Mort de Joan I i empresonament (cantonada del Call amb Banys Nous)

Finestra situada a la cantonada dels carrers Banys Nous i Call, on hi havia el Castell Nou. Foto: Joan Santanach

Bernat Metge va començar a escriure Lo somni segurament cap a final de l’any 1398, i ho va fer tractant uns fets de gran controvèrsia que s’havien esdevingut dos anys abans.

Barcelona: Quaderns Crema, 1999


Poc temps ha passat que estant en la presó, no per demèrits que mos perseguidors e envejosos sabessen contra mi (segons que despuis clarament a llur vergonya s’és demostrat), mes per sola iniquitat que m’havien, o per ventura per algun secret juí de Déu, un divendres, entorn mija nit, estudiant en la cambra on jo havia acostumat estar, la qual és testimoni de les mies cogitacions, me vénc fort gran desig de dormir, e llevant-me en peus passegé un poc per la dita cambra; mes sobtat de molta son, covenc-me gitar sobre lo llit, e sobtosament, sens desp­ullar, adormí’m, no pas en la forma acostumada, mes en aquella que malalts o famejants­ solen dormir.

Barcelona: Quaderns Crema, 1999

No consta documentalment que Metge fos empresonat, tot i que tampoc no és improbable que fos reclòs al Castell Nou, una fortificació construïda sobre la porta occidental de la muralla romana; una finestra d’estil medieval, just a la cantonada del carrer del Call amb Banys Nous, fa pensar en l’antiga construcció.

El personatge Bernat s’adorm de forma sobtada i somia. En aquest somni se li apareix l’esperit del rei Joan I, mort sobtadament al maig de 1396 durant una cacera als boscos de Torroella de Montgrí. En la visió l’acompanyen dos personatges mitològics encarregats de fer-li purgar els pecats: Tirèsies, l’endeví cec de Tebes, que castiga Joan I per la seva afecció a voler conèixer el futur, i Orfeu, el músic que baixà a l’infern per amor a Eurídice, que té la missió de fer pagar al rei el seu gust immoderat per la música. Els gossos i les aus de presa que els acompanyen castiguen el rei per la seva afecció desmesurada a la caça.

Bernat, el personatge, que no creu en la immortalitat de l’ànima, es nega a acceptar que l’aparegut sigui Joan I, ja que el rei és mort. Expressa així el seu desconcert:


E quan haguí ben remirat, especialment lo dessús dit hom de mija estatura, a mi fo vijares que veés lo rei En Joan d’Aragó, de gloriosa memòria, que poc temps havia que era passat d’aquesta vida, al qual jo llongament havia servit. E dubtant qui era, espaordí’m terriblement. Lladoncs ell me dix:
—Llunya tota paor de tu, car jo són aquell que et penses.
Quan jo l’oí parlar, coneguí’l tantost; puis tremolant diguí:
—Oh senyor! Com sóts vós ací? E no morís l’altre dia?

 


Lo somni dóna informació sobre el destí del rei Joan al més enllà, un aspecte que preocupava l'opinió pública de l'època, ja que, en morir sobtadament, el monarca no havia rebut confessió i, per tant, podria ser que s'hagués condemnat per a tota l'eternitat. A l'obra s'aclareix que el rei no és a l'infern, sinó al purgatori. Es troba, doncs, en via de salvació. Això sí, abans de poder accedir al paradís, el rei, com altres governants morts durant el Cisma d'Occident, en què diversos papes es disputaven la primacia de l'Església, haurà d'esperar que el conflicte es resolgui.

La mort del rei agreujà la tensió ja existent entre els seus servidors i el patriciat urbà de les grans ciutats de la Corona; els segons hi van veure l'oportunitat de passar comptes i van aprofitar la mort del monarca per intentar prendre el poder, i per encausar i empresonar bona part dels cortesans de Joan I.