I un cop l’exèrcit francès va haver plantat les seves tendes i es va haver atrinxerat, i la seva flota va ocupar la vila de Roses, es va distribuir el menjar per les cases. El senyor rei d’Aragó va dir a l’infant Alfons que prengués cinc-cents cavallers i una companyia de soldats i que els ataqués. I el senyor infant se’n va alegrar molt, i va cridar el comte de Pallars, el comte d’Urgell, el vescomte de Cardona, En Guillem d’Anglesola i el vescomte de Rocabertí i els va manar que es preparessin, perquè volia atacar els francesos l’endemà de bon matí. Tots se’n van alegrar molt. I el senyor rei va cridar el comte d’Empúries, que se li va unir tan bon punt va saber que els francesos havien travessat la frontera, i els altres nobles i els va dir:
—Barons, armem-nos i instal·lem-nos a les barreres defensives, perquè, si els nostres homes necessitaven ajuda, els l’hem d’oferir. (I va afegir:)—I els barons també.
—Senyor, —van dir el comte d’Empúries i els acompanyants— Heu parlat molt bé.

I l’endemà, quan sortia el sol, el senyor infant, els cavallers que l’acompanyaven i 2000 soldats van sortir de Peralada i van atacar un flanc de l’exèrcit enemic mentre es feia de dia. En el campament francès 1000 cavallers armats feien guàrdia sense interrupció durant tota la nit. Tan bon punt es va produir l’atac es va veure com es començaven a enderrocar tendes, trencar cofres i incendiar barraques. Què us diré? Hi van haver tants de crits que els 1000 cavallers que feien guàrdia van venir de seguida, i llavors  va començar de debò el combat. En poc temps els homes de l’infant Alfons en van capturar més de 600 dels 1000 cavallers que hi havia, i no n’hagués escapat ni un si no hagués estat que els comtes de Foix, de Cominges i d’Estarac, el senescal de Miralpeix, En Jordan de l’Illa, En Roger de Cominges i tot els cavallers del Llenguadoc van arribar de seguida, en perfecte ordre, i els van socórrer. No us penséssiu pas que vinguessin com solen fer els nostres quan se’ls crida a l’atac, que ningú no s’arrenglera amb ningú, sinó que ells anaven amb bon pas, com a cavallers ben entrenats, i s’acostaven a la senyera del senyor infant en un ordre perfecte.

I el senyor infant, excitat per la passió del combat, va dreçar la senyera per anar-los a atacar, però el comte de Pallars i els altres el van retenir. Què us diré? Que feina van tenir per aturar-lo fins que el comte de Pallars li va agafar el fre i li va dir:
—Ah, senyor! Què voleu fer? Per tan poca cosa ens voleu fer traïdors?
Amb aquestes paraules el va fer recular i van poder ordenar tota la tropa.

Mentrestant el senyor rei, acompanyat del comte d’Empúries i dels altres cavallers, va sortir de Peralada per rebre el senyor infant. Què us diré? Van tornar en ordre a Peralada i l’últim a entrar-hi, amb la senyera i els seus homes, va ser En Dalmau, vescomte de Rocabertí, que era el senyor de Peralada, acompanyat d’En Ramon Folc, vescomte de Cardona, amb la seva senyera. Tots dos dirigien la reressaga i, gràcies a Déu, van entrar, amb gran alegria, a la vila sans i estalvis: només van perdre 3 cavallers i 5 soldats i, en canvi, van matar més de 800 cavallers i gran nombre de soldats. Què us diré? Que hi van posar tantes ganes que cada dia es podien veure, prop de les barreres defensives de la vila, tantes escaramusses entre cavallers i soldats que tothom n’estava sorprès.

I això va durar 5 dies, que durant aquests 5 dies era molt perillós entrar o sortir de Peralada per l’horta, que, si algun francès, o algú de l’exèrcit del rei de França, intentava entrar-hi, només en podia sortir o mort o pres. Que l’horta de Peralada és la més densa del món i, si algú hi vol entrar només en podrà sortir si els homes de la vila ho permeten, perquè ningú més que ells no en coneixen els passos, com podreu veure en la  meravella que ara us contaré, que, encara que no ho sembli, és la vera veritat.