La casa pairal dels Muntaner, Jaume I i Alfons X (Plaça Gran)


Les referències més precises i antigues de què disposem sobre la casa que el pare de Ramon Muntaner posseïa al capdamunt de la plaça de la vila són dels anys 1287, 1294 i 1296. Si a partir de la documentació del 1287 tan sols podem afirmar que es trobava in capite platee ville Petralate, és a dir al capdamunt de la plaça de la vila, les dades posteriors són molt més explícites. El 1294, quan la mare, la cunyada i un nebot del cronista es venien diverses parts de la propietat, es deia que la casa estava situada al puig de les Eres, just al nord de la plaça, i que limitava a occident amb un carrer. Dos anys més tard, documentem els límits orientals de la casa: dos obradors d’un oncle del nostre protagonista, els quals limitaven a orient i nord amb la casa de Ponç Rossinyol; a occident, amb la casa familiar de Ramon Muntaner, i a migdia, amb la mateixa plaça. Així doncs, la casa pairal del cronista es trobava situada a la part occidental de l’illa de cases que avui en dia hi ha al nord de la plaça Major de Peralada.


La nit del 2 d’abril del 1274 Jaume I, de camí cap al concili de Lió, la va passar a Peralada, a la casa pairal dels Muntaner. «En aquest moment —explica Josep Pla a El meu país― Ramon Muntaner tenia nou anys i degué quedar fascinat. Es donen fenòmens com aquest i se n’han donat sempre. Aquesta possible fascinació inicial ―en tot cas― és una hipòtesi de treball acceptable per a explicar la impressionant fidelitat que Muntaner mantingué durant tota la seva vida pels reis (o sigui per l’Estat) del seu país i que en cap moment no se li refredà».

En Muntaner, essent fadrí, va veure En  Jaume I. I el va veure, no pas de lluny, a certa distància, com els homes solien albirar els reis, que, per llur pretès origen diví, sembla que havien d’estar allunyats d’ells, en regions inaccessibles; sinó que el veié i el sentí ben a la vora ―«un pam més gran que cap altre home […] molt ben format i proporcionat», amb la seva gran cara vermella, el nas llarg i molt dret, la boca ben feta, les dents que semblaven perles de tan blanques, els ulls negres, els cabells rossos com fil d’or, segons el descriu En Desclot—, i va oir la seva veu vibrant i forta, dominadora en els combats, i espià potser amb pueril avidesa els seus més petits gests familiars!


Aquest llibre es fa, sobretot, en honor de Déu, de la seva beneita mare i de l’alt casal dels reis d’Aragó. Per aquesta raó començaré per la gràcia que Déu va fer al molt alt senyor rei En Jaume, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, que va ser fill del molt alt senyor rei En Pere d’Aragó, i de la molt alta dama madona Maria de Montpeller, que va ser una santa dona, bona als ulls de Déu i del món i del més alt llinatge, perquè descendia per línia directa de la casa de l’emperador de Roma.

I si començo a parlar dels fets del senyor rei En Jaume és perquè el vaig veure, i molt en especial el vaig veure quan jo era un nen i el senyor rei  va anar a la vila de Peralada, on jo vaig néixer, i es va allotjar a casa del meu pare, En Joan Muntaner, que era una de les bones cases de la vila i es trobava en un extrem de la plaça. Tothom, per tant, ha de saber que jo puc parlar de totes aquestes coses, perquè jo vaig veure el senyor rei i, doncs, puc contar les meves impressions, que no vull explicar res que no tingui a veure amb el que ha passat en el meu temps.

Barcelona: Destino, 1968


Muntaner és un patriota, però no és pas un patriota d’abstraccions i de filosofies, sinó del patriotisme actuant, pràctic, portat a cap pel rei ―pel rei! Muntaner és un monàrquic autèntic, o sigui místic, un monàrquic que considera que el seu rei, projectat sobre el seu país, és un pur i simple voler de Déu, una figura a la qual res no es pot comparar, un personatge somniat, absolutament superior, sagrat. Avui ja no es pot comprendre un home com Muntaner. Avui tot es fa ―en política i en tots els ordres― per interès, per por, per odi. Muntaner viu per l’enlluernament, per la fidelitat, per l’obediència, per l’humilitat. No hi pot haver monarquisme autèntic sense la fascinació encegada per una família, per una dinastia. Muntaner tingué la passió pels reis de la casa de Barcelona del seu temps. Dels reis en parla hiperbòlicament: diu que són bones persones i que fan justícia. Però per sobre d’aquestes qualitats hi ha una cosa indescriptible, màgica: el rei. Després del rei no s’ha de dir res més. S’ha de callar.

El centre de la vida psíquica, política, habitual de l’empordanès fou el rei Jaume I […] A pesar-lo d’haver-lo conegut tan poc ―només entrevist―, té per Jaume I un enlluernament inesgotable per haver fet l’obra d’un gran rei. No cal dir que titil·la pels seus fills i pels seus néts també per una raó decisiva: perquè són els seus fills i els seus néts. Muntaner els serveix a tots perquè constitueixen la dinastia de la casa de Barcelona, perquè el personal inseparable de Jaume ―tant els seus progenitors com la seva posteritat― li és sagrat.

A principis del 1275 la casa pairal dels Muntaner va tornar a tenir un hoste reial: Alfons X de Castella. (També l’acompanyava Violant d’Aragó, la seva esposa i, a més, filla del rei En Jaume. Violant es va allotjar a la casa del costat, propietat d’En Bernat Rossinyol). Els reis de Castella es dirigien cap a França per entrevistar-se amb el papa Gregori IX. Van entrar a la Corona d’Aragó pel regne de València; van passar les festes de Nadal a Barcelona i a finals del mes de gener, principis de febrer, van tornar-se a posar de camí i no van trigar gaire a arribar a Peralada. Ramon Muntaner explica el viatge de la parella reial des de Barcelona i la seva estada a Peralada en els termes següents:


I a Barcelona els reis de Castella s’hi van estar deu dies i, tot seguit, se n’anaren a Granollers, i de Granollers a Hostalric, i d’Hostalric a la ciutat de Girona. No cal que us expliqui les grans festes que els van fer a Girona, que, deixant de banda el cavallers, que n’hi ha molts, només els ciutadans de Girona els van tractar de meravella durant els quatre dies que s’hi van estar. I després, en sortir de Girona, van passar la nit a Bàscara i a Pontons i després el rei i la reina es van allotjar a Peralada. I jo ho sé molt bé perquè era un nen i el rei i la reina de Castella van dormir aquella nit en la cambra de la casa del meu pare, on ja us he contat que també havia passat la nit el rei En Jaume d’Aragó. Perquè el rei i la reina de Castella poguessin passar la nit junts es va haver d’obrir una gran porta que comuniqués la casa d’En Bernat Rossinyol, que estava al costat de la casa del meu pare, i que permetés al rei de Castella anar a la cambra de la seva esposa. Per això, per haver-ho vist, no pas per haver-ho sentit a dir, us puc explicar tot això del cert.

El rei i la reina van estar dos dies a Peralada perquè En Dalmau de Rocabertí, senyor de Peralada, havia demanat al rei d’Aragó que li donés permís per convidar-los a Peralada, i el senyor rei, com que se l’estimava molt, va donar-li permís i li va dir que, tot i que un dia ell seria l’amfitrió dels reis de Castella a Peralada, li concedia a ell la gràcia que en fos l’amfitrió un altre dia. I En Dalmau de Rocabertí li va estar sempre molt agraït per aquesta gràcia, i sens dubte havia d’estar-ho, perquè va ser una mercè que, llevat d’aquest cas excepcional, no es va concedir a cap altre prelat o a cap altre noble de Catalunya. I després d’haver passat amb molt de goig i molta alegria dos dies a Peralada el rei i la reina de Castella se’n van anar a la Jonquera.