es mostra
més vermellós...
amb l'ampla boca
li apar que crida:
«–Sóc l'homicida
d'ull sangonós!»

Que algunes voltes
sent les absoltes
que l'aigua resa
d'un seny revés;
que ell sap la lluita
i esgarrifança
d'aquell que es llença...
per sempre més!

Bastard, Toussaint
Le voyage d’un médecin naturaliste en Languedoc. Ou le Journal de Toussaint Bastard
Annales de la Société d'Horticulture et d'Histoire Naturelle de l'Hérault, 1959-1960-1961
Montpellier: SHHNH, 1961

Un treball terrorífic

Vam veure fer aquesta operació [estirar el ferro amb el martinet] al vespre. Hi havia alguna cosa d’infernal en el quadre que se’ns oferia: els homes ens recordaven els dimonis, ennegrits per la fumera, amagrits per l’aspresa del treball i de la calor, acolorits vàriament pels reflexos dels forns i la incandescència del metall; l’enorme martell que produeix uns cops sords i ràpids que semblen inspirats per una força diabòlica és ben cert un instrument del Tenari; les barres de ferro roent que mouen amb rapidesa, les espurnes que se n’escapen sorolloses i omplen una atmosfera sulfurosa... tot ajuda a forma un espectacle que somou la imaginació i, a la fi, la fadiga. A la nit el soroll sord i monòton d’aquest terrible martell va molestar el nostre descans més d’una vegada. El retruny que produïa dins la vall m’impressionava desagradablement, i la nit em va ser una barreja de vetlla penosa i de somni farcit de malsons depriments.

Gimferrer Torrens, Pere
Dietari 1979-1980
Barcelona: Edicions 62, 1981

Memòria quasi cinematogràfica. Escrit de Pere Gimferrer Torrens el 28 de març de 1930.

Però aquell matí d'hivern, llunyaníssim, al fons del glaç del record adolescent, jo tenia potser quinze anys. Ara ho recordo com quan, en despertar-nos, recordem un somni, amb precisió i al mateix temps sabent que ja no hi podem tornar, que només existeix com a record.
Un record exacte i diàfan del fred d'aquell matí, en una excursió escolar, quan arribàvem: el fred, com agulles petites fiblonejant les puntes dels dits, el palmell de la mà, esmolant la nuesa antiga del paisatge, davant la portalada romànica de Ripoll. Tot un món, un univers mínim i alhora grandiós de pedra remota, però sense aquella mena de grandària excessiva, sense aquell esclat del gòtic. No: a Ripoll, tot és més íntim, més quiet i reclòs, com el murmuri d'uns mots llegits, en veu molt baixa, en un breviari antic —dauradíssim de lletres miniades— mentre la verdor humida i fosquejant de l'herba sembla que ens prometi la pau d'un son quan la nostra mort -la nostra?- serà ja només un record que no fa mal.
I, mira: ara m'enfilo, ens enfilem, per unes escales que semblen molt altes, altíssimes -i com poden ser tan altes, en una església de mida tan humana?-, unes escales rústiques que, com que han passat vint anys, recordo fent giragonses. El record és també una espiral, té la forma d'una escala de cargol; hi pugem, panteixants, ansiosos, giravoltant entorn de l'eix secret i invisible de pedra d'aquesta escala fosca que, de tant en tant -només se sent, ràpida i lleu com un murmuri, la fressa dels nostres passos-, rep un cop de tralla de llum del sol d'hivern i de blavor del cel. I potser només m'ho sembla, però tinc, no sé per què, la visió d'un últim tram d'escala que era de fusta. I, quan arribàvem al cim d'aquells graons de fusta, ja érem a tocar de la campana, i hi havia una obertura petita a dalt de tot. I aleshores ens incorporàvem una mica més, potser ens posàvem de puntetes, i trèiem el cap per l'obertura. I no diré que ens rodava el cap; però, de cop i volta, tot era com una pintura d'algun mestre holandès, o potser més aviat com el fons d'alguns frescs de Giotto: vist des de molt amunt, el camp semblava una idea d'ordre fet paisatge. Tot hi era al seu lloc: les terres de conreu, les prades, l'arbrat, els masos, i —molt amunt— aquella torre de pedra i aquella campana i aquell noi que era jo i que ho mirava tot.

Oliba, Abat
In laudem basilicae et abbatum Rivipullensium
L'escola poètica de ripoll en els segles X a XIII
Barcelona: IEC, 1915

Hexàmetres lleonins de benvinguda al monestir

Hoc adiens templum · genitricis Virginis almum,
Fac venias mundus · humili spiramine fultus.
Hic Deus est rector · templi servator et auctor.
Emicat egregius · radians ut sol Benedictus,
Cuius ad æthereum · perducunt dogmata regum.
Poscimus hunc patrem · nosmet dominumque potentem
Præstet opem miseris · præbens solatia cunctis.
Præsul Oliva sacram · struxit hic funditus aulam,
Hanc quoque perpulchris · ornavit maxime donis.
Semper ad alta tulit · quam gaudens ipse dicavit.

Una comarca singular: La Garrotxa. El jardín de la montaña.
Arriba España
1245
20 de de juliol de 1963

Des d’aquí podem observar la singularitat de diversos elements paisatgístics.

Las Presas, a pocos kilómetros de Olot, que se está convirtiendo en un centro bastante concurrido de veraneo y desde donde es posible divisar las más interesantes formaciones orográficas: Cabrera, Sta. Magdalena, Puig Estela, Capsacosta, Valldelbac y el Pirineo y que posee la maravilla volcánica del Bosc de Tosca, que va hasta Olot bordeando el Fluviá y dando lugar a el más exótico paisaje que pueda darse. El Mallol, con su castillo en ruinas y su privilegiada situación encima de un pequeño monte que lo hace visible a gran distancia y al mismo tiempo el de poder ver uno de los más bellos conjuntos paisajísticos desde allí.

Teixidor, Joan
Apunts encara
Barcelona: Destino , 1986

Per tant, en aquest indret és adient llegir alguns textos que reflexionen sobre el paisatge garrotxí a l’entorn del riu Fluvià.

Anem pel món durant tota la vida cercant el paisatge que ens correspongui. Allà on arribaríem a ésser nosaltres mateixos, més aptes i més lliures. [...] Però ve un moment que aquest viatge apassionant arriba a la seva fi. Comprenem que el nostre afany té un límit, que hi havia una equívoca llum il·lusòria al capdavall de la nostra recerca, que l’horitzó és sempre horitzó. Llavors volem tornar a casa. Com Ulisses o el fill pròdig. Cansats i penedits, ens adonem que no hi havia res més a la nostra vida que allò que vàrem veure per primera vegada quan érem infants. [...] I ve l’hora del retorn. Hi ha melangia en els vells camins que refem d’esma, en els camps fatigats, a la casa dels avis, en el perfil de Santa Magdalena, a la Vall d’En Bas o a la Vall de Bianya. Però allà ens espera inexorablement el nostre paisatge.

Fages de Climent, Carles
Climent
Memòries. A la recerca de mi mateix
Figueres: Brau, 2014

En les Memòries recorda la decepció de no haver obtingut el Premi Crexells amb Climent l’any 1933. La recepció de Climent havia estat bona en els ambients literaris i a la premsa, però Prudenci Bertrana, que presidia el jurat, va considerar que no responia a les bases del premi perquè no era una novel·la.

Havia escrit Climent. Sagarra en feu elogis sincers a la penya de l’Ateneu [...]. Tothom sabia, i jo el primer, que no obtindria el premi Crexells d’aquell any. En primer lloc, jo no era d’Acció Catalana. Menyspreava públicament els ambients literaris de Barcelona, i tenia l’audàcia de viure en una meravellosa vila empordanesa, en plena independència espiritual i econòmica.

Maristany, Manuel
Els ponts de pedra de Catalunya
Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1998

El riu neix a tocar de Falgars, prop d’Hostalets d’en Bas, i travessa tota la plana d’en Bas recollint l’aigua de diversos afluents.

El Fluvià, riu noble i senyorial per excel·lència, obre els ulls a la llum a les fonts del Fluvià, una senzilla font que brolla al peu dels penyasegats de Cabrera de Collsacabra, a prop de la masia de la Faja, raó per la qual s’anomena primerament riera de Faja, nom que canvia quan s’acosta a Falgars d’en Bas pel de riera de Falgars, i que perd de nou en precipitar-se a 100 metres d’altura i caure a la pintoresca vall d’en Bas, on adopta finalment el nom més clàssic de Fluvià (Fluvianus, fluvium, «riu» en llatí).

Autor desconegut
La Vanguardia
413
18 de d'octubre de 1881

La línia Granollers-Sant Joan, segons el testimoni de la premsa.

Ayer hizo un año que se abrió al servicio público la línea férrea de Vich a San Juan de las Abadesas, fecha memorable per cierto para aquellas hasta entonces olvidadas comarcas. Si alguna prueba hiciera falta para demostrar la necesidad de aquella vía, aun prescindiendo del objetivo de las minas, la encontraríamos en el aumento que cada dia se experimenta en el tráfico y en el pasaje, y en la prosperidad creciente de las importantes poblaciones que atraviesa la línea. No son menores tampoco las ventajas que'han sacadoios ricos Valles de Cerdaña y de Ribas de la llegada del ferrocarril hasta Ripoll, y buena prueba do ello es lo acontecido durante el último verano. Los establecimientos situados en las inmediaciones de Ribas se han visto durante una larga temporada atestados de forasteros que, atraídos unos por la bondad del clima y otros en busca de alivio a sus dolencias, han aprovechado las comodidades que les ofrecía el ferrocarril.

Deop Masdeu, Joan
Lo Pla de Ginebret
El Taga
17 de d'abril de 1887

L'eixamplament de la vila

Mireu-lo ab sos rics sembrats:
tot ell vessa de vianda!
De can Guirra a la Miranda
ple de gra per tots costats;
sos camps de blat, ribetats
ab tant vermell gallaret
que allò sembla un jardinet
que a Ripoll Déu regalà;
per això no trobo un pla
com lo pla de Ginebret. [...]

[E]ix Temple que el món admira,
que els sigles van regalar-nos,
i sa torre, com per guiar-nos,
cap al Cel son dit estira,
és lo primer que s’ovira
quan lo tren, ab fort xiulet,
en eix pla emboca de dret
per poder un xic reposar.

Autor desconegut
El Ripollès
324
Ripoll, 07 de de maig de 1966

Els goigs

Per Patró va proclamar-vos
aquesta vila comtal
com tribut d'amor cabdal
bella església va ofrenar-vos;
dintre una arca molt preciosa
vostre cos és veneral:
Sant Eudald, o màrtir noble,
sigueu-nos sempre advocat.

Reclamant-vos les casades
en els llurs més vius dolors,
tot sovint reben socors
i amb llurs fills són deslliurades,
agraïdes us presenten
el fillet que han infantat:
Sant Eudald, o màrtir noble,
​sigueu-nos sempre advocat.

Per vós reben cecs la vista,
els muts troben el parlar,
els coixos el caminar,
i alegria la gent trista;
sou ajut del qui us invoca
en tota necessitat:
Sant Eudald, o màrtir noble,
​sigueu-nos sempre advocat.

Puix sou en el cel immoble,
eternament coronat:
Sant Eudald, o màrtir noble,
​sigueu-nos sempre advocat.
 

Planas Casamitjana, Xavier
Eudald Solà, el neohel·lenista de Ripoll
Revista de Girona
núm. 170 (maig-juny)
Girona: Diputació de Girona, 1995

L'escenari ripollès per antonomàsia

[U]na molt bona amiga diu que aquestes ciutats [Roma, Atenes, París, Palerm, Venècia, Tessalònica] són per a mi el carrer de Sant Pere.

Pellicer Pagès, Josep Maria
Cançó popular
Santa Maria del Monasterio de Ripoll
Mataró, 1888

Antic portal de santa Caterina

Gall de santa Caterina,
tu que ens passes la farina...
si ens espatlles lo sedàs,
ab un colp de sabre
te llevaré el nas!

Palomeras Casadejús, Daniel
L’automòbil negre
Vic: Eumo Editorial, 1990

El tòpic de pagès

La Mercè, la dependenta de la pastisseria del senyor Faig, es casaria l'endemà amb un xicot de pagès. Algunes amigues l'envejaven, d'altres la planyien. [...] Les amigues que la planyien pensaven que en Serafí, el promès caravermell de la Mercè, era un xicot una mica barroer, que feia pudor de vaques i que la faria treballar molt.

Anglada, Maria Àngels
Vic en el record
Ausa
núm. 142
Patronat d’estudis osonencs , 1999

Amb aquesta poesia M. Àngels Anglada ens presenta la seva ciutat:

Lluny de tu –m’envolta la claror marina–
el cor et saluda, altiva ciutat,
i el record t’acosta, arrel meva fonda.
Destrals no et tallaren d’oblit ni de temps.

Com l’alba sorgeixes, adés blancvestida
com una princesa amb mantell de neu,
amb tul de boirines, diamants de gebre.
Adés envoltada dels més tendres verds
quan l’arbre borrona, i tímida encara
amb por del refús, s’acosta suau
cada primavera, si gosa o no gosa
despertar les roses i les flors de l’arç.

Adés se’m presentes entre la calitja
nimbada en la glòria d’aquest sol ardent
que daura les pedres i encén les teulades,
quan la nit enyoren els jardins secrets
–rere els murs antics on s’enfila l’heura
o les vinyes-verges que una breu tardor
tornarà una flama efímera i bella.

Amb sons de campanes el record t’empara
i vols d’orenetes ran del vell cloquer
altíssim i pur guaita del silenci.

Pla, Josep
De l’Empordanet a Andorra
Viatge a la Catalunya Vella
OC IX
Barcelona: Destino, 1992

A part, però, de les peces concretes, el que hi ha a Besalú, en la totalitat de la població, és un esperit difús, l'esperit del romànic, en el sentit més general del mot. Besalú s'aprecia divagant pels carrers de la població, badant per la plaça Major, emporxada, amb un rejoc de formes vivíssim, passant pel carrer del Portalet, mirant les cases de pedres del carrer Major, acostant-se a l'hospital, al convent de monges, passant pels porxos del carrer de Tallaferro, donant una ullada al barri jueu, mirant passar l'aigua del riu des de l'ampit d'una paret… És el que flota sobre totes aquestes pedres, el que viu entre aquests topants, el que fa de Besalú una cosa única en el país. Tot hi és vell, arrelat, provat per un mil·leni d'història i de vida.

Mercader, Joan
La Mare de Déu del Mont
La llum de les pedres. Poemes de l’Alta Garrotxa
Olot: Impremta Aubert, 2002

Joan Mercader, des d’aquest refugi espiritual, evoca el paisatge que s’hi pot contemplar, i la figura del poeta català. 

En homenatge a Mn. Jacint Verdaguer

Encimbellades neus,
sagetes de claror
ferint l’ull de la tarda.
Verdaguer resta clos a la cambra,
sol, amb les paraules
que ha emmanllevat a Déu.
Al fons, el Canigó senyoreja
vessant el blanc llambreig
pels porus del migdia.
El mirador del Mont
deslliura els ulls, que s’envolen
i, sense neguits abracen
els horitzons amplíssims
de l’Empordà. A l’Alta Garrotxa
-bressol de pedres insubmises-
neix el poema com una taca verda
damunt les implacables timbes.
Per les juntures es vessa
l’aigua del temps,
el suc espès de gestes i utopies.
No escolteu el plany de les pedres
i el vol isard de l’esparver?
Els ulls del poeta despullaren
somnis i llegendes
d’aquests cimadals sobergs.
Al fons de les valls,
a les clivelles de les parets calcàries,
on la llum amb prou feina
es defensa de les ombres,
reneix l’epopeia: Tallaferro,
cabdill de les altures,
Gentil i Griselda
-amor de neus perpètues-.
Flordeneu, fruita sucosa
de les silencioses prades
on s’amaga, gloriós, el poema.

I ens aturem, baldament un instant,
per escoltar la veu del mestre,
que entronitzà les paraules
a la memòria dels segles,
al Mont universal de la Història.

Rebull, Daniel (Nolasc del Molar)
Evocació sentimental
Olot: Impremta Aubert, 1961

Abans d’endinsar-nos en la Vila, ens aturem aquí per descobrir els diferents noms que ha tingut al llarg dels segles.

El teu nom comença per ésser variat com els teus vaivens a través del temps: Besaldunum, Bisaldunum, Bisillum, Bezandun, Busulum, Besalun, Busuldum, Bisaldó, Bisaldú, Bosulú, i encara més, em sembla; però, des de molt temps ençà, ets com ara: Besalú.

Pla, Josep
De l’Empordanet a Andorra
Viatge a la Catalunya Vella
OC IX
Barcelona: Destino, 1992

Josep Pla, un dels escriptors que més bé descriu el nostre territori, va aturar-se a Besalú per deixar-nos aquest retrat del pont.

Així, apareix el pont -un pont molt camallarg-, antiquíssim, del XII, que fa un gran efecte. Damunt del pont apareix el poble, posat damunt d’un pujol, entre el Fluvià d'un cantó i un seu afluent -el Capellades- que fa l'esvoranc a llevant i converteix el pujol en un lloc que degué ser estratègic.

Villar de Serchs, Anicet
Terra i ànima. Lectures sobre coses de Catalunya
Barcelona Miquel A. Salvatella, 1934

Comencem, doncs, a conèixer aquest patrimoni literari de la mà d’Anicet Villar que als anys ’30 va descriure alguns punts significatius de la Vila.

(...) tota ella sembla escampar flaires d’antigor. Traieu-li les cases de vora la carretera i trobareu que els seus carrers estrets i tortuosos, la seva plaça porxada, els finestrals romànics d’algunes cases, les esglésies, el barri jueu, tot us dóna la impressió d’una romanalla medieval. Fins un tros de passeig de pèssim gust, que un ajuntament modern va voler construir, ha estat assimilat per aqueix record transformat en una mena d’ens vivent que espiritualitza totes les coses d’aquesta vida. El veureu que jau amb un repòs de cosa erta, tot gris, envellit, com si s’hagués encomanat la pàtina dels segles que l’envolta.

Casacuberta, Margarida
La Garrotxa d’Empordà
Atles literari de les terres de Girona
Girona: Diputació de Girona, 2003

És molt probable que Besalú sigui la vila que, amb diferència, més lletra impresa ha generat durant els segles XIX i XX. Es tracta, tanmateix, d'una literatura erudita, de caràcter històric i arqueològic, que s'ha imposat clarament a la ficció. La important sèrie de volums que Xavier Montsalvatge i Fosas va dedicar al comtat de Besalú, llibres com "Besalú, terra aspra i bella", de Ramon Grabolosa i Puigredon, a mig camí entre l'assaig i la crònica, amarats de lirisme, ho demostren.
Besalú ha estat recreada literàriament sobretot pels viatgers i els excursionistes, siguin quins siguin el caràcter i els objectius de les respectives expedicions. Situada a la frontera entre la Garrotxa i l'Empordà, en una cruïlla de camins, és una ciutat de pas que, això no obstant, aconsegueix aturar qualsevol caminant.

Nadal, Josep Maria
El foc que ens afina
Poi s'ascose nel foco che li affina
Girona: Universitat de Girona i Curbet & Marquès, 1993

Josep Maria Nadal, el primer rector de la Universitat de Girona i un dels impulsors de la recuperació d’aquest edifici, ens explica un fragment del passat d’aquestes pedres.

En aquest convent, fundat per fra Berenguer de Castellbisbal i Arnald de Segarra l’any 1253, s’hi han escrit pàgines destacades del nostre país. Hi ha hagut sermons i arengues àmpliament documentades, ha estat seu de personatges singulars i controvertits i també ha vist l’enaltiment de l’esforç i la meditació com a eines d’accés al coneixement.

Ara, amb la rehabilitació que fuig de criteris arqueològics i que, tot i mantenir-ne l’esperit, renova el fons i la forma del conjunt, ha de ser també fornal on el foc afini les dèries intel·lectuals dels qui l’habiten.

Rahola, Carles
L'Empordà a la «Crònica» d'En Muntaner
Barcelona: Joaquim Horta impressor, 1925

No era pas una creació de la fantasia d’En Muntaner aquesta dona valenta: ell la coneixia prou bé i va recordar-la tota la vida. Tenia obrador de mercaderia —per això li deien Na Mercadera― i un hort, en el qual, un dia, mentre anava a collir cols ―feina que no sembla gaire èpica— va acomplir la proesa, digna d’ésser cantada en un romanç o en una Cançó de Rotllà, de desarmar ella tota sola i vèncer sense ajut aliè un cavaller francès. En veure la seva vila amenaçada per la host de Felip l’Ardit, sobtadament s’arbora d’un insospitat heroisme, assolint —totes les proporcions guardades— la senzilla grandesa d’una Joana d’Arc.

Anglada, Maria Àngels
Les ombres
Ausa
núm. 142
Patronat d’estudis osonencs , 1999

Amb aquesta poesia, Anglada ens fa conèixer els personatges que la van enriquir amb la seva obra literària i filosòfica:

Diu el poeta que al cor de les nits
“quan el silenci es glaça
cruix dolçament la passa”
dels morts mai no oblidats, sols adormits.

Entre setmana, quan dorm la ciutat,
hi sento ombres alades,
figures retornades
als vells carrers en silent soledat.

De cap paraula no m’arriba el so
ni cap remor davalla,
al nostre entorn tot calla,
però dels nostres passats sento el ressò.

L’ombra de Balmes, la de Verdaguer
tenen conversa amiga
amb l’ombra més antiga
de Miquel Argemí, d’Andreu Febrer.

Vetllen Ausona amb un esguard amic
sense enyor ni tristesa.
La seva ombra és certesa
que, amb anys i canvis, Vic és sempre Vic.

Fages de Climent, Carles
La triple mitra
La Vanguardia Española
núm. 30416
20 de de març de 1964

Territorialmente la jurisdicción correspondería luego al conde de Ampurias, que nunca renunció a tener un obispado propio dentro de sus límites, y ello explica la construcción de una hermosa, absurda y gigantesca Seo, obra de la segunda dinastía, en su villa residencial, Castelló de Ampurias, como condición preliminar impuesta por el pontífice.

Manegat, Juli
Viure les arrels
Revista de Girona
núm. 126 (gener-febrer)
Girona: Diputació de Girona, 1988

Muntanya i mar gironins constitueixen, doncs, els braços forts de les meves arrels. I tinc tan clara aquesta vinculació, que si estic al mar em crida cap a les espessors forestals, i quan sóc al bosc, m’avisa amb temptacions de barca i vela. El meu pare, escriptor i periodista com jo, sentia les mateixes temptacions d’arrel, i va ser ell, lògicament, qui m’assabentá de la nostra saba gironina. I també va ser ell el que, quan jo tenia 17 anys, em va saber iniciar en el camí del coneixement i amor a la capital, cap a Girona. Una llarga convalescència a Caldes de Malavella, població en què havia viscut un metge Manegat, va servir de trampolí cap a aquest amor i coneixement de Girona. Innocents “excuses” “cerilles, paper de fumar...” servien perquè anéssim en tren a Girona, a aquella Girona del 1939.

LytHus
Del carnet de notes. L’Albera-Puig Neulós-Requesens
Canigó
núm. 20
15 de de juliol de 1928

Aquest cim, el més elevat de l’Albera (1.256 metres), ha estat l’objectiu d’excursionistes d’ambdues bandes de la frontera, que han descrit l’abast de la panoràmica i la diversitat de paisatges que es divisen des de dalt.

No és estrany que homes com en G. Violet i en J. M. Pons, que s’ompliren l’ànima d’aquestes impressions i d’altres innombrables, en aquests mateixos paratges, ens obsequiessin amb uns versos curulls de dolcesa i harmonia, vessant frescor d’aires perfumats, boires rosades, cants de pastors isolats que ressonen a la llunyania, vels de nimfes i dríades, de zèfirs i faunes que embolcallen la seva meditació profunda i il·luminada [...]. Als vostres peus s’estén una plana que mai s’acaba [...]. Amb molta recança deixem aquest finestral del món, ja que cal efectuar la retirada i passem a cercar els companys que havíem deixat reposant. Junts, ens en anem a Requesens [...]. Davallem sempre amb el castell a la vista. Llàstima que no el puguem visitar, puix que es repara l’interior i han donat ordres terminants fins que estigui totalment enllestit. 

Rahola, Carles
L'Empordà a la «Crònica» d'En Muntaner
Barcelona: Joaquim Horta impressor, 1925

Obrim la Crònica: a les primeres paraules ja trobem una al·lusió a l’Empordà. En el pròleg, quan En Muntaner regracia a Déu i a Maria de les mercès que li han fet, li plau de dir que ell és nadiu de la vila de Peralada i ciutadà de València.

Molts anys han passat des que va néixer —En Muntaner ja en té seixanta quan això escriu― ha pres part, volenterós i ardit, en trenta-dues batalles per terra i per mar, ha combatut amb tota mena d’enemics, ha donat prudents consells a reis i a prínceps, ha governat assenyadament pobles llunyans, ha intervingut en delicats afers diplomàtics… però ell per això no oblida el lloc on va rebre la primera carícia de la llum ―aquesta dolça llum del cel empordanès.

Muntaner, Ramon
Pròleg
Les quatre grans Cròniques. III. Crònica de Ramon Muntaner
Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2011

És molt convenient que, entre tots els altres homes del món, jo, Ramon Muntaner, nadiu de la vila de Peralada i ciutadà de València, doni molt les gràcies a nostre senyor Déu i a la Verge, la nostra senyora santa Maria, i a tota la cort celestial, per totes les gràcies i mercès que m’ha concedit, pels molts perills en què m’he trobat i que he pogut superar, com ara les trenta-dues batalles per mar i per terra en què he participat, o els nombrosos empresonaments i turments que he patit en la meva pròpia carn en totes les guerres en què he lluitat, o les nombroses persecucions que he sofert, tant a causa de les meves riqueses com per altres raons, com podreu escoltar més endavant en el relat dels fets que han tingut lloc en el meu temps.

Segurament jo m’hauria pogut estar d’explicar totes aquestes coses, però en realitat convé que ho expliqui, sobretot perquè vull que cadascú entengui que ningú no podria haver escapat de tots els perills en què m’he trobat sense l’ajuda i la protecció de Déu i de la seva beneita mare. Per tot plegat vull que sapigueu que quan jo vaig sortir de la vila de Peralada encara no havia fet onze anys, i quan jo vaig començar i vaig escriure aquest llibre ja en tenia, gràcies a Déu, seixanta. I també vull que sapigueu que el vaig començar el dia quinze de maig de l’any de l’encarnació de Nostre Senyor Déu Jesucrist mil tres-cents i vint-i-cinc.

Rusiñol, Santiago
Els balnearis
La Esquella de la torratxa
núm. 1909
30 de de juliol de 1915

Poc es podien pensar els homes primitius, que per primera vegada es van cremar els peus amb l’aigua bullenta que sortia de la terra, que aquella aigua servís per res més que per a escaldar pollastres o gallines. Poc es podien pensar que d’aquella planetaria escalfor, n’eixissin Caldes, Caldetes, Caldasses i Caldones, que tot vol dir lo mateix, o sia caldo de persona; poc podrien creure’s que aquell caldo, temps a venir, dongués vida a cents balnearis, a tants metges, a tants fondistes de mullader, que aquell bullit fos un dels bullits que donguessin tants bons resultats a tants que viuen dels malalts; ni poc podien somniar que l’aigua arribés a ésser un vici, que una cosa ignocent arribés a matar tants reumàtics.
Els primers de caure a les piscines ens pensem que varen ésser els romans. El romà ja tenia reuma, i si no en tenia ja en va tenir. Per tot on hi ha aigua calenta, s’hi sol trobar un mosaic romà, que és on anaven a emmalaltir-se, i sempre observareu un detall: que sempre, prop de la piscina, s’hi troba alguna cremació amb ànfores i llagrimatoris, lo que prova que molts dels romans, lo mateix que passa avui en dia, passaven del bany a la fossa. Amb una sola diferència, que han dut les comunicacions, que avui els metges de ciutat quan tenen un malalt toçut l’envien a morir al balneari, i el metge de l’establiment, quan veu que se li pot quedar, el torna a remetre an el seu metge, perque cada hú s’enterri els propis.

Pla, Josep
Catalunya
Tres guies
OC XXX
Barcelona: Destino, 1976

Caldes de Malavella, situada al centre d’aquest país, té la consideració d’ésser la població que produeix les aigües minerals de més anomenada i de més vasta acceptació. En el seu terme es produeix l’espina que fa de partió de les aigües que es vessen sobre el Ter de les que s’escorren cap a la Tordera. Establiment termal antiquíssim, amb vestigis romans abundants, les seves deus brollen en els pujols de les Ànimes de Sant Grau i les Molseres, i són especialment indicades per a les malalties de l’aparell digestiu i del fetge i per l’artritisme. En el rodal hi ha diversos balnearis i botigues de totes classes.

Anglada, Maria Àngels
Mossèn Cinto
Columnes d'hores: 1965-1990
Barcelona: Columna, 1990

Jacint Verdaguer, el poeta de la plana, és indestriable de l’obra de M. Àngels Anglada. A ell li va dedicar aquest poema d’homenatge:

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant- lo amb clara mirada d’infant,
net de sorres impures, l’or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
– cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
–ric de somnis i vida– despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!

Danés, Joaquim
Llibre d'Olot
Barcelona: Selecta , 1960

Després del parc de la Pedra Tosca, travessarem el riu per un caminet que porta a l’antic Molí del Collell, el primer indret olotí on farem aturada. 

Del Molí del Collell, en un extrem termenal del riu, fins a l’altre cap [...] tot és un seguit de miracles de la confluència del blanc de l’escuma, el roig del terrer, el gris dels basalts, el blau del cel i el verd de les muntanyes, alternant, fàcilment, amb l’obra enginyosa de la mà de l’home. Hi alterna igualment la poesia pròpia dels ponts i les passarel·les, i la prodigalitat de les fonts i deus d’aigua.

Fages de Climent, Carles
Figueres acomiada unes parets
Articles
Figueres: Brau, 2003

Fages evoca aquests anys.

Hi ha una construcció molt intersecular, ni bonica ni lletja per aquella època, ni sumptuosa, amb algun sòcol i graó de pedra que va ésser, amb un gran Pegasso damunt la balconada, Cambra Agrícola de l’Empordà, després Casa Sindical i darrerament Casa Provisional de Cultura, on s’ha instal·lat, a estones, alguna mostra del Museu de l’Empordà i on han tingut lloc, durant els darrers anys, importants exposicions de pintura.

Anglada, Maria Àngels
Les closes
Barcelona: Destino, 1979

Ací vaig aprendre amb en Tomeu a caçar espàrgols quan començava la primavera, i rovellons i ceps, a les tardors que s’allargaven, fins a les primeres gebrades. Les veritables olors de la infantesa són encara per a mi la flaire dels gessamins i jonquilles de Bellvís…

Rahola, Carles
La Costa Brava. Àlbum-guia
Barcelona: Ateneu Empordanès, 1925

Mn. Lluís G. Pla Cargol, que va ser rector de la parròquia, en deixa constància:

Un dels humils tresors d’aquesta vila és la imatge de la Mare de Déu del Portalet, una talla antiga i simpàtica que pel temps vell era frontalera del portal d’entrada de la vila quan aquesta era murallada. Diuen els vells que la fe del poble li votà un llantió d’oli perdurable i que era molta la gent que a les nits queia de genolls al portal de la vila i amb els braços i els ulls alçats en súplica a la Verge del Portalet. Ara la imatge és servada al temple, restaurada de poc i amb fines traces.

Miró i Sellart, Josep-Càndid
Ma Senyora, la Comtessa
1995

Les gestes d’aquesta dona que comandava grups de bandolers, s’expliquen en el romanç de Càndid Miró:

Ai, Comtessa, el vostre fat 
era d’ésser bandolera. 
I al moment del dur combat, 
demostrant a tots qui mana 
i lluitant com una fera, 
sou triada capitana.

¿Qui és el cap de la partida, 
del Capcir a l’Empordà, 
més ferotge i decidida, 
per boscats, erms i camins? 
Bé tothom us respondrà: 
la Comtessa de Molins. 
[...]
La Comtessa ja és llegenda, 
més llegenda com més va; 
no hi ha dona més odiada 
ni envejada a l’Empordà.

Bertrana, Prudenci
«Sant Pere Pescador»
Tots els contes
Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2016

A principis del segle XX, l’escriptor Prudenci Bertrana va fer diverses estades a Sant Pere. S’hostatjava a casa dels seus oncles, al número 7 del carrer Major.

Allí, jo m’hostatjo a casa d’un meu oncle anomenat Petit, no sé per què. És flequer i agricultor, gran caçaire de llebres –n’havia arribat a matar seixanta-cinc en una sola temporada, ell ho assegura i es pot creure–, franc i escardalenc, un xic picat de verola. Quan s’exalta, es posa de puntetes i aixeca els braços en un ample gest anatematitzador, i llavors devé una mena de forca descomunal; sembla que vulgui abastar quelcom que és molt enlaire: el sol o les estrelles, per exemple. Tres coses li agraden al meu oncle més que res: el peix de mar, el bon xarel·lo de la terra i un cor que desafini. [...] ens endinsàvem en el millor carrer, sota l’arc d’un passatge, no sense agafar el guarda-rodes del cantó amb un estrident soroll i una formidable recalcada, i allà, enfront d’una vidriera pintada de gris amb cortinetes vermelles, esperava la tia amb els seus ulls molls, entendrida, somrient, bondadosa... 

Bertrana, Prudenci
«Sant Pere Pescador»
Tots els contes
Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2016

Prudenci Bertrana viatjava amb tren des de Girona fins a Sant Miquel de Fluvià, on el recollia el seu oncle amb la tartana per anar cap a Sant Pere. Descriu així la seva arribada al poble i l’entrada a la plaça Major:

Hi entràvem amb un alegre sorollar de picarols i un més viu retrunyir de les rodes; creuàvem la plaça, on, a l’entorn de la font comunal, algunes noies esperaven amb llurs càntirs a terra mentres una altra bombava, ondulant graciosament els seus flancs.

Sans de Arabio-Torre, Rómulo
El Ampurdán en el siglo XIX
Barcelona: Imprenta Cervantes, 01 de de gener de 1949

El primer pueblo que se distinguió por su afán sardanístico fue la villa de San Pedro Pescador, cuyos vecinos crearon “la primera escuela de este baile” bajo la dirección de don Ramón Gres, Farmacéutico de la localidad y eminente músico, y acreditado sardanista, que dio la necesarias orientaciones a los músicos de su tiempo para la perfección de este naciente baile.
La “Escola de Gres” fue un paso importante y casi nos atrevemos a decir que sin ella la sardana habría tenido una duración efímera, pero fue tan grande el impulso que a la misma impregnó, sentando sus reglas de danza y llenando de entusiasmo a la juventud de aquellos días, que afirmó para siempre a la sardana como baile tradicional ampurdanés.
De la “Escola de Gres” salieron las primeras “colles de dansaires” y los sardanistas de San Pedro Pescador fueron recorriendo pueblos y localidades exhibiendo su arte, el cual llegó a consagrarse en una exhibición en el Gran Teatro del Liceo de la Ciudad de Barcelona, a primeros de este siglo.

 

Bertrana, Prudenci
«Sant Pere Pescador»
Tots els contes
Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2016

En eixir de les últimes parets del poble i desembocar en la plana, rebeu tot seguit una d’aquelles impressions que no s’obliden. El cor, a la vista de tant d’espai i de tanta llum, s’eixampla d’alegria; aspireu un oratjol fresc que porta sentors del mar i obireu revolar les gavines pel cim de la verdor de les userdes.

El riu profund i esmaragdí, embotit pel mar, davalla amb sopitesa; amarrades en la ribera dreta, les barques dels pescadors es glonxen suaument; grans ramats d’ànecs i d’oques blanques neden i es capbussen amb platxeriós aletejar, i les dones, de peus a l’aigua, inclinades sobre les altes banquetes, amb les faldilles arrebossades entre cames, més amunt dels genolls, esbandeixen la roba bugadejada amb un gràcil oscil·lar de cintura vagament voluptuós.

 

Font Massot, Maria Rosa
L'ànima del freixe
L’ànima del freixe. Barcelona: Barcanova, 2003

El riu surava com una serp cansada sobre un llit relliscós, ple d’algues. Semblava que volia parlar, però a cada pas, mentre avançava cap al mar, emmudia més i més i acabava enterrant sota les aigües la seva veu esquerpa. Sobre les tiges emmandrides, vinclades pel pes del cos que aguantaven, hi transitaven minúscules aranyes marronoses. Una marieta pigallada estenia les seves ales nacrades en un vol ras i curt. Tot respirava, vora el riu. Les formigues es desplegaven per les vores humides, entre els joncs florits i els brots poderosos dels petits pollancres. Indiferents a tot, recorrien el mateix camí fins arribar al niu: un pilonet de terra salivada amb un forat negre al mig.

Boix Llonch, Lurdes
Històries de pescadors de la Costa Brava
Cassà de la Selva: Editorial Gavarres, 2018

Salvador Girbent testimonia les dificultats de travessar la gola amb la barca per anar a pescar i també del tipus de peix que hi pescaven:

Salvador Girbent i Font, pescador de riu i de mar, nascut l’any 1927 a Sant Pere Pescador, viu a prop del Fluvià. Coneix els secrets i sap com treure el profit d’aquest riu mariner per a la supervivència. El respecta i l’estima com només es pot estimar el que es coneix profundament. El riu ho és tot: vida i riquesa, però també mort i destrucció. [...] En Salvador era petit quan hi va haver el gran aiguat del 1940. [...]

La vida en el tram final del riu feia més feixuga la feina d’avarar i treure les barques: «El pescador sempre ha patit per la desembocadura, perquè per anar a mar amb la barca havíem de passar per sobre la sorra, hi havia poca aigua i les barques no passaven. De vegades hi havia trenta o quaranta metres de sorra, llavors havíem d’agafar els pals de treure, posar-los a dins de l’aigua, posant i traient fins que la barca arribava a mar».

El riu, però, també servia de port en els petits meandres que es produïen en el seu recorregut abans de la construcció del Club Nàutic i del Fluvià Marina. Les barques es guardaven en aquestes raconades: el racó de les Barques, el racó del Molí o el racó d’en Caramany, on el riu entrava en el bosc d’en Caramany. [...]

Però el que era destrucció per un cantó era riquesa per l’altre: «Quan la desembocadura era gran perquè venien grans riuades, les cries del peix entraven al riu i hi havíem agafat de tot. Pareu esment al peix que ara us diré: rogers, llenguados, roms, llisses, sèpies, musclos ... I d’ostres, se n’agafaven a cabassos, perquè s’arrapaven a les branques dels arbres del riu». [...] Però si d’una pesca se’n sent més satisfet en Salvador, pels guanys que va donar-li, és la de les angules. «Una nit en vàrem agafar cent quilos, a quinze pessetes el quilo, ja pots començar a comptar».

 

Bertrana, Prudenci
«Sant Pere Pescador»
Tots els contes
Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2016

En el text que dedica a Sant Pere Pescador, hi descobrim les aficions cinegètiques de l’escriptor, però també la mirada d’un naturalista:

Les maresmes en els dies serens i quiets no tenen pas gaires encants per a un caçador. [...] Els ànecs són lluny a gaudir de la bonança de les aigües del golf. [...] En canvi, en dies de tempesta, les fotges negregen en les gorgues; les perdius rascles passen acarrerades i rabentes; els ànecs, que el mar enfurismat no dóna habitualment, revolen seguit indecisos i desconfiats; les fredelugues voleien per les closes com trossos de paper, a mercès de les regolfades de l’oratge; i, molt enlaire, seguint una ruta sols d’ells coneguda, passen grans camallargs d’ales amples com llençols, el coll estirat, les potes enrere, marxant en ordre, com un rengle de misterioses creus fugint de la terra vers regions ignotes.

Verdaguer, Jacint
"La fada de Roses"
Canigó
Barcelona: Edicions 62 / La Caixa, 1980

Aprofitem el topònim del vial on ens trobem i recordem uns versos del poema “La fada de Roses”, de mossèn Cinto Verdaguer, publicat a Canigó.

 

Los coralers de Begur
coralen dins llur barqueta.
–Coralers, si m’hi voleu,
fareu bona pesca. 

Si voleu saber qui só,
só una fada empordanesa,
les fades del Pirineu
me diuen Sirena–.

Quan ells se tiren al fons
jo en sortia amb les mans plenes,
ells treuen rams de coral,
jo aquest ram de perles

 

Foix, Josep Vicenç (J. V.)
Diari 1918
Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2004

J.V. Foix testimoniava el camí d'entrada a Roses a través de les seves impressions personals.

Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius s’ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les cames. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells i els novells, i els recs, els còrrecs i els torrents, com si fos la darrera vegada. Sentia degotar l’aigua d’una sequiola, la fressa d’un ocell que no encerta la branca, les darreres cigales i els primers grills vesprejants. Sentia, llunyans, el batec sec i ritmat de les barques del bou que tombaven el cap de la Selva, camí del port, el monòton brogit dels motors que empenyen els vehicles per les carreteres perquè l’home arribi a Enlloc aviat, i la fressa del mar que mancava.

Pi-Sunyer Bayo, Pere
Del Vell i del Nou Món
Barcelona: Edicions 62, 1992

Pere Pi-Sunyer Bayo parlava d'aquests xalets, del seu amic i periodista Manuel Ibàñez Escofet i del context socioeconòmic de la Roses dels anys 1930.

Roses a l’estiu seguia tan meravellós com sempre, però nosaltres ja no érem tan nens. Tampoc eren tan nenes elles i els uns i els altres començàvem a descobrir-ho. Malgrat que érem als anys de la crisi que seguí l’enfonsada americana del 1929, em fa l’efecte que Roses s’anava enriquint, a poc a poc però al capdavall enriquint-se. Es començaven a fer algunes cases d’estiuejants i a construir una mica als afores. Prop de la platja, camí de Figueres, s’havien aixecat tres «xalets» i al del mig teníem un nou amic, Manuel Ibàñez Escofet. També les barques de plaer anaven augmentant modestament en nombre i en grandària, mentre la pesca, els bous, havien fet un gran pas endavant amb motors cada cop més potents i segurs. Ho recordo per tant com una època de millora, deguda potser en part al fet que es començava a parlar de la «Costa Brava» i els automòbils l’anaven fent accessible. Hi havia, és clar, molta gent que continuava passant-ho prim, però en aquella edat no n’érem encara massa conscients.

Roig Simon, Marisa
Sant Pere Pescador
Girona: Diputació de Girona, 2002

L’església parroquial, dedicada a Sant Pere, és un edifici d’estil barroc molt senzill. És de planta de creu llatina, d’una sola nau amb absis poligonal i envoltada de capelles laterals, dedicades a sant Andreu, la Mare de Déu dels Àngels, sant Francesc, sant Narcís, sant Pere Màrtir, sant Isidre, santa Àgata, la Verge dels Dolors, la Verge del Roser i sant Josep, al damunt de les quals hi ha tribunes obertes a la nau. 

La porta d’accés de la façana principal està emmarcada per dues columnes d’estil corinti, al damunt de la qual hi ha una petita capelleta amb una escultura religiosa. El campanar, situat al costat de migdia de la façana principal, és de base quadrada i cos superior octogonal, amb quatre grans finestrals per a les campanes. 

A l’exterior de l'edifici i a la banda de tramuntana, s’han conservat escasses restes de l’antiga construcció romànica, que s’utilitzaren com a fonament del mur lateral de la nova nau.

 

Carreres i Ros, Joan
Fluvià
Viladamat: Gorbs, 2015

El nucli de Sant Pere Pescador està lleugerament enlairat a la riba esquerra del Fluvià i és centrat per l’església parroquial i pel Casal Caramany, que presidien l’antic nucli fortificat. Aquest s’expandí, després de l’època medieval, cap a migdia. [...] Prop de l’església, al nord-est del recinte fortificat, hi ha el Casal Caramany, que degué substituir el castell medieval. Té elements dels segles XVI-XIX. Hi destaquen dues finestres del segle XVI a la façana i una torre, bastida a finals del segle XVIII o principis del XIX, de planta quadrada i murs atalussats, de rajols

Miró i Sellart, Josep-Càndid
Ma Senyora, la Comtessa
1995

En aquesta època Sant Pere també tenia un hospital, que estava situat a prop d’una de les portes de la muralla del Fort. Aquest carrer s’anomena actualment carrer del Forn perquè el 1812 la família Caramany hi va fer construir un forn per a la gent del poble.

El baró de Caramany, 
afligit per tant de plany, 
un desig son cor perfila: 
ajudar tot bon cristià 
perquè pugui fer-se el pa 
bastint “el Forn de la Vila”. 

I a la plaça del seu nom 
fa una crida per tothom 
i els explica què vol fer: 
“Pago l’obra en prou grandària 
i la llenya necessària, 
també el treball del forner.”

Anglada, Maria Àngels
Viola d'amore
Barcelona: Destino, 1983

La novel·la de Maria Àngels Anglada Viola d’amore segueix les passes del Trio Izvorul, encarregat de tancar el festival musical que ja fa anys que se celebra en aquesta abadia. El narrador de la novel·la ens condueix fins a les portes del temple:

La nit del divendres hi havia prou claror –tènue, difusa– per deixar veure el Canigó nevat. La primera i quasi prematura neu de la muntanya no resplendia, simplement es veia una gran taca clara, suspesa entre els turons més baixos i el cel. Ho vaig observar d’esquitllentes, tot conduint sense pressa cap a l’abadia. Ja hi era a tocar. Vell conegut, el campanar il·luminat m’indicava el camí. Alts xiprers obscurs li feien un contrast d’amarga bellesa. [...] Em calia entrar, però, a la vella església. Pensava en l’abat Rigall, que fundà el monestir al capvespre del segle onzè, a tocar de la font i el bassiol que ara és tancat, voltat d’àlbers centenaris. Entrant, a mà esquerra, encara tinc temps de rellegir les lletres capitals que ens informen que a la paret de tramuntana reposa l’abat Pere Rigall:

DISCAT QUI NESCIT PETRUS ABBAS HIC REQUIESCIT
NEC TIMEAS FALLI PETRUS FUIT ISTE RIGUALLI

I pensava, també, en una altra música que ell de segur que escoltava i cantava: les ondulacions del cant gregorià amb la seva mesura vivent i sinuosa, ara gairebé bandejat, al nostre país, del seu marc natural, i no substituït per res que se li pugui comparar.

Anglada, Maria Àngels
Des de les Closes, I
Columnes d'hores: 1965-1990
Barcelona: Columna, 1990

Abans de l'alba em desvetlla
l'ombra d'una ala de llum
Tanta claror pressentida.

Abrigada de records
darrera grans balconades
de casa viva entre ocells
respiro cada alè d'aire
remor d'escuma en la sorra
allunyada entre gavines.
Escolto el pols de les roses
un silenci de parpelles
damunt els ulls estimats.

Creixença de mots somnio
encara humits de rosada
del calze fosc de la nit.

Anglada, Maria Àngels
Les closes
Barcelona: Destino, 1979

(Sortint del poble pel camí dels Tamarius, arribareu al cap d’un quart i mig a les closes, i ja em direu si gaires indrets us somriuen més dolçament, sempre que no us deixeu enganyar pel posat il·lusòriament tranquil d’aquest paratge i espereu que us entortolligui al cor com una heura de lenta creixença …les closes a la primavera, quan enmig dels recs veureu esclatar una munió de petites flors blanques i els arbres de les voreres, saules, freixes, plàtans, verdegen tots a la seva manera, mentre algun pollancre escadusser treu els seus borrons rosats, amb carnació de galta. I a l’estiu, quan sovint alena la marinada i les xiques erugues verdes es pengen i caminen en arcs flexibles entre les branques vincladisses i les menudes reinetes salten al fresseig de les vostres passes i veieu entre el tapís fullós les tórtores brunes matisades de llicorella i farigola …les closes a l’hivern – quan hi corre la tramuntana com una gran esgarrifança – encara xopes de les pluges de tardor, i mireu els arbres nus com un poema descarnat, reixes vives, cossos oferts a l’abraçada impetuosa del vent que va eixugant, però mai ben bé del tot, els efímers estanys, els falsos aiguamolls on el dibuix de branques i branquillons s’emmirallava, on venien a beure les fredelugues de crestes airoses i fins i tot, en dies freds, algun aplec de bernats pescaires… ...el gos de la besàvia, la Viola, diuen que es va esmunyir fins a les closes per morir-hi, quan va adonar-se que ja no podia flairar res més, i així es va adormir panteixant entre la seda de l’herba i la mortalla de les fulles i una casa d’arrels va ser el seu clot.)

Anglada, Maria Àngels
Flors per a Isabel
No em dic Laura
Barcelona: Destino, 1981

Era la primera quinzena de març del 1810 i les closes encara eren, en part, inundades; amb la guerra hom havia deixat de banda la neteja dels recs i un gran estany d’aigües somes s’estenia sota els arbres que començaven de borronar amb els peus xops. Els dos infants s’hi havien apropat amb passes tan lleugeres que els ocells no se n’esveraven; les gavines rialleres, les fotges i els menuts corriols no s’alçaven del nou aiguamoll, on l’aigua manyaga vacil·lava entre els verd blavís i el gris argentat. A mà dreta, però, cap on s’acostaven els nens entre el contrallum, no es veia gairebé el color de l’estany: havien esclatat de cop totes les flors dels ranuncles, com menuts lotus, i el seu blanc i groc omplia d’una rialla alegre l’aigüerol. S’hi dreçaven enmig, cap a la riba, set o vuit camallargs, tan esvelts que semblaven trencadissos damunt els seus nius florits.
Per damunt la Isabel i en Josep volaven un grup de coll-verds, amb el seu inconfusible vol, ales endarrera, potents i sàvies, acostumades als llarguíssims camins de núvols, en formacions que els ulls no es cansen de mirar. Fora d’ells, res no trencava el silenci si no era de tant en tant el crit del becadell: el seu xiscle i un esclat d’ales era l’únic senyal del seu pas. El nen sabia ja tots els noms dels ocells, llevat d’un de molt gran que s’alçava amb ales de capvespre i que no es veia sovint pel voltant de les closes: era l’agró roig, que potser havia confós els prats inundats amb l’estany de Vilaüt.
Era hora de tornar a casa i en Josep començava amb recança de seguir la Isabel i deixar les vores de l’aigua florida. Tot de cop, però, un vol d’ales diferent li fa alçar la vista: el perill planava damunt el petit aiguamoix i amenaçava els ocells més petits:
- L’arpella!
A frec dels matolls ja, l’ocell de presa, tord o d’hora, trobaria la seva víctima, que cercava obstinadament. Sota el senyal fosc de l’esparver d’aiguamoll els dos infants se’n tornaven assenyadament cap a casa seva. No podien pas saber que també allà una altra mena d’arpella, i aquesta non tan innocent, trobaria la seva presa.

Anglada, Maria Àngels
Aiguamolls 1985
Columnes d'hores: 1965-1990
Barcelona: Columna, 1990

No han destruït aquest recer vivent
que ja lluny enyoren tantes ales.
Aquí retroba l'aigua nodridora
i els verds amagatalls l'ocell del nord.
Àlics rosats, amics coll-verds, torneu,
torneu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l'hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
davant dels nius tots bategants de vida.
Com un somriure clar, repòs d'ocells
cansats del vol, a frec de les onades
i el sol que hi riu, i escates d'or i argent.
Hem aturat la mort en llarg combat
- Una treva signada amb aire i ales.

Fages de Climent, Carles
Entre la Dictadura i la República
Memòries. A la recerca de mi mateix
Figueres: Brau, 2014

Solia anar sovint, almenys setmanalment, a Barcelona, però no en sentia fretura. En realitat, en la meva casa encatifada, rica de domassos i de mobles estilitzats, passava la més daurada de les misèries.

Anglada, Maria Àngels
Esbossos de Figueres
Figueres: ciutat de les idees
Figueres: Lunwerg, 1999

L'escriptora ens convida a passejar-nos per aquesta ciutat de poetes:

Tirada de llevant cap a ponent,
camí del sol i el vent,
ciutat sense muralla.
Així veia la ciutat un poeta, Jaume Maurici, que n’era un amant apassionat i enamoradíssim. Però aquest és només un primer apunt de la ciutat actual, perquè bé n’havia tingut, temps era temps, de muralla. La nostra ciutat té un nom plural, com Roses, com Atenes. Sense entrar en etimologies polèmiques, aquest fet ens ofereix l’avinentesa d’acostar-nos-hi amb menys timidesa: indica una pluralitat de caires, l’existència o, si més no, la possibilitat de moltes Figueres. En podem fer, doncs, uns quants esbossos, i no exhaurirem pas els aspectes de l’antiga vila reial, de la Figueres daliniana, dels carrers de bells aparadors i bons restaurants. Ni de la ciutat, no tan coneguda, de racons, de cel i de poetes.
Venturosa ciutat si té un poeta
que enceta un epigrama cada jorn,
escrivia Fages de Climent, fill de Castelló d’Empúries però molt figuerenc de poesia, passejades, estades i amistats, «patró» de la biblioteca pública de la vila. Venturosa, doncs, Figueres, que ens ofereix no un, sinó una colla de poetes per acompanyar-nos a passejar per carrers i places, pel parc i per la mítica Rambla, per a molts ciutadans el més bell dels «escenaris de la memòria».

Sans de Arabio-Torre, Rómulo
El Ampurdán en el siglo XIX
Barcelona: Imprenta Cervantes, 01 de de gener de 1949

Rómulo Sans (1907-1981), advocat barceloní i amb propietats a Sant Pere, parla dels orígens de la veneració dels santperencs a sant Sebastià:

En las cercanías de San Pedro Pescador existe una ermita dedicada al segundo patrón de la localidad, San Sebastián. […] Según cuenta la tradición y puede comprobarse leyendo la letra de los “goigs” dedicados al santo patrón San Sebastián, en la villa de San Pedro Pescador se desencadenó en el año 1640 una epidemia de cólera, terrible morbo que asoló la comarca; al verse los habitantes en tan desgraciado trance, apelaron al único que podía salvarles, y al rogar a Dios para que les librara del azote, pusieron como intercesor a San Sebastián, santo al que la piedad popular consideraba como abogado contra la peste. Después de dichas rogativas sigue contando la tradición que, por la milagrosa intervención de San Sebastián, vióse el pueblo libre de la terrible epidemia.

Roig Simon, Marisa
Sant Pere Pescador
Girona: Diputació de Girona, 2002

Marisa Roig ens explica els orígens d’aquest canvi de nom:

El 7 de novembre de 1936 els consellers representants de la CNT i de la UGT suggeriren al ple municipal, seguint la laïcització general de la societat, que entre altres coses afectava els noms dels municipis amb connotacions religioses, canviar el nom del poble mitjançant un referèndum. Per a l’ocasió, es constituí una comissió destinada a elaborar un informe amb tot un seguit de possibles denominacions. El 15 de novembre es va dur a terme la votació, amb la participació de tots els treballadors sindicalitzats d’entre 18 i 40 anys. La mesa estigué presidida per Isidre Godo, Joan Boher i el mestre Josep Simon. La sessió plenària del 21 del mateix mes va adoptar el nom d’Empori. El disseny del nou escut, que representava un vaixell grec, fou seleccionat entre els dibuixos elaborats pels alumnes de l’escola pública. La guanyadora fou Carme Llorens.

Bertrana, Aurora
Memòries
Girona: Diputació de Girona, 2013

Darrerament havia augmentat el nombre de les meves amistats amb dues famílies distingides: els De Montmollin i els Des Gouttes. El doctor Robert de Montmollin era un psiquiatre remarcable. Feia de sotsdirector a l’asil d’alienats de Bel-Air. La seva muller cultivava les lletres i la música. Monsieur Des Gouttes era advocat i la seva esposa, escriptora. M’havien demostrat tot seguit molta simpatia i les dues dones s’havien proposat traduir al francès en col·laboració el meu llibre sobre les Illes del Pacífic. [...]                                             

Però Robert de Montmollin era nomenat director de l’Hospice Cantonal de Perreux i els meus amics abandonaven el cantó de Ginebra pel de Neuchâtel, on estava situat aquest establiment de l’estat. Aquell hivern –no puc precisar si era el del 41 al 42 o el del 42 al 43–, vaig arreplegar un fort refredat.

Sans de Arabio-Torre, Rómulo
El Ampurdán en el siglo XIX
Barcelona: Imprenta Cervantes, 01 de de gener de 1949

Encontrándose indispuesta la madre de la Condesa y no sabiendo qué remedio sería conveniente, fue llamada a consulta una “Sàvia Dona” que no era otra que la célebre “Carmeta Pelletaire”, renombrada bruja de Terrades. [...] El marido, que deseaba tener un “hereu”, preguntó a la “Sàvia Dona” si sería el hijo que esperaba varón o hembra. La bruja le manifestó que sería hembra, y agregó: «Serà noia, però tan gran el seu destí, que molts reis la voldrien per filla».

Sans de Arabio-Torre, Rómulo
El Ampurdán en el siglo XIX
Barcelona: Imprenta Cervantes, 01 de de gener de 1949

Segons Rómulo Sans, es fa difícil destriar la veritat de la llegenda en la vida de Narcís Espriu i Fullà, que va néixer en una casa situada prop de l’església, fill d’un matrimoni molt pobre, a qui “La Raca”, una bruixa que residia a la Torre Joana de la casa Caramany, va predir que tindrien un fill gegant després que la dona es lamentés amb aquestes paraules: «Déu ens dongués un fill, encara que fos gegant!». Sans també explica que qualsevol vell de Sant Pere, i fins d’algun dels pobles del voltant, el dia 29 de setembre al matí feia la salutació següent:

El dia de Sant Miquel gloriós
varen ballar la corranda
la Comtessa i el gegant,
Déu els tingui en glòria santa.
I tothom havia de respondre amb un “amén” respectuós.