Vestíbul

Ja som dins de la Facultat. És la seu dels estudis de lletres, els primers estudis universitaris que es van poder fer a Girona, al segle XX. La Universitat de Girona va ser creada l’any 1992. Però no va sortir del no-res, sinó que es va anar construint a partir d’aquells primers estudis universitaris de lletres que es van instaurar a la ciutat l’any 1969. En un principi s’anomenaren secció delegada de la Universitat Autònoma de Barcelona, després Estudi General de Girona, i finalment Col·legi Universitari de Girona. Des que som universitat, la Facultat ha tingut aquests degans: Anna M. Garcia, Joan Nogué, Rosa Congost, Francesc Feliu i ara Joan Ferrer. 

Els estudis de lletres i la societat gironina
núm. 231 (juliol-agost)
Girona: Diputació de Girona, 2005

L’any 2005, en l’acte de concessió de la Distinció al Mèrit Cultural que atorga la Facultat, la degana d’aleshores, Rosa Congost, va pronunciar aquestes paraules, encara ben vàlides avui:


Tots som membres d’una societat que, aparentment, no sembla valorar gaire que els joves d’avui dediquin quatre o cinc anys de la seva vida a l’estudi de la filosofia, la literatura, la llengua, la història, la geografia, la història de l’art... Perquè la dinàmica de la societat fa que tot allò que no es pugui materialitzar i mesurar en termes de productivitat i rendiment econòmics immediats sembli poc rellevant. I, tal com ens deien alguns d’ells aquests dies, els estudiants que avui es decanten, il·lusionats, per realitzar estudis de lletres, han de treure forces i coratge del seu interior per fer front a múltiples pressions d’aquesta societat.
Però, ¿què seria d’aquesta societat sense la filosofia, la literatura, la llengua, la història, la història de l’art, la geografia, les humanitats, la cultura?

La universitat i la ciutat
núm. 243 (juliol-agost)
Girona: Diputació de Girona, 2007

Un dels possibles candidats a estudiant d’aquesta Facultat hagués estat l’escriptor gironí Narcís-Jordi Aragó. L’any 2007, en el seu discurs d’agraïment, quan també se li va concedir la Distinció al Mèrit Cultural, així ens ho deia:


No vaig estudiar, doncs, en aquesta facultat senzillament perquè no existia, no pas perquè jo hagués nascut uns anys abans d’hora, sinó perquè ella va arribar amb uns segles de retard.

Tanmateix, alguna inclinació devia tenir jo cap a l’edifici que ens acull, que aleshores era invisible i inaccessible, amb un escamot de soldats que muntaven la guàrdia a la porta, perquè tinc guardat en un vell bloc d’espiral un relat de ficció, sortosament inèdit, escrit a llapis en un castellà macarrònic a l’edat de deu o onze anys, el protagonista del qual s’introdueix per una porta secreta en un Sant Domènec en plena activitat conventual, contempla el claustre i el seu jardí, repassa cel·la per cel·la els hàbits de la vida monàstica i entra finalment en aquesta església per descobrir-hi l’esplendor de les cerimònies litúrgiques.