Versió de Desclot

I sortint de Castelló d’Empúries se’n van anar a un lloc que es troba a l’horta de Peralada, que es diu Vilanova de la Muga. No es van poder endur, emperò, tots els seus béns: era impossible de saber quant valien les vànoves, i els matalassos, i els draps de seda, i la vaixella d’or i de plata i moltes altres coses que es van veure obligats, de molt mal grat, a abandonar a Castelló d’Empúries i en els altres llocs on es van estar, ja que no s’ho podien endur per manca de bèsties i animals de càrrega, de tantes com n’havien perdudes en el setge de Girona […] I quan els francesos van arribar a Vilanova van començar a construir gàbies i d’altres aparells per transportar el rei de França i els altres malalts que l’acompanyaven. I per preparar tot això es van passar quatre o cinc dies acampats a Vilanova.

Mentrestant els francesos que van poder se’n van anar, i no van sentir-se segurs fins arribar a Perpinyà. I l’endemà d’haver-hi arribat hi va morir el rei de França a causa de la malaltia que havia contret a Catalunya. Hi ha qui diu, malgrat tot, que el rei va morir a Castelló d’Empúries; n’hi ha d’altres que afirmen que va morir a Vilanova de la Muga, prop de Peralada, i n’hi ha d’altres que asseguren que va  morir travessant el coll de Panissars, en la gàbia on el duien malalt, però la primera versió és la més segura.

Versió de Ramon Muntaner

I quan el rei d’Aragó va saber això se’n va anar de seguida, amb tota la gent a cavall i a peu que tenia escampada per la frontera, al coll de Panissars per impedir la fugida del rei de França i del seu exèrcit. I quan el rei de França, malalt i ple d’angúnia com estava, se’n va assabentar va aixecar el setge de Girona i va anar-se’n al pla de Peralada, on va reunir tota la seva gent. I podeu estar ben segurs que amb prou feines va poder trobar tres mil cavalls armats i ben pocs peons, perquè la majoria dels seus homes havien mort ―uns en el camp de combat, i d’altres per malalties― de manera que estava desesperat. I del cardenal podeu estar segurs que de molt bon grat hagués absolt el rei d’Aragó si l’hagués deixat sortir sa i estalvi de les seves terres.

Què us diré? Que el rei de França estava tan amoïnat que la malaltia que patia encara es va agreujar més. Per aquesta raó va convocar els seus fills i va dir a monsenyor En Felip:
―Sire Felip, en tots aquests afers heu estat més savi que Nós. Si us haguéssim fet cas, Nós no moriríem aquí ―que podeu estar segurs que morirem abans no es faci de dies― ni tanta bona gent que, per culpa nostra, ha mort o morirà. Per tot plegat us donem la nostra gràcia i la nostra benedicció, i us preguem que procureu que a aquesta gent de Castelló, i dels llogarrets del seu voltant, que s’ha rendit ningú no els faci mal; els perdoneu tot allò que s’havien compromès a donar-nos i permeteu que cadascú torni a les mans del seu senyor. També us aconsellem que, en secret, envieu un missatger al vostre oncle, el rei d’Aragó, perquè us garanteixi que pugueu travessar, sense ésser atacats, la frontera vós, el vostre germà i el meu cos, que estic segur que, si ell volgués, cap de nosaltres no podria escapar-ne sa i estalvi. I Nós sabem que el rei d’Aragó us estima molt, tant com vós l’estimeu, de manera que no us dirà que no. Així fareu el millor per a la vostra ànima i per a la meva. I, per acabar, us demano que em satisfeu un últim desig.
―Senyor, ―va dir ell― es farà tot el que m’heu dit. I demaneu el que vulgueu, que estic disposat a fer-ho realitat.
―Fill, ―va dir ell― parleu molt bé. Que Déu us beneeixi com jo mateix ho faig! Voleu saber, fill meu, què és el que us demano? Que vós no us enemisteu amb el vostre germà Carles, que és ací, per haver acceptat el regne del vostre ―i del seu― oncle, que, com bé sabeu, ell no n’és responsable, perquè tota la culpa és nostra i del nostre oncle, el rei Carles d’Anjou. Us prego, per tant, que estimeu i honreu com Déu mana el vostre germà, que tots dos sou fills de la mateixa mare i de la millor casa de reis i de cavallers del món. Esteu, doncs, obligats a estimar-vos. També us demano que procureu i treballeu de valent perquè la casa d’Aragó faci per sempre més les paus amb el rei de França i amb el rei Carles d’Anjou i també perquè el príncep i cosí nostre pugui sortir de la presó. Si vós ho voleu i hi treballeu, la pau es farà realitat.

I, un cop dit això, el rei va abraçar i va besar els seus dos fills, i també va fer que es besessin entre ells. Tot seguit va dirigir la mirada cap al cel, va demanar la comunió, va combregar i, a la fi, ve rebre l’extremunció. I, havent rebut tots els sagrament que ha de rebre un bon cristià, va creuar les mans sobre el seu pit i va dir:
―Senyor i Déu veritable, encomano a les teves mans el meu esperit.

I d’aquesta manera va expirar dolçament i va morir com un bon cristià. I si em pregunteu on va morir, jo us ho diré, perquè va morir a la masia d’En Sord, a menys de mitja llegua de Peralada, l’any 1285.