El castell vell


Restes de la torre en forma de quilla, torre nord i muralla (segles XIII-XIV). Foto: Miquel Serrano

Ens ubiquem al peu de la torre del nord, fora murs i a tocar del fossat, per citar una de les primeres referències al castell. Apareix a la Crònica de Bernat Desclot. En enumerar les fortaleses fidels que el rei d’Aragó tenia a l’Empordà el 1285, durant la guerra amb el rei de França, anomenava, entre d’altres, Requesens:


Mas totes aquestes forces se tenien encara per lo rei d’Aragó [...] Tenien-se encara en Empordà, primerament lo castell de Rocabertí e Requesens e Carmanson e lo castell de Lers e la força de Sant Salvador; e totes aquestes forces són del comte d’Empúries e d’En Dalmau de Rocabertí, e reclamaven-se per lo rei d’Aragó.

Barcelona: Imprenta de Narcís Ramírez, 1864

L’obra de teatre en vers i en tres actes de Damas Calvet La Romeria de Recasens descriu diferents aspectes de la famosa i coneguda processó de la tramuntana, que organitzava la confraria de la puríssima sang de Figueres i que es va portar a terme fins el 1868. En un dels passatges l’autor fa referència a l’antic castell, llavors en ruïnes, apel·lant a llegendàries riqueses i tresors amagats, de l’època dels sarraïns.


− Qui ve al Castell vell?
                                  − Jo, ai!
No em recordo que ja en vinc.
No sé allí dins què m’hi tinc
que no me’n mouria mai.
N’hi ha fins per perdre-hi el senderi.
Sembla un palau encantat:
cada volta que hi he anat
m’afirma més que hi ha misteri,
i amb tal creença hi vaig encara:
hi ha una volta que em té el cor!
Que allí s’hi troba un tresor
és tan cert com fa sol ara.
Qui de baixar fos valent
seria ric de per vida.

Aquest fragment, amb projeccions romàntiques sobre les ruïnes del castell, recorda la llegenda de la cabra d’or del castell de Rocabertí, a La Jonquera. És interessant la referència al «castell vell», que ens remet a la imatge de la gran mola que existia abans de la restauració de finals de segle XIX, com es pot veure en imatges d’època.

Bonaventura Bassegoda va obtenir la flor natural en el certamen de Figueres de 1883 amb el poema “L’anada a Requesens”. La composició lloa la Muntanya de Requesens i en un fragment esmenta les ruïnes del castell.


I enrere deixarem l’alta cinglera
que mostra l’enrunat Castell feudal
i reprenent camí per la drecera
mirarem com se llança la ribera
des del bell cim d’un espadat penyal

Barcelona: Quaderns Crema, 1995

Mossèn Jacint Verdaguer, exponent de la Renaixença i del romanticisme, a la seva obra èpica Canigó, citava Requesens.


Oh mangala de ferro de don Roland!,
a qui té aqueixa espasa tu no li plaus
i esperona a sos hèroes al crit d’«avant!».
Lo castell de Cabrera los veu pujar,
com serp que s’aforesta, vers Panissars.
Dels Trofeus de Pompeio passen davall,
que, alçant entre suredes son front gegant,
lo Rosselló dominen i l’Empordà.
Rocabertí, entre penyes mal amagat,
vers Requesens l’exèrcit mira enfilar.
Allí els avets i alzines, roures i faigs
se creuen com les llances en un combat;
lo comte a colps d’espasa va obrint-se pas,
deixant-ne grans esteses ençà i enllà.
Si els moros lo vegessen destralejar,
lo colp no esperarien de sa destral.

L’escriptor jonquerenc Carles Bosch de la Trinxeria, en la seva obra Records d’un excursionista, donava notícies del castell. En el capítol titulat «Una cacera al porc senglar en els boscos que Requesens» el cita com a castell de Mirapols, referint-se a la toponímia menor del lloc on està erigit.


Sortírem del casal de Requesens a les cinc del matí, puix teníem que fer dues hores de camí per ocupar los punts designats. Feia un airet de tramuntana molt freda; el cel tot estrellat; mai havia vist el camí de San Jaume tant clar (via làctia). Cada u portava el seu dinar al sarró. Ens dirigírem cap al castell enrunat de Mirapols, antic castell feudal dels Requesens.