La cort (el Saló del Tinell)

Interior del Saló del Tinell.

A l’edat mitjana, la cort era el centre neuràlgic de la vida social, política, econòmica i cultural del poder. El Saló del Tinell, que el rei Pere el Cerimoniós va fer construir entre els anys 1359 i 1370, i que ha arribat als nostres dies en un magnífic estat de conservació, era un dels espais privilegiats de la vida cortesana. La sala té proporcions espectaculars: 33 metres de llargada, 18 d’amplada i 12 d’alçada. S’hi poden observar restes de pintures murals sobre la conquesta de Mallorca. Aquí es reunien les elits del país per administrar el poder i per celebrar tota mena d’esdeveniments i de cerimonials. 

Barcelona: Edicions 62, 1995

Gràcies a la Crònica de Pere el Cerimoniós, que explica una anada a Perpinyà, podem reviure amb detall una escena d’aquest ambient cortesà ric i fastuós:


Dimecres, a vint-e-dos de desembre propdit, nós estant en Perpinyà, vénc la reina Dona Maria, muller nostra, amb les infantes Na Constança e Na Jo-ana, filles nostres, de les parts de Barcelona, a nós, a Perpinyà, on fou rebuda amb molt gran e molt honrada festa e solemnitat que en feren los prohòmens de la vila, e tots los oficis e generalment tota la gent, de moltes vestidures que es feren de seda e moltes ballades e moltes alegries. E, aprés vespres, muntaren les ballades al pati del castell e mesclaren danses de moltes maneres, e nós haguem-ne gran plaer e davallam a ballar amb ells en la dansa mescla-da, e hagren-ne molt gran goig e plaer. E, aprés que haguem dansat amb ells, fou vespre, e fem portar vi e confits e beguem e menjam ab los balladors; dels confits donam a ells e, puis, lleixam-los en lo pati, muntam-nos a la cambra, e tots anaren-se’n a llurs albergs.

València: Acción Bibliográfica Valenciana, 1932

La cort era escenari de dispendi i d’opulència, perquè el luxe i el refinament eren característiques distintives de la noblesa. Un exemple d’aquest refinament, el constituïen els àpats que se servien en les festes cortesanes i altres celebra-cions, com aquest que el cardenal Roderic de Borja va oferir a València l’any 1472:


Aprés vengueren set plats amb dos paons, cascú amb lo coll e coes, e moltes perdius en cascun plat amb penons, amb senyal de Borja; e los paons amb les corones daurades. Aprés vengueren quatre plats, que cascun plat aportaven quatre hòmens, on havia capons, gallines, polles, oques, ànedes, fotges, coloms, vedella, cabrits e altres viandes premsades, e cansala-da; e a cascuna vianda sa salsa preciosa; e totes les vi-andes venien a les grans maneres de sons e trompetes. Enaprés vengueren dos plats amb gran verdesca, e un paó en cascun plat, enmig de la verdesca, amb los colls, ales e coes, e per la boca llançaven aigua almescada, e los trinxants alçaven l’ala e tallaven, e l’aigua preciosa, tostemps eixir per la boca dels paons.

Hi havia altres estaments ciutadans que també intervenien en la vida de la cort. Eren les burgesies urbanes i mercantils, que demanaven participar del poder i tenir accés al saber, reservat a pocs; l’estament religiós, format per moralistes i predicadors, alguns tan famosos com sant Vicent Ferrer o fra Francesc Eiximenis; i tota mena d’artistes, músics i joglars. Es tractava d’una complexa trama de relacions socials i culturals. És en aquest context que hem de situar Bernat Metge que, com a secretari reial, participava d’aquestes relacions i era ben proper al rei, al poder i a les elits que en formaven part.

La literatura tenia una presència gens anecdòtica en aquest món. De fet, els reis del Casal de Barcelona, des dels orígens de la dinastia, van implicar-se en el conreu de les arts i la literatura, fins i tot personalment. Joan I, per exemple, va enviar una carta als consellers de Barcelona instant-los a celebrar el certamen poètic de la Gaia Ciència. La carta fou redactada per Bernat Metge:


19, febrer, 1396.
Lo Rei. Prohòmens:
      [...] Moguts per aquesta consideració e havents a memòria la bella festa que l’any passat fes a honor de la dita Gaia Ciència, la qual fo dispositiva a esquivar ociositat e a entendre en sàviament e ornada dictar, pregam-vos que donets obra amb acabament, que en l’any present se faça en aquesta ciutat semblant festa, e en los anys esdevenidors, donant joies als trobadors qui per llur ciència e bon enginy mills les mereixen. E serà cosa a nós fort plaent, e que tornarà en gran honor d’aqueixa ciutat.
      [...] Dominus rex mandavit mihi Bernardo Medici.

Bernat Metge va compondre obres en la seva pròpia llengua en què va aprofitar els seus coneixements procedents de la cultura sàvia, la dels clàssics i de l’escolàstica, en llatí, i de la profana, en català i altres llengües romàniques. Així, va escriure Lo Somni, en prosa, seguint el model de Ciceró i de Petrarca, però també el Llibre de Fortuna i Prudència, en vers occità i deutor de la tradició trobadoresca i de la narrativa romànica. Aquesta obra s’inscriu en la tradició romànica d’obres com La Faula de Guillem de Torroella, per bé que l’enriqueix incorporant-hi un rerefons filosòfic i intel·lectual.

A l’inici del Llibre de Fortuna i Prudència, Bernat Metge es queixa dels enganys de Fortuna. Hi afirma que vol explicar el seu cas, les trampes de què ha estat víctima, i fa referència a uns ben poc concrets perills que tenen a veure amb els seus negocis mundans:


Jats qu·eu sia molt ocupats
d’alcuns afers qui m’han portats
en tal perill d’on cuit morir,
ges per aiçò no vull jaquir
en lo tinter ço qu·ausirets.
E si entendre hi volets
e notar la mia ventura,
coneixerets que pauca cura
deu hom haver del temporal;
car lo món és descominal,
que·ls uns dóna e·ls altres toll,
presant lo savi menys del foll
e l’hom scient menys del tapat;
e sempre sec la voluntat
los decebiments de Fortuna,
qui raisó no segueix alguna,
​segons que per avant veirets.

[‘Encara que jo estigui molt ocupat / en alguns afers que m’han portat / en tal perill del qual temo morir, / gens per això no vull deixar / en el tinter el que sentireu. / I si ho voleu escoltar / i prendre nota de la meva aventura, / coneixereu que poc ha d’ocupar-se / hom dels béns temporals; / perquè el món és arbitrari, / que als uns dóna i als altres pren, / i valora el savi menys que el foll / i l’home de ciència menys que l’obtús; / i la voluntat sempre segueix / els enganys de Fortuna, / que no segueix cap raó, / segons que veureu més endavant.’]

 


La literatura formava part de la vida a la cort perquè era precisament allà que s'escrivia, es componia i es consumia. Es convertia, així, en un distintiu de classe i en un mitjà per adquirir prestigi. Prou que ho sabia, Bernat Metge, que la literatura era útil per a la promoció social i política; i se'n va servir sempre que li va caldre.