La crema de Peralada (Plaça Gran)

Carrer del Bordell. Foto: Ajuntament de Perelada


Passats els cinc dies, tots els comtes, els nobles i els barons van dir al senyor rei que no convenia que ni ell ni l’infant N’Alfons continuessin a Peralada, sinó que se n’havien d’anar per organitzar la defensa de la terra. I el mateix havien de fer el comte d’Empúries i el vescomte de Rocabertí, que havien de reforçar els seus castells per poder plantar cara a l’enemic. I En Ramon Folc, vescomte de Cardona, que s’havia ofert per ocupar-se de la defensa i la guàrdia de la ciutat de Girona, se n’hi havia d’anar per organitzar la defensa, perquè a Peralada n’hi havia prou amb dos nobles, amb les seves tropes. Què us diré? Que així es va fer i el senyor rei va decidir que el comte de Pallars i Guillem d’Anglesola, acompanyats de N’Arnau de Cortsaví i d’En Dalmau de Castellnou, es quedessin a Peralada. (En Gilabert de Castellnou, que aleshores era molt jove, no es va separar del rei). A Peralada, doncs, s’hi van quedar quatre nobles que estaven entre els millors cavallers del món. Després, però, es va decidir que N’Arnau de Cortsaví i En Dalmau de Castellnou se n’anessin a fortificar els seus dominis, perquè a Peralada ja en feien prou amb el comte de Pallars i En Guillem d’Anglesola […]

Preses totes aquestes decisions, i havent-se acomiadat cadascú tot plorant del senyor rei, el senyor rei, que ja estava preparat per anar-se’n l’endemà,  va convocar consell general a Peralada. Els va parlar i els va adreçar moltes bones paraules, els va reconfortar i els va  demanar que fessin el bé, es va acomiadar i els va dir que l’infant Alfons i tothom se n’aniria l’endemà al matí. I els prohoms de Peralada li van dir:
—Senyor, no passeu ànsia per aquesta plaça, que és segura, forta i està ben proveïda de viandes i de soldats i, si Déu vol, nosaltres lluitarem tant que impedirem l’avenç del rei de França i no el deixarem anar més enllà. I, si ho fes, nosaltres li tallarem els camins i li assaltarem les bèsties de càrrega que duen les viandes.

I el senyor rei els va agrair molt les seves paraules. Què us diré? El senyor rei havia ordenat que dels cinc mil almogàvers  que estaven al seu costat, mil es quedessin a Peralada, i això no va agradar gaire als almogàvers que s’hi havien de quedar, que només pensaven en el que guanyarien els altres almogàvers en les ràtzies nocturnes contra els francesos, de manera que van buscar una alternativa. Ara sentireu quina una de tan grossa van fer: a mitjanit, quan el senyor rei i l’infant ja havien abandonat Peralada, i ja eren a Vilabertran o a Figueres, ells van calar foc a més de cent llocs de la vila de Peralada tot cridant:
—Sortiu, sortiu!

Què us diré? La bona gent, els homes i les dones que jeien al llit, en sentir el crit d’alarma i veure com cremava la vila, només va pensar a salvar el seu fill o la seva filla, i els homes, la dona i els fills, mentre els almogàvers només pensaven a robar i saquejar. Què us diré? Tota la vila es va cremar i es va consumir, que, tret dels murs, no hi van quedar ni deu cases en peu. I va ser una gran desgràcia, perquè Peralada era una vila ben antiga, que, des que Carlemany i Rotllà la van conquerir, mai no va ser sarraïna i, a més, és ben cert que Carlemany va aixecar  i va dotar el monestir de Sant Quirze a Peralada i a altres terres del Peraladès i del comtat d’Empúries.