L'escut dels Rocabertí (Convent de Sant Bartomeu)


Escut dels Rocabertí. Foto: Ajuntament de Perelada


Els escuts heràldics deuen el seu naixement a la necessitat d’identificar en la guerra,  de lluny, els cavallers, atès que resultaven difícils de reconèixer en el combat, amb l’elm o cervellera al cap i portant un equipament defensiu més o menys pesat. Les figures heràldiques es representaven, per aquesta causa, en diferents llocs de la indumentària militar: en els pavesos, en el perpunt (túnica exterior, feta d’un teixit resistent, que es vestia damunt l’arnés) o en la gualdrapa, que cobria una gran part del cos del cavall. Això a banda, els nobles comandaven en la guerra la seua pròpia host o mainada d’homes d’armes, que es distingia amb un penó.

Els senyals heràldics naixen d’ençà del segle XII, en ocasió de la formació dels exèrcits europeus que militaven en les croades a Terra Santa. El llinatge dels Rocabertí, senyors de la vila de Peralada, i des del 1599 comtes d’aquest nom, un dels més distingits de la noblesa de Catalunya, usava des d’antic un escut amb el camp o fons d’or, sobre el qual ostentava set rocs ―el roc és la torre del joc d’escacs―, de color blau (d’atzur, en el llenguatge peculiar de l’heràldica).

Aquesta composició experimenta lleugeres modificacions en els segles XIII i XIV. En aquella primera centúria, el color del camp passa a ser el ‘gules’, terme que designa l’esmalt roig o vermell, i els rocs s’ordenen dins de dos pals o columnes d’or, cadascú dels quals portant al seu interior tres rocs d’atzur disposats també en columna. El contrari que altres grans famílies, que blasonen o s’identifiquen amb una heràldica parlant, al·lusiva al significat del seu cognom (Cardona, uns cards; Luna, una lluna), l’escut dels Rocabertí no obeeix a una explicació tan concreta, llevat de l’ús convencional dels rocs, comú en altres llinatges que tenen un nom compost del terme Roca, seguits d’un adjectiu (com, per via d’exemple, Rocamora).