Quan el rei, com acabem d’explicar, se’n va anar a Castelló, el comte de Pallars, el príncep Alfons i els altres nobles que s’havien quedat a Peralada van demanar a En Dalmau de Rocabertí, que era el senyor de la vila, que escorcollés les cases per veure si hi havia prou menjar com per defensar-la durant quatre mesos. En Dalmau, senyor de Peralada, va repassar una per una totes les cases de la vila i va calcular quant de menjar hi havia emmagatzemat. I aquell mateix dia al vespre va dir el següent al príncep Alfons, al comte de Pallars i a la resta de nobles:
—Senyor, si poguéssim salvar Peralada de caure en les mans dels enemics ningú no hi guanyaria tant com jo, que sóc el seu senyor i sé que val més que la resta dels meus béns. Nosaltres veiem i sabem prou bé quin tracte donen els francesos a tots els que sotmeten per força, i, tot i que aquesta plaça és prou forta i ens podríem arriscar a deixar-hi una guarnició si hi hagués prou provisions, jo he calculat quant de menjar tenim guardat i he vist que només podem alimentar cinc-cents homes durant cinc dies. Val més, per tant, que jo perdi Peralada que no pas que el meu senyor, el príncep Alfons, que és ací, i jo i tot vosaltres ens perdéssim. I val més que fugim demà a la nit, abans que els francesos ens rodegin per totes bandes, perquè llavors no en podríem sortir sense perdre-hi la vida. I, si us sembla bé, ho farem així: quan els francesos es preparin per donar-nos batalla demà al matí, nosaltres farem el mateix perquè ells creguin que també ens preparem per a la defensa. I al vespre jo parlaré amb tota la gent de la vila i els faré fugir a tots plegats, homes, dones i infants. I l’endemà de bon matí, mentre els francesos es pensaran que estem esperant el seu atac, fugirem amb totes les armes cap a Castelló d’Empúries. Així, si no podem salvar la vila, si Déu vol, almenys podrem salvar la nostra vida.
Després de sentir les paraules d’En Dalmau de Rocabertí tothom estava decebut, perquè abandonaven una vila tan rica com Peralada sense oposar resistència. A la fi el comte de Pallars es va aixecar i, en nom de tots els assistents, va dir a En Dalmau que en les seves paraules mostrava gran fe i gran amor al senyor rei i a tots els nobles de Catalunya, i que, com no s’hi podia fer res més, tothom estava satisfet de la decisió presa i creia que s’havia de fer el que havia dit.
Aleshores el comte va ordenar les guaites i va distribuir els cavallers i els peons pels murs i per les barbacanes de la millor manera que li va semblar. Així van fer creure als francesos que, si ells atacaven, estaven preparats per defensar-se. I aquell mateix dia al vespre un destacament de l’exèrcit francès, format per uns cinc-cents cavallers i fins a cinc mil peons, es va acostar als murs de Peralada amb intenció d’atacar i també de calcular quanta gent hi havia a dins, perquè estaven convençuts que el rei d’Aragó era a Peralada i havien decidit que l’endemà al matí farien un gran atac, per totes les bandes, contra la vila i no pensaven parar fins a haver pres el rei i tots els que l’acompanyaven.
I quan el comte de Pallars i els homes que eren dins de Peralada van veure que els francesos s’acostaven al mur, es van armar ben bé cent cinquanta cavallers i uns tres mil peons, van obrir les portes de la vila i, tot decidits, van llançar-se contra l’enemic. I els francesos, veient-los sortir tan ben ordenats, van començar a fugir. Els homes del comte de Pallars els van perseguir ben bé un tret de ballesta més enllà de les barreres defensives de la vila i van matar set cavallers mentre trenta-quatre peons romanien estesos en el camp de batalla, alguns morts, els altres ferits de gravetat. Fet això, el comte i els seus homes se’n tornaren cap a Peralada.
En fer-se de nit, van enviar els vigilants i els guaites fora del fossat i ningú dels que eren a Peralada va tenir temps de reposar, de dormir o de treure’s l’armament de l’esquena, i feien veure que pensaven quedar-s’hi molt de temps. Mentrestant En Dalmau de Rocabertí va parlar amb les autoritats de la vila i els va manar que tots plegats —homes, dones i infants― es preparessin en silenci i amb celeritat, de manera que no els poguessin sentir, i que, quan els ho indiquessin, se n’anessin amb tot el que poguessin endur-se, perquè a Peralada no s’hi havia de quedar ningú. Després de sentir les paraules d’En Dalmau de Rocabertí els homes de la vila van començar a plorar i a doldre’s, i no és estrany que ho fessin, perquè sabien que no es podrien endur moltes riqueses i moltes mercaderies i que les seves possessions i les seves cases quedarien a la intempèrie. Però alhora estaven tan contents de poder salvar les seves vides, que van oblidar de seguida les seves penes, i amb les seves dones, els seus fills i tots els criats es van preparar per anar-se’n i per endur-se tot el que van poder.
Mentrestant la nit va passar, i van arribar les primeres clarors de l’alba, i els cavallers que eren a Peralada van començar a fer grans crits per donar la impressió que es preparaven per a la batalla i la defensa de la vila. Tots els que en tenien, es van preparar amb els seus cavalls, i la resta de la gent també es va posar a punt, es van obrir les portes de Peralada i van calar foc a molts llocs de la vila. Tots van sortir fora de Peralada i van començar a fugir tan ràpid com van poder. I van fer molt bé, perquè tan bon punt va ser dia clar els francesos es van acostar tant, i per totes bandes, a Peralada que van poder veure que no hi quedava ningú i que cremava, i es van sorprendre molt, però alhora, com és natural, també se’n van alegrar.
Els homes del rei d’Aragó, però, tenien motius per plorar i per lamentar-se, perquè havien hagut de deixar una plaça com Peralada sense lluita per manca de provisions. I els homes, les dones i els nens petits de Peralada se’n van anar a la ciutat de Girona, i ningú que els hagués vist, encara que tingués el cor de pedra, no s’hagués posat a plorar davant de les dames nobles i de totes les altres, i de les donzelles que, tristes i ploroses, se n’havien hagut d’anar a peu cap a Girona contra la seva voluntat. I aquells que la nit abans de sortir de Peralada eren rics i tenien més de mil marcs d’argent llavors no tenien, a part del que duien a l’esquena, gaire més de cinc sous.
Després que tota aquesta gent sortís de Peralada cap a Girona, N’Alfons, el fill del rei d’Aragó, el comte de Pallars i tots els altres nobles, cavallers i homes d’armes se’n van anar a Castelló d’Empúries per parlar amb el rei i explicar-li com havien hagut d’abandonar Peralada per manca de provisions. I al rei li va saber molt de greu, però ho va dissimular, perquè no es podia fer de cap altra manera. I mentrestant el dinar es va acabar de preparar i el rei i els seus acompanyats es van asseure a taula.