Aquest és probablement un dels llocs més polivalents de la Facultat. Aquí els estudiants hi mengen, hi dormen i fins i tot alguns hi estudien en grup. A part del impressionants capitells que l’envolten podem reconèixer-hi també tres tipus d’arbres. El primer és el ginkgo biloba.
El poeta i professor de filosofia d’aquesta Facultat Antoni Defez en fa un poema relacionant els ginkgos d’un carrer de Girona amb el poema que Goethe va escriure al ginkgo que tenia al seu jardí:
FRAGMENTARIS
No perceps en els meus cants
que sóc doble, que sóc u?
J.W.Goethe
Ahir, quan era fosc,
després que parlàrem tant, després
de tant lluitar amb els mots,
andarec, errabund,
vaig arribar –era la meua sort–
a un desconegut passeig de ginkgos biloba,
prehistòrics, joves,
semblants al de Goethe...
Què podria dir-vos de la meua sorpresa,
del meu estupor, del delit?
Fou davallant el carrer dels arbres negres:
la vorera dels xops, dels pissards,
l’ombra dels garrofers bords
o de l’amor.
Si hi anàreu, com jo,
podríeu sentir també que sou u i dobles,
indefugiblement fragmentaris.
I aquest és el poema de Goethe, en la traducció de Mariàngela Vilallonga:
La fulla d’aquest arbre, que, de l’Orient
és confiat al meu jardí,
ofereix un secret sentit per tastar
a aquell que en sap gaudir.
És un ésser vivent
que s’ha escindit en ell mateix?
O són dos que s’han triat
perquè els prenguin per un de sol?
Per respondre a aquestes qüestions
crec que tinc el sentit correcte:
No sents tu als meus cants,
que jo sóc alhora un i doble?
En el claustre hi trobem també tres xiprers. Mariàngela Vilallonga, professora de llatí d’aquesta Universitat, ens explica la simbologia d’aquest arbre.
El xiprer és un arbre que simbolitza hospitalitat i benvinguda, però també és l’arbre que trobem als cementiris, fent companyia a aquells que ploren per haver perdut un ésser estimat, i acompanyant, així mateix, els morts. Perquè el xiprer, temps era temps, no era un arbre sinó un jove, Ciparissus, que habitava en una illa, Ceos, del mar Egeu. Era molt car al déu Apol·lo i vivia feliç amb un cérvol que sempre l’acompanyava pels boscos i per les planes. El cérvol més bell de la zona. Un dia xardorós d’estiu en què el cérvol s’havia ajagut en una ombra del bosc buscant la frescor de l’herba, Ciparissus sortí a caçar. Veié enmig d’uns arbres i d’uns matolls el cos d’un animal que es movia. Disparà el seu arc, amb tanta destresa, que ferí mortalment l’animal. S’acostà i quina no va ser la seva pena en veure que el cérvol estimat havia estat mort imprudentment per ell mateix. Plorant amargament, va resoldre morir també ell. El déu Apol·lo es va compadir del jove Ciparissus i el consolava, quan aquest li demanà que li fos permès de plorar sempre més. Apol·lo el va convertir en arbre, en xiprer, i li va dir: “Tu seràs plorat per nosaltres, tu ploraràs els altres i tu estaràs al costat dels qui es planyen.” Així i per sempre més, a tots els cementiris hi ha un xiprer.
Hi ha també un llorer, l’arbre d’Apol·lo, el déu de la creació literària i artística. De fulles de llorer es fan les corones del poetes. Un dels més grans poetes de tots els temps és William Shakespeare. El professor Salvador Oliva ha traslladat al català tota l’obra d’aquesta escriptor anglès. Salvador Oliva també és poeta, així que hem triat un dels seus poemes, una carta en vers dirigida a Pompeu Fabra, en la qual apareixen esmentats professors de la Facultat, enmig de poetes i escriptors.
CARTA A POMPEU FABRA
Al miglior fabbro: Pompeu
I
Excuseu, mestre, aquest atreviment
d’escriure-us versejant una missiva.
Vós sou –jo crec– la persona adient,
no per una consulta normativa,
sinó per escoltar què diu i fa
en aquests anys vuitanta un català.
Hauria hagut d’adreçar-me a un polític,
parlar-li de perills de cops d’estat,
però no tinc esperit analític
ni em plau aquest terreny tan delicat,
i al moment de parlar d’autonomies
em caldrien pilons d’al·legories.
Em vaig desdir d’adreçar-me a un poeta
per no obligar-me a cap estil arter
(el meu faria perdre la xaveta
tant a Llull com a March com a Carner):
vull parlar com em surti, sense esquemes,
elucubrar, si cal, sobre fonemes
i evitar els codis de l’ordre llefuc.
¿Qui, doncs, podria tenir paciència
per escoltar un poema malastruc
sobre una pobra i trista experiència
sinó vós, Mestre Fabra, comprensiu,
perceptiu, preceptiu i permissiu?
[...]
Jo, facin el que facin, ja us ho escriuré, Pompeu.
Us vull tenir al corrent del mal que ens “circumcida”,
del bé que ens fa contents aquí, allí i arreu,
de tot allò que per nosaltres és la vida,
de tots els llibres bons que van apareixent
com ara el d’en Modest i en Pep: una excel·lent
Història de la llengua (i perdoneu si us plau,
la sinèresi), d’altres com el Fortuny d’en Pere,
alguna cosa nova d’aquell tal Carles Bau,
algun que jo llavors tindré a la capçalera,
el que hagin publicat en Narcís i en Joan,
la Benzina d’en Quim, que és molt interessant.
I excuseu finalment el to de la missiva:
m’heu enganxat de ple sense imaginativa
i amb una musa que no canta amb veu de diva.
Esperant que em doneu una altra alternativa,
m’acomiadaré (¿què més pot rimar en “-iva”?)
de vós, i molt cordialment: Salvador Oliva.
