Sala dels caps i torre de l'homenatge

Barcelona: Companyia Espanyola d'Arts Gràfiques, 1919

A la part noble del castell es troben amplis espais senyorials, com la sala dels caps, que donen accés a les parts més elevades del castell, com la torre del nord, la muralla medieval i la torre de l’homenatge.


El Saló senyorial està situat en la part alta de l’edifici dominant les edificacions i adossat a la torre del Homenatge. Té una forma irregular i molt original. Un de sos costats està travessat per la pròpia torre que ocupa bona part de sa superfície. Aguanta la cobertura del saló un gran i ferm arc de mig punt. Lloses de marbre de dimensions diverses enrajolen el paviment. [...] La torre del Homenatge és superba i majestuosa. Se puja a son cim per una estreta escala. Es domina des de dalt tot el conjunt de les edificacions, els murs entrellaçats, els emmerletats, les torres, els estrets patis i els cossos sortints. El panorama és magnífic, tant a l’envolt de la gran comarcada de Requesens, com dret a la plana al mar als llunyans horitzons.

Excursió a Requesens
núm. 44
25 de de maig de 1933

Un dels membres de la Penya Tramuntana de Figueres explicava que després de l’excursió a Puig Neulós va seguir:


L’obligada visita al Castell acompanyats pel Capellà d’allí, Mn. Martí Costa. Entrem per una escala estreta completament fosca –on un rat-penat s’entreté a fer exhibicions aeronàutiques frec a frec dels nostres caps– i arribem al menjador que, tot i no estar la taula parada, atrau tota nostra atenció ja que és potser el departament de més bell conjunt artístic, visitem a continuació els diversos departaments així com les cambres dels Rocabertí essent tot avidosament requisat per nostres ulls incapaços de prestar la deguda atenció a les innombrables notes artístiques que se’ns ofereixen.

Anada al Castell de Recasens
núm. 39
1961

De la mateixa sala, Pere Barceló, del Centre Excursionista de Banyoles, donava la següent impressió:


Entrem en lo estatge dels nobles senyors que es diu en sigueren propietaris. Es tremola, no de por, sinó de pena: contemplar les nues i fredes parets de tanta habitació desmantellada; la llibreria o biblioteca, sols la presideix una llar majestuosa –pelada de tot ornament– trossos per terra d’arrimador de fusta tallada donen idea de que allí s’hi devia regalar el bon gust artístic. Què direm del menjador, de les habitacions particulars i fins de la cuina? Tot respira desolació. On seran els manuscrits i altres valuoses obres escrites? I les vaixelles, làmpades, i els vidres policromats dels vitralls? Tot ha desaparegut. Fa tristesa veure que inclús molta tuberia de plom ha sigut arrencada brutalment. Una banyera de brunyit i gruixut marbre encara resta aposentada en una de les cambres de bany. Ai, si no hagués pesat tant! Qui sap ja el temps que seria fora [...]. Pensar que en tanta sala i salonet ahir era poblat de trofeus que bandejaven gestes i fets gloriosos, panòplies curulles d’armes d’èpoques passades; tapissos, armadures etc., i que avui queda a res, (ni una cadira) en fi... Al traspassar aquell interior dóna angoixa i se sent la sensació d’escrutar l’ossada d’un cadàver mitològic.

Pel que fa a l’espoli de les parts nobles del castell, Francesca Vidal deia: 


Cal observar que tot el que es conserva són parets i reixes: les coses sòlides i no transportables. (Tan sols la Torre de l’Homenatge té un desperfecte; un llamp l’escantellà.) Però mobles, quadres, imatges, relleus en fusta (del notable “Saló de les Cares”), tot ha desaparegut. Queda, però, el més valuós: el Castell majestuós i el bellíssim paisatge.

En temps de la Guerra Civil, el Castell fou espoliat irresponsablement. Ací no hi hagueren ministres de cultura, ni simples delegats de cap organisme oficial, ni res de res, que posés fre als robatoris.

Acabada la Guerra, crec que s’hi instal·laren soldats, i ja sabem com deixaven les coses... Després, quedà una temporada a la bona de Déu.