La croada del 1285 (Plaça Muntaner)

El mes de juny del 1285 un poderosíssim exèrcit francès, sota les ordres de Felip III l’Ardit, va envair l’Empordà. Totes les cròniques, tant les catalanes com les franceses, parlen d’un exèrcit d’enormes proporcions. Segons el cronista francès Guillaume de Nangis, «hi havia tanta multitud de gent que era una meravella veure-ho». I, com podrem veure, Ramon Muntaner posa en boca de Pere el Gran, rei d’Aragó i comte de Barcelona, una exclamació molt similar. L’exèrcit francès va entrar en terres del comtat d’Empúries l’11 de juny i tres dies més tard va arribar davant de les muralles de Peralada. Ramon Muntaner parla d’un setge que va durar sis dies i hi ha fonts documentals franceses que donen fe de la presència del rei Felip III a Peralada entre el 14 i el 20 de juny del 1285. Muntaner, per tant, no sempre exagerava.

Pere el Gran i Felip l'Ardit cara a cara. Versions franceses.


Després Felip, el rei dels francesos, al capdavant de l’exèrcit dels croats, va travessar els Pirineus, guiat i precedit pel bastard del Rosselló. Un cop travessades les muntanyes, van passar molta fam, perquè amb prou feines trobaven res per menjar. Aleshores van avançar fins arribar a Peralada, que van ocupar de seguida, perquè els seus habitants, aterrits, van fugir-ne amb tot els béns que es van poder endur. Mentre el rei dels francesos s’estava, al capdavant del seu exèrcit, davant de Peralada, Felip, el seu fill gran, va assetjar una vila que s’anomena Figueres, que es va sotmetre de seguida. (Felip era rei de Navarra gràcies a la seva dona, que l’acompanyava en la campanya i que era reina de Navarra i comtessa de la Xampanya, i filla del rei Enric, de bona memòria).


Després d’haver reposat, el rei de França va manar al seu exèrcit que es dirigís cap a una vila anomenada Peralada. Quan hi va ser a prop, els de la vila, que els havien vist venir de lluny, van tancar de seguida les portes i van fer veure que tenien moltes ganes de defensar-se. I com que els havien dit que el rei Pere d’Aragó era a Peralada, Felip, rei de França, seguint els consell dels seus homes de confiança, va manar plantar les tendes amb la intenció d’atacar  la vila l’endemà amb totes les seves forces.

A mitjanit els de la vila, però, tenint por de l’enorme poder de l’exèrcit enemic, que jutjaven extraordinari pel gran nombre de gent que s’hi havia reunit, aprofitant el repòs nocturn de l’exèrcit francès, van agafar tots els béns que van poder i van fugir pels horts. Abans, però, van incendiar Peralada. Els francesos, que es van adonar de seguida del foc, es van armar  i s’hi van acostar. Un cop apagats els focs, van ocupar una vila buida i la van sotmetre al poder del rei de França.

Mentrestant, el príncep Felip, primogènit del rei de França i alhora rei de Navarra, es va acostar amb les seves tropes a una vila anomenada Figueres, i la va atacar amb tanta força que els defensors, en veure’s incapaços de resistir l’atac, es van rendir i el príncep Felip els va enviar, com a captius, al rei de França, que era a Peralada.

Capítol 148
Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2008

La versió de Bernat Desclot


I el rei d’Aragó, que s’havia quedat a Figueres, va manar que la major part de la tropa anés cap a Castelló darrere del comte d’Empúries, i ell, amb tots els homes que va poder reunir, va cavalcar fins a Peralada, que pertany a Dalmau de Rocabertí. Però a tots els llocs on s’acostava es movia amb peus de plom, perquè no s’acabava de refiar del comte d’Empúries […], de manera que mai no passava el vespre allà on havia arribat de bon matí. Per això, a entrada de fosc, va abandonar Peralada tot sol, acompanyat tan sols d’un home, deixant-hi tota la cavalleria, i es va acostar a Castelló, on va parlar amb el comte d’Empúries i amb els homes de la vila, i, com ja havia fet abans, va confiar en les paraules de l’un i dels altres, tot i que n’hi havia alguns que amagaven les seves autèntiques intencions. I l’endemà al matí, a l’alba, el rei va abandonar Castelló per tornar a Peralada. Allà va distribuir els cavallers i els soldats pels murs de la vila, i va fer construir barreres de fusta per reforçar tant com va poder les defenses. I va ser una bona decisió perquè aquell mateix dia, poc abans de les nou del matí, van arribar davant de Peralada ben bé vuit mil cavallers francesos armats i uns cinquanta mil peons, que es van acostar, plens d’ímpetu, al primer fossat i van atacar amb molta força, però els defensors de la vila tenien bones ballestes i els van fer recular. I aquell dia ja no van combatre més.

La versió de Ramon Muntaner


I quan tot l’exèrcit francès va haver travessat les muntanyes i es va reunir a Sant Quirze de Colera, les tropes, ben ordenades, van sortir com si haguessin de lluitar i van anar, armats i ben alineats, directament cap a Peralada. Van plantar les seves tendes de Garriguella a la Garriga, i de la Garriga a Vallgornera, i de Vallgornera a Pujamilot, en aquell bell pla dels Aspres de Peralada. I segurament ningú no va poder veure mai tan bé l’exèrcit francès com des de Peralada: no hi havia ni una sola tenda dels francesos que no es pogués veure des dels murs de la vila.

I quan el senyor rei d’Aragó els va veure tots reunits va llevar els ulls al cel i va dir: ―Ah, senyor i Déu veritable! Què és això que tinc al meu davant? No em pensava que tanta gent es pogués aplegar en un mateix lloc el mateix dia!

I així mateix va veure en el golf de Roses tota la flota francesa, que semblava infinita. I llavors el senyor rei d’Aragó va dir: ―Senyor i Déu veritable, et prego que no em desemparis, sinó que ens protegeixis a mi i a totes les meves gents!

I de la mateixa manera que el rei d’Aragó es sorprenien tots aquells que ho veien des de Peralada, i els qui els acompanyaven se’n feien creus, perquè mai no s’havia vist tanta gent junta en aquell pla, on no hi ha ni un sol arbre, sinó que tot són camps i terres de cultiu. Així és Peralada, amb el pla dels camps de cultiu, que s’estén fins a la meitat de la vila, i a l’altra banda hi ha les rieres que hi passen i l’horta, que és enorme. I no és estrany que els qui ho veien se’n sorprenguessin, que hi havia uns vint mil cavalls armats a expenses de l’Església i del rei de França, acompanyats de més de dos-cent mil peons. I, a més, hi havia també una gran multitud que hi havia arribat a peu o a cavall per guanyar la indulgència de pena i de culpa concedida pel papa.