La sortida de Pere el Gran de Peralada (Muralla)

Capítol 149
Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2008


El rei d’Aragó, en veure això, va adonar-se que era molt arriscat quedar-se a Peralada, que era un lloc pla i que, si per desgràcia es perdia, ell podia ser fet presoner i tot el país hi podia perdre molt. Aleshores va convocar els cavallers i els barons que tenia al seu costat, és a dir els comtes d’Urgell i de Pallars; En Ramon Folc, vescomte de Cardona; i En Dalmau, vescomte de Rocabertí i senyor de Peralada; i En Ramon de Montcada, senyor de Fraga, i En Ramon de Montcada, senescal de Catalunya, i En Pere de Montcada, senyor d’Aitona; i En Berenguer d’Entença, senyor de Móra i de Falset; i En Berenguer de Pujal; i En Ramon de Cervera, senyor de Juneda i de Castelldàsens; i En Ramon Bernat i En Guillem d’Anglesola, i molts altres nobles i cavallers de Catalunya que estaven al costat del rei, que els va parlar en aquests termes:
—Barons, sempre he tingut fe en vosaltres com a vassalls naturals meus que sou, i sé molt bé que, si us demanés consell, me’l donaríeu de tal mena que seria profitós i útil a vosaltres, a mi i a tota la terra. I ara me l’heu de donar. Com podeu veure, tots plegats som ací, en aquest lloc, on de fet també hi ha tot Catalunya, perquè jo en sóc el rei i el senyor, i vosaltres sou, darrere meu, els caps i senyors de la terra; i també podeu veure com els nostres enemics són ací davant nostre, a les portes de la vila, i ens han combatut, i combaten, amb molta força. No crec que aquesta vila pugui resistir gaire temps els atacs d’un exèrcit tan poderós com el del rei de França, per tant, si hi esteu d’acord, mirem quantes provisions tenim, i si en tenim suficients per resistir un setge de mig any, arrisquem-nos i deixem-hi els homes que siguin necessaris per defensar-la mentre nosaltres sortim d’ací, que no ens hem d’arriscar tots alhora defensant una plaça que està en tan greu perill: això seria més una follia que no pas un acte de valor. I si per desgràcia veiem i comprovem que, per manca de vianda, no podem defensar Peralada, anem-nos-en tots i fem el que més ens convingui. I no us penseu pas que us parli amb por, que no hi ha ningú que sigui capaç d’arriscar-se tant com jo, ni de jugar-s’ho tot a una sola carta com jo, però en les circumstàncies en què ens trobem això no seria bo, perquè en totes les guerres cal seny i saviesa.

Després de les paraules del rei, tots els nobles van reflexionar una estona i van escollir com a portaveu el comte de Pallars, que es va aixecar i va dir, en nom seu i de tota la noblesa, el següent:

—Senyor, estem molt satisfets amb vós i us agraïm molt que, encara que actueu amb molt de seny i de prudència,  vulgueu tenir en compte el nostre consell en aquestes circumstàncies. Ara, senyor, cal que deixem de banda les paraules i els parlaments, que el temps se’ns acaba. Jo us responc, en nom meu  i de tota la gent que m’envolta, que aprovem el vostre pla, i us preguem que marxeu tan de pressa com pugueu de Peralada i us n’aneu a Castelló, o a on vulgueu, mentre nosaltres  ens quedem ací per fer el que ens heu proposat.

Heu de tenir present que no ens ha agradat gens que hagueu estat tant ací, perquè no és bo que vós us arrisqueu tant com nosaltres, perquè si la major part de nosaltres, o fins i tot tots plegats, moríem, la terra no s’hauria perdut, però  si —cosa que esperem que Déu no vulgui— us passés alguna cosa greu a vós, nosaltres i tota la terra estaríem perduts, perquè, encara que vós només sigueu un home, apreciem més —i ens dóna més forces— la vostra persona, sigui on sigui, que dos mil cavallers, o fins i tot més, que vinguessin a reforçar-nos. Per tant, senyor, us preguem un altre cop amb totes les nostres forces que marxeu mentre nosaltres fem el que ens heu demanat.
—I com? —va dir el rei— Jo no em puc arriscar tal com feu vosaltres?
—Senyor, no —va contestar tothom alhora— No ho podeu fer, perquè la nostra salvació depèn només de vós i, per tant, si no us en voleu estar per amor de vós mateix, us n’heu d’estar per amor de tots nosaltres, que us preguem humilment que marxeu d’ací.
—Ara —va dir el rei— com que us he demanat consell i vosaltres m’aconselleu i pregueu això, hauríem perdut tots plegats el temps si no seguia les vostres indicacions. Faré, doncs, el que voleu.

I tothom li va besar la mà i li va donar les gràcies. I tot seguit el rei va sortir de Peralada acompanyat de tres cavallers més i va anar cap a Castelló d’Empúries, però abans de marxar va dir als nobles que es quedaven a Peralada que, com que ni volien ni els agradava que ell s’hi quedés, els deixaria Alfons, el seu fill gran, en representació seva. Tothom va dir que no calia, però el rei no se’n va voler estar i el príncep Alfons s’hi va quedar. I el rei va manar al comte de Pallars que dirigís la defensa de la vila i prengués les decisions millors i més profitoses.