Rebuig i reivindicació de la literatura antiga (la Capella de Santa Àgata)

Un recorregut de pocs metres ens condueix a la Capella de Santa Àgata, començada el 1302 per iniciativa del rei Jaume II d’Aragó i completada per Pere el Cerimoniós i Martí l’Humà. És presidida pel magnífic retaule del Contestable, obra de Jaume Huguet (1464). Era la capella particular del Palau Reial Major, ben propera al Saló del Tinell: el poder espiritual i el mundà, propers però no sempre prou ben avinguts. Els clergues, guardians de l’ortodòxia moral, no veien amb bons ulls algunes de les pràctiques dels laics. La literatura profana, vista com a moralment perniciosa i element de distracció dels veritables valors, va esdevenir sovint blanc de les seves crítiques.

La predicació va atacar especialment els clàssics antics, pel seu caràcter profà i pagà, ja que fàcilment podien fer caure el lector desprevingut en l’error moral i doctrinal. Però tampoc els grans autors romànics s’escapaven de les seves invectives. La cort vivia aquesta dualitat sense conflicte aparent: d’una banda, prestava atenció als moralistes; de l’altra, trobava en la literatura un referent cultural propi al qual no volia renunciar.

Volum I
Barcelona: Editorial Barcino, 1932

L’Església havia trobat en la veu dels predicadors un instrument utilíssim per difondre la fe cristiana. I entre aquests predicadors, sant Vicent Ferrer, contemporani de Metge, es va convertir en un dels més apreciats per les masses. Tot i que era un gran intel·lectual, sant Vicent sabia connectar amb el poble senzill i fer-se’l seu.

Ho feia, per exemple, introduint en els seus sermons recursos propis del llenguatge col·loquial i tota mena de referències a la vida quotidiana del seu auditori.


«Lo segon aparellament que los apòstols feren per rebre lo Sant Esperit, és imminència espiritual (vol dir oració, mes jo dic imminència espiritual), no solament parlant de boca Pater noster, així com vosaltres, quan feu oració, e com quan vos vestiu e preneu la camisa per lo matí, “Pater noster” a la una mànega, e “xa xa xa, Marieta, posa l’olla, Pater noster” (oh, que bella oració!), e quan vos botonau “Aue Maria, eee!, gratia plena, xa xa xa”. No val res! [...] No valen, res aitampoc, Aristòtil, Plató, Dante. Les mies paraules escalfen quan són dignament dites e posades, e nosaltres ara tot lo contrari: bon Virgili, que jau enmig d’infern, Ovidi, Dante, poetes! Les doctrines dels poetes donen plaer a les orelles per les cadències que fan als sermons. Rimats preïquen ara, mes no toquen el cor. Per què? Car mai isqueren de la dolçor de paradís, la qual los filòsofs no pogueren entrar, sinó solament les coses que són dejús lo cel.

 


Els moralistes havien vist en la literatura un doble perill. D'una banda, els clàssics, els poetes pagans, explicaven ficcions que sovint eren incomptaibles amb la moral cristiana. De l'altra, els trobadors i poetes romànics, presents en l'ambient cortesà, plantejaven situacions no gens edificants: adulteris, guerres i mentides interessades. 

Malgrat les prevencions dels moralistes, Bernat Metge no s'està d'emprar en les seves obres les fonts que rebutgen, en un procés que el duu a participar en l'elaboració d'una cultura pròpia dels laics, diferent de la clerical. La seva producció el mostra ben atent als corrents contemporanis i a la literatura de moda llavors a Europa, en què la recuperació dels models llatins, seguint l'exemple de Petrarca, tenia un paper ben important.