Ens trobem just en un dels llocs privilegiats de la facultat. Aquest mirador ens permet veure l’edifici de Les Àligues, seu de l’antic Estudi General de Girona, al segle XVI, i ara Rectorat de la Universitat. També podem veure l’església de Sant Domènec, espai polifacètic que al llarg de la història ha servit des de caserna militar fins a teatre municipal, i que esdevindrà l’Aula Magna de la Universitat de Girona.
Innocenci, l’alter ego de l’escriptor Prudenci Bertrana, autor de la famosa novel·la Josafat, ambientada justament aquí a davant, a la Catedral, fa una panoràmica que s’ajusta perfectament a allò que ara mateix estem veient.
En ocasions resseguia la ciutat alta. Els indrets preferits eren la plaça de Sant Domènec, on el grandiós convent del mateix nom –avui convertit en caserna–, a desgrat de tota mena d’atiaments irracionals, encara ofereix una bella perspectiva.
Acabà d’ennoblir aquest paratge l’edifici de l’antiga Universitat gironina, vulgarment anomenat “Les Àguiles”; quatre parets desmantellades en un racó de les quals, suprimides les “boles” d’estricnina, hi havia, llavors, el dipòsit dels gossos recollits pels llancers del Municipi en ímprobes caceres.
[...]
Innocenci, de tant en tant, variava de ruta, s’endinsava pels barris baixos. Allí, l’aspecte noble, auster i heroic que tenen els edificis i les places i els carrers dels voltants de la Seu i de Sant Domènec, desapareix.
Podem retenir el nom de Bertrana, perquè després el tornarem a trobar. Ara novament deixem la paraula a Narcís Comadira:
Dels personatges històrics del convent, vaig eliminar d’entrada Nicolau Eimeric, l’autor del primer manual d’inquisidors: no em semblava pas un exemple pels nois i noies que s’havien d’educar en l’edifici, ni tampoc pels professors, no cal dir-ho. De sant Vicenç Ferrer, que va predicar-hi, tampoc en vaig fer cas, per passavolant i per les conseqüències històriques de la seva intervenció en el compromís de Casp. [...] Vaig recordar-me llavors de sant Dalmau Moner, frare del convent i professor de lògica que va renunciar al seu càrrec per amagar-se en una cova i afinar el seu esperit en l’ascesi i en l’oració.
Un altre autor històric, contemporani de Bertrana, Rafael Gay de Montellà, en la seva novel·la Girona 1900, ens recorda el personatge de sant Vicenç Ferrer.
El barri on havien anat a viure no corria perill de l’aiguat. Era submergit en el més gran dels silencis, torbat solament pels tocs llargs de les dianes i de les retretes del quarter instal·lat dins el vell cenobi de Sant Domènec, on havia predicat en el segle XVI [sic] sant Vicenç Ferrer.
Ara ens podem imaginar una Girona molt més fosca que l’actual, i l’impacte que podria haver tingut un sermó així en els gironins del segle XV. Sant Vicenç Ferrer va predicar a dalt d’aquestes escales el 13 d’abril de l’any 1409 davant d’unes vint mil persones, segons que diuen les cròniques.
Sapigueu que aviat han de venir la fi del món i l’Anticrist i quan els seus deixebles seran aquí, quan et trobaran, et diran: “Quina fe professes tu?”
Tu diràs: “La fe cristiana.”
“I quina és?”
Si no la saps diràs: “No ho sé.”
Oh, quin perill!, ja que et podrien ensenyar un error pel qual et podries condemnar. I si sabeu el Credo podreu dir: “Aquesta és la meva fe”, i la diràs, és a dir: “Crec en Déu, Pare”, etc. “Vet aquí la meva fe.”
I si diuen dels deixebles: “No es diu així”, tu diràs: “No us escoltaré, desistiu.”
I per això jo vaig pel món: per avisar-vos i mostrar-vos la fe. I per això diu David: “He cregut, per això he parlat. M’he humiliat molt” (Ps. 115,10). I de quina manera? No pas anant pel camí, sinó “m’he humiliat molt”. I com? Agenollat amb les mans aixecades. I per això aneu amb compte per les batalles que han de venir i sapigueu i tingueu almenys l’escut de la fe amb què us hi pugueu defensar.
Al Museu d’Art de Girona, es conserva una escultura que abans es podia veure davant de l’església de Sant Domènec i que l’escriptor Vicenç Villatoro fa protagonista d’un dels seus relats. Vet aquí un fragment:
Dos anys i mig després, quan l’estudi sobre Bonestruc Benvenist em va dur una altra vegada a Girona, no vaig tornar a pensar en l’estàtua. Només quan, per atzar, vaig acompanyar un amic barceloní en una visita al Museu, vaig recordar la impressió produïda per la representació una mica estrafolària, potser caricaturesca, de l’home vell de barba llarga i tapat per una fulla de parra. En vaig demanar referències i em van donar fotografies de L’home de Sant Domènec i articles entranyables de Girbal i de Marquès. Algú em va comentar que l’estàtua havia estat davant de l’església de l’antic convent de Sant Domènec i que de fet, segons el doctor Oliva Prat, les armes de l’escut que porta al braç són les de l’orde dominicana. Per la resta, només hipòtesis: una representació de l’heretgia, la imatge potser d’una secta adamista, l’efígie potser de Pere Duran de Baldach, ciutadà herètic de Girona, condemnat com a relapse i impenitent per la Santa Inquisició a morir a la foguera per haver propagat l’error dels Beguards.
Em vaig acontentar amb aquestes pinzellades de misteri, però cada vegada que la memòria dels seus jueus antics em retornava a Girona, ben amunt de la ciutat vella, des de la bella vista damunt d’uns teulats medievalitzants que ben podien semblar un call, no deixava de passar per aquelles sales del Museu per interrogar-hi el rostre cansat i trist de l’home de Sant Domènec, ja més heretge que no pas guerrer.
Deixem les paraules dels sants i dels heretges a la plaça. Però abans d’anar cap a les aules, mirem encara un capitell amb decoració vegetal d’un atri inacabat que tenim al nostre costat, a la façana de l’església de Sant Domènec (s. XIII). L’església és l’Aula Magna de la Universitat de Girona. L’any 1997, l’escriptora Maria Àngels Anglada va escriure un poema sobre aquest capitell. La Universitat de Girona va editar-lo a iniciativa del Consell Social de la Universitat, en homenatge a qui en fou membre fins al seu traspàs, en representació de l’Institut d’Estudis Catalans, el mes de maig de 1999. El poema té la particularitat de ser creat a partir d’un epigrama de la poeta Mero de Bizanci que Anglada va traduir i incorporar al seu propi poema:
EPIGRAMA
A l’àuria clastra penges d’Afrodita,
penjoll atapeït del suc de Dionís.
Ja la teva mare, la vinya, no t’abraçarà amb l’amable
sarment, ni et cobrirà amb pàmpols de nèctar.
VARIACIÓ
Orfe de columna, com de l’om la vinya,
capitell de pàmpols, nèctar de raïm,
no envegis les fulles més tendres que et volten.
És que Dionís podrà defensar-les
del fred del desembre, dels llargs dits del vent?
L’hivern que ens despulla, a tu et deixa intacte
en la teva llarga, daurada tardor.