Aula C3

Ens trobem just en una de les aules més utilitzades d’aquesta facultat. Aquí s’hi han pronunciat classes magistrals, conferències, seminaris... però la gent que la veu la recorda sobretot pel rodatge de la pel·lícula Soldados de Salamina. Javier Cercas és professor d’aquesta facultat, n’havia estat alumne i, com tots sabeu, és l’autor d’aquesta novel·la. A l’adaptació cinematogràfica es va canviar la redacció d’un diari per les aules i passadissos de la nostra facultat. Per això llegim un fragment d’una altra novel·la de l’autor on reflecteix l’ambient universitari:


Por un incomprensible descuido, en junio yo había olvidado acudir a uno de los exámenes finales, y sólo la intervención de Marcelo logró aplacar la irritación de la decana y las protestas de los estudiantes, que finalmente, después de largas y complicadas negociaciones, accedieron a fijar otro día para el examen.

Si mirem pels finestrals, veurem el segon edifici que va acollir la Facultat de Lletres, l’antic Seminari menor, que ja hem esmentat a l’inici de l’itinerari. Hi ha un moment en el qual es miren els dos edificis, el 23 de febrer de l’any 1981, amb motiu de l’intent de cop d’estat a Madrid. La Facultat ocupava l’edifici de davant i on ara ens trobem hi havia el Govern Militar de la província. Escoltem de quina manera recorda el Cercas novel·lista aquell dia de febrer, quan era el Cercas alumne, allà davant:


No hay novelista que no haya experimentado alguna vez la sensación presuntuosa de que la realidad le está reclamando una novela, de que no es él quien busca una novela, sino una novela quien lo está buscando a él. Yo la experimenté el 23 de febrero del año 2006. Poco antes de esa fecha un diario italiano me había pedido que contara en un artículo mis recuerdos del golpe de estado. Accedí: escribí un artículo donde conté tres cosas: la primera es que yo había sido un héroe; la segunda es que yo no había sido un héroe; la tercera que nadie había sido un héroe. Yo había sido un héroe porque aquella tarde, después de enterarme por mi madre de que un grupo de guardias civiles había interrumpido con las armas la sesión de investidura del nuevo presidente del gobierno, había salido de estampida hacia la universidad con la imaginación de mis dieciocho años hirviendo de escenas revolucionarias de una ciudad en armas, alborotada de manifestantes contrarios al golpe y erizada de barricadas en cada esquina;  yo no había sido un héroe porque la verdad es que no había salido de estampida hacia la universidad con el propósito intrépido de sumarme a la defensa de la democracia frente a los militares rebeldes, sino con el propósito libidinoso de localizar a una compañera de curso de la que estaba enamorado como un verraco y tal vez de aprovechar aquellas horas románticas o que a mí me parecían románticas para conquistarla; nadie había sido un héroe porque, cuando aquella tarde llegué a la universidad, no encontré a nadie en ella excepto a mi compañera y a dos estudiantes más, tan mansos como desorientados: nadie en la universidad donde estudiaba –ni en aquella ni en ninguna otra universidad– hizo el más mínimo gesto de oponerse al golpe; nadie en la ciudad donde vivía –ni en aquella ni en ninguna otra ciudad– se echó a la calle para enfrentarse a los militares rebeldes: salvo un puñado de personas que demostraron estar dispuestas a jugarse el tipo por defender la democracia, el país entero se metió en su casa a esperar que el golpe fracasase. O que triunfase.

Qui féu de cadascuna de les seves classes una lliçó magistral, va ser el professor Modest Prats, que ens va deixar escrites aquestes paraules pronunciades el dia de la seva darrera lliçó, com a professor d’aquestes aules.


Res no és innocent en el món de les llengües. I, per tant, nosaltres no podem ser ingenus. […] La història de la llengua ha de ser crítica i ha de descobrir les enganyifes que amaguen la realitat. Res no és innocent. […]

Els filòlegs hem de ser, ja que en som especialistes, els primers responsables d’establir, amb tota la seva complexitat, el sentit de les paraules i l’ús que en fan els qui tenen el poder. Ningú com nosaltres ha de tenir ben clar —diguin el que diguin— que la paraula dominant és la paraula que imposa el poder dominant. No ens deixem ensarronar pels qui ens volen fer creure que això passava abans, però ara ja no. Molts potser trobaran rància la divisa que, recordant Maritain, ara faig meva: les altres facultats universitàries cerquen veritats de les quals ens puguem servir. Nosaltres hauríem de cercar la Veritat a la qual hem de servir. […]

Έν αρχή ήν ο Λόγος. Sant Jeroni va traduir-ho en llatí en aquest termes: “In principio erat verbum.” Tinc a la mà dues edicions catalanes de la Bíblia: una tradueix el Λόγος grec per Verb, l’altra per Paraula. En tots els casos —Λόγος, Verbum, Verb, Paraula— ho escriuen en majúscula. Us dono gràcies a tots perquè, amb tantes paraules que us he dit i m’heu dit, m’heu acostat a la Paraula.

En aquesta casa de la literatura també es mantenen converses sobre qüestions de l’actualitat més rabiosa com és ara la política i el futbol. És així com queda reflectit en la darrera novel·la del professor Lluís Muntada.


Goethe va dictaminar un fet cabdal per entendre els mecanismes més complexos de la humanitat: “la participació activa de la ignorància”. Bona part de les elits culturals d’aquest país sempre van considerar el futbol com una mena de subproducte de la intel·ligència, un esport que de cap manera tindria cabuda a l’arcàdia feliç que ells tenien l’encert de dissenyar per a bé de tots nosaltres. En Pol, per exemple, va constatar que només una persona de tot el seu entorn universitari –un professor de literatura medieval– havia descobert la gràcia retòrica de Maradona quan aquest futbolista va apel·lar a “la mà de Déu” per referir-se al primer gol, il·legítim, que va marcar al mundial de Mèxic al partit contra Anglaterra –el país que quatre anys abans havia derrotat l’Argentina a la guerra de les Malvines–. “D’entre nosaltres, tan acostumats a menjar userda en la intimitat mentre en públic no ens estem de proclamar que allò que masteguem és ambrosia, només un professor avesat a la màgia del Sant Graal va ser capaç de notar l’esplendor de la bella reiteració providencialista que suggeria aquell comentari de Maradona sobre ‘la mà de Déu’” –va escriure en Pol en un article publicat en una revista filològica–. I culminava: “Esclar que, com apunta Quim Monzó, podria ser que Maradona no tingués cap pretensió metafòrica a l’hora de fer aquella declaració, sinó que, com un granític il·luminat, cregués literalment que Déu havia intercedit en aquella jugada. Però aquesta interpretació també redundaria en els nostres postulats estètics. Els vels eren transparents. Al capdavall, Pessoa i Kafka també són dos autoposseïts, dos malalts fascinants que cavalquen un llenguatge sense corretges. Conclusió: Déu juga als daus i, a més, fa trampa.”

Universitat
núm. 172 (setembre-octubre)
Girona: Diputació de Girona, 1995

Un altre escriptor que té relació amb la Facultat és Xavier Cortadellas, perquè en va ser alumne. En un breu text que va publicar a la Revista de Girona, de la qual ara és director, recrea el que podria ben ser un diàleg entre dos estudiants en aquesta mateixa aula.


Aquest matí l’estudiant que estudia a la universitat ha arribat a classe sense apunts, bolígraf ni llibreta. Té una mica de nyonya i una mica de son l’estudiant, i una mica més de mandra i de sorra als ulls que no els altres dies.

       –Uf! –diu mirant la noia que té al costat.
       –Què et passa?
     –Què vols que em passi? Les escales, cony! Que per venir fins aquí dalt s’ha de ser un atleta!
      –Has provat de pujar per la Força?
      –Per la Força! No, nena, ni per la Força, ni per Roma.
      –Doncs diuen que...
      –Xxxtt!
      –I tu què vols?
      –Que calleu. D’aquest tenim examen dilluns!
    –Doncs vinga, estudia, en comptes de posar-te a les converses dels altres!

Ahir era dijous. L’estudiant que ara té una mica de nyoya i una mica de son es passa els dits pels ulls i es frega amunt i avall de les temples. Té mal de cap. No hi ha res a fer: va anar al llit a les cinc. Mira a la finestra i veu Girona ajaçada.
             
      –I per la Mercè?
      –Per la Mercè?
      –Sí, per la Mercè. No has provat de pujar-hi?
      –Però a tu què et passa? Que no tens examen dilluns?
      –No, jo vinc d’oient.
      –Mira que bé! Doncs, escolta oient, jo sóc dels que sí que dilluns tenen examen.
      –No ho sembla.
      –No ho sembla?
      –No. Així com has vingut: sense llibreta, ni bolígraf, ni res.
      –És que sóc dels que ho retenen tot a la memòria.
      –A la memòria? Si encara l’has d’escoltar!
     –A qui? A aquell? Ja ho faig. Que no ho veus? De què et penses que em serveix tenir dues orelles?
      –Sí, ja.
     –I, a més, per les coses que explica, n’hi ha prou escoltant-lo a mig gas.
      –No t’agrada el teatre medieval?
      –No gaire, jo volia fer dret.
      –...
      –La selectivitat, ja saps. Em va faltar un punt.
  –Doncs jo anava per físiques, però em sembla que faré empresarials.
      –Empresarials! I, doncs com és que véns a aquesta classe?
     –Vaig tombar Cou al juny i la Sele al setembre. L’he de tornar a fer el juny vinent. Ara, vaig provant classes i facultats. La setmana passada vaig estar a biològiques. Un plom. De moment, la que m’ha agradat més és geografia. Ara, això sí: no puc veure els mapes.

Universitat? Totalitat; conjunt de totes les persones o coses d’una classe determinada. Classe? Classe a la carta, per ser just! Més o menys, una hora de durada. I, al final, sirena o timbre. Stop. Fressa de cadires. Dilluns examen.