La mort de Na Palomera (Església de Sant Martí)


La inoblidable Na Palomera de la Crònica és molt probable que es pugui identificar amb Ramona Palomera que el 18 de desembre del 1282 llogava per dos anys una taula de merceria a Ramon Bianya, un mercer de Peralada. El mateix dia R. Bianya li deixava  en préstec 60 sous, que s’havien de tornar en dos anys. En el cas que Na Palomera no pogués tornar els diners, si Ramon Bianya pagava 30 sous més es podia quedar la taula de merceria. Tot fa pensar que Na Palomera era una dona gran, potser una viuda.


Com se’n plany el gran empordanès d’aquest flagell que cau sobre l’antiga vila, de la qual remembra, ponderant el seu llinatge, que des del temps de Carlemany i de Roldà no fou de sarraïns. Ara és quan el cronista conta el cruent sacrifici de Na Palomera, aquella dona que roman tota sola a Peralada, entre les flames de l’incendi que coronen els murs de la vila, en la nit tràgica.


I mentre el foc s’escampava per tota la vila i tothom fugia, no hi va quedar ningú, llevat d’una bona dona que es deia Na Palomera, que se’n va anar a l’altar de Santa Maria, per qui sentia molta devoció, i va dir que volia morir allà. Mai ho hagués dit, perquè va trobar qui va fer-ho possible per amor seu! Aquella nit el rei de França i tot el seu exèrcit, que estaven atònits a causa del gran foc, se la van passar drets damunt  dels seus cavalls. I l’endemà a l’alba, en veure que tota la vila cremava, van descobrir que l’havien abandonada, van entrar-hi a dins i van apagar el foc com van poder. Els que eren bones persones lamentaven que un lloc tan bonic i tan pròsper s’hagués cremat. I n’hi havia de dues classes, de francesos, els bons, que apagaven el foc, i els dolents, que el tornaven a encendre. I fent això van arribar a l’església i hi van trobar  aquella bona dona abraçada a la imatge de la marededéu. I els malvats dels picards —la pitjor gent de tot l’exèrcit— van esquarterar la bona dona sobre l’altar; després van lligar les bèsties als altars i hi feien tota mena d’atrocitats, sense sospitar que Déu, com més endavant podreu sentir, els ho faria pagar car.

Quan el senyor rei d’Aragó, i el senyor infant i els nobles van saber que Peralada havia estat destruïda i cremada van sentir un gran disgust, però les circumstàncies eren les que eren i no s’hi va poder fer res més. Per aquesta raó, des de llavors, el rei d’Aragó, sigui qui sigui, està molt obligat a tractar bé a la vila de Peralada en general, i en particular a tots els que d’allà vinguin, entre ells el senyor de Peralada, perquè és de tots conegut que van perdre tot el que tenien al servei del rei d’Aragó. Que jo i molts d’altres que aquella nit vam sortir-ne perjudicats hi vam acabar perdent la major part de tot el que teníem, i no hi hem pogut retornar per viure-hi, sinó que hem anat pel món buscant protecció i passant moltes penes i treballs i molts de perills. I la major part ha mort en les guerres que el Casal d’Aragó ha fet.


El càstig no es va pas fer esperar: «Déu, com més endavant podreu sentir, els ho faria pagar car». Mentrestant, l’ànima de Na Palomera, que esdevé com un símbol del sacrifici de la vila, se n’anà pel cel empordanès.