La cotxera


Antiga entrada i cotxera. Foto: Lluís Serrano

L’entrada del castell era, fins fa poc temps, la cotxera on els ducs de l’Infantado aparcaven un Hispano Suïssa. Aquí relatem aspectes sobre la restauració del castell.

La quincena agrícola en el Ampurdán
núm. 4089
18 de de setembre de 1894

Aquí relatem aspectes sobre la restauració del castell. El redactor de La Vanguardia Josep Vergés Almar va escriure sobre la restauració, el cost i la seva utilitat pràctica, quan feia poc que les obres havien començat per ordre del comte Tomàs de Rocabertí.


Al poco tiempo se parará ante las ruinas del castillo que guardó durante siglos la integridad de la patria catalana en la soledad de aquella agreste, pero hermosísima montaña, por la frondosa y variada vegetación que la cubre. Pero es preciso apresurarse, si no en vez de ruinas se encontrará el visitante con el castillo mismo, como por encanto salido de sus ruinas en el modo y forma que revestía y dieron por acabado sus primitivos dueños, como si el genio, oculto en sus escombros, quisiese mostrar a la actual generación, como páginas escritas en los muros restaurados, las gestas gloriosas de nuestros abuelos. Sí, el castillo de Requesens volverá a levantar sus torreones y almenas como en aquellos remotos tiempos que lo habitaban los descendientes de Recosindo.

[...]

Los amantes de las antigüedades podrán, al contemplar sus muros y sus torres almenadas, recordar los sangrientos combates que a su sombra tuvieron lugar, en agitados tiempos, así como las ruidosas cacerías de osos y jabalíes que se efectuaron en las espesas selvas y agreste matorral que cubría la montaña, en períodos de bonanza, durante los cuales conmovería los aires del contorno la voz ronca de los cuernos de caza y los gritos de los cazadores. Así como al recorrer los salones del restaurado castillo, recordarán los cantos de los trovadores, que entonarían á los acordes de sonora lira, ante las damas y caballeros que los escucharían embelesados.

Perquè el castell, segons la néta d’Alexandre Comalat, director de la reconstrucció, era:


un munt d’enderrocs, tot i que algun pany de paret s’aguantava per miracle i que algun tros de sostre, sostingut per tres o quatre bigues que havien quedat sobre dues parets paral·leles, no s’havia acabat d’enfonsar.

Excursió al castell de Requesens, Agullana, Besalú, Olot i Collsacabra
núm. 54
1899

Lluís Marià Vidal –que fou president del Centre Excursionista de Catalunya i de l’Ateneu Barcelonès– en una visita que va oferir la comtessa Joana Adelaida de Rocabertí, va deixar una crònica del castell acabat de restaurar. El relat de Vidal és interessant per la descripció del castell just abans de la inauguració oficial.


¡Quina existència la dels que habitaven semblants llocs! Sols unes naturaleses més de ferro que les mateixes armadures que els cobrien eren capaces de resistir tota una vida dins d’uns casals que més semblaven presons que palaus, encaramats com els nius d’àguiles a dalt dels turons, no traient el cap a fora sinó a través de dobles barrots de ferro, i no podent donar un sol pas a dins de casa sense pujar o baixar rampes i esglaons! I si això era en temps de pau, agreguin-se en temps de guerra les privacions a què estaven condemnats, i que fan, als nostres ulls, assombroses les llargues i desesperades defenses de què hi ha tants exemples en aquells temps.

La restauració va causar sensació a tot Catalunya, i en els primers anys de segle XX el castell va ser objectiu de nombroses excursions i visites. Mossèn Norbert Font Sagué, geòleg i naturalista, aportava unes imatges impressionistes i romàntiques.


A mitja nit havíem pujat al carruatge i a trenc d'auba vegérem per primera volta el [castell de] Requesens, allà d'enllà, dalt d'un turó que s'alça enmig d'un gegantí amfiteatre format per l'esquerp murallam del Pirineu, dominant tota la vall i vessants veïnes, vestides totes elles de luxuriosa vegetació. A qui no està previngut li fa un efecte encisador veure aquella massa rogenca, amb ses emmerletades muralles i superba torre d'homenatge, retallant l'horitzó i clapejant aquell camp d’esmaragda. Només faltaria veure-hi onejar nostra bandera pàtria i relluir els capells dels nostres guerrers medievals per a que la il·lusió fos del tot acabada.

D'excursió
núm. 549
04 de de novembre de 1905

Francisca Torrent, escriptora natural d’Agullana, representant del costumisme rural i la poesia popular, narrava a les pàgines de Lo Geronès una excursió a la Muntanya i al castell de Requesens.


Sortirem de Cantallops, punt de reunió pels excursionistes, a trenc d'alba i bon tros n'hi mancava per arribar a Requesens, quan nostres ulls ensopegaren amb l’antiquíssim castell que, majestuós, s'aixeca damunt la muntanya, qual inexpugnable fortalesa disposada a rebre les envestides de l’enemic. Gràcies a l’amabilitat exquisida del Sr. Comalat procurador d'aquella propietat vastíssima, que junt amb el digne Sr. Rector, se prestaren a ensenyar-nos ses diferents habitacions, podent admirar, amb aital ocasió, hermosos i artístics treballs. Imperioses i fermes, a semblança d’esforçats sentinelles, ses torres s’alcen esveltes, com vetllant totes aquelles serres, turons i planúries, que formen en conjunt l'hermós panorama que pot contemplar lo visitant, al esplaiar sa vista, embadalit davant tanta magnificència.

Barcelona: Companyia Espanyola d'Arts Gràfiques, 1919

La tala dels boscos de Requesens, en els primers anys del segle XX, va impressionar l’excursionista Cèsar August Torras. A la Guia de les Alberes es lamentava de la desaparició d’uns dels boscos més imponents d’aquesta part del Pirineu, unes selves que ocultaven el castell. I també temia que algun dia el castell es convertís en un munt de runes.


Fa pocs anys, abans de tallar-se els boscos que conservava curosament l’últim comte de Peralada, el conjunt era imposant. La negror de la boscúria amagava les esquerpes afraus i el castell ressortia amb certa feresa entremig de la foscor de les caients, dels penyals abruptes i del cèrcol d’enlairats cims. [...] Seria molt de doldre que aquest interessant castell, joia d’aquest indret del Pirineu i restaurat amb tanta cura i amor per son últim senyor, fos malmenat o descuidat i es perdés com s’ha perdut la bellesa dels boscos que l’envoltaven.

Una excursió a Requesens
núm. 173-174
01 de de maig de 1928

Lluís Barceló, arxiver, bibliotecari i autodidacta de Palamós, en una interessant crònica d’una excursió a Requesens, descriu el castell.


Edificat com hem dit al cim d’un turó, s’escalonen dos o tres pisos damunt la roca viva. Podríem dir que és una muntanya de pedres sàviament col·locades formant sales i corredors.

En conjunt és rústec i sever; verament un castell de llegenda; el visitant que hi entra per primer cop, a cada moment li apar que puguin sortir-li les ombres dels antics guerrers amb llurs cuirasses, llances i ballestes. Les sales són empedrades amb marbres de la muntanya, i les bigues feixugues que aguanten les cobertes de pissarres tot és eixit de la mateixa propietat.