Acompanyeu-nos cap a l’entrada del poble. Hi entrarem com si ho fessim de la mà de Rodoreda, a l’inici dels anys setanta, aleshores el poble era una mica diferent, era tal com ella ens el descriu en els textos que llegirem, en els quals va fixar una imatge d’un temps.
Sense donar-me temps de contestar-li em va dir que l’ermita era més amunt, a dalt del bosc d’alzines, darrera d’una espessor de cirerers d’arboç i de brucs.
El camí pujava fent voltes per entre arbres de soca turmentada fullats d’una fulla enterca i lluent. Els brucs eren alts, aventallats. Per entremig vaig veure l’ermita tota de pedra, amb teules cobertes de molsa. […] Damunt nostre el cel estava atapeït de núvols petits.
Em va agafar del braç i no vaig protestar tot i que a mi no m’agraden les familiaritats i em va dur a dalt de la muntanya d’alçada regular, uns tres-cents metres, des d’on es dominaven el poble i els seus voltants. Als nostres peus hi teníem la vall; es veia coberta de carreteres.
El poble l’havien bastit en un gran pla a dalt d’una muntanya solitària que s’alçava al mig d’una estesa de camps de blat. Era petit: dotze cases i un hostal. La muntanya no era gaire alta. A la banda de ponent tota ella era una garriga foradada per caus de llebres i de conills. A la banda de llevant la vegetació era exuberant. A la banda de ponent no hi plovia mai. A la banda de llevant la pluja no parava. I a la banda de la pluja hi havia dotze fonts.
El poble és sensacional. Les cases estan bastant separades les unes de les altres, situades al cim d’una muntanya d’alçada lleugera des d’on es pot veure amb una girada d’ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus.
És el poble que m’ha deixat el millor dels records. ‘Per què, si va enamorar-se’n, no s’hi va establir?’ ‘Perquè la meva feina no és aturar-me sinó anar sempre endavant; continuar la infinita busca i captura de cors obscurs i de costums ignorats’.
El camí era estret i curt; arrencava de la corba d’una carretera. Estava solcat de reguerons, cobert de pedres descalçades. A la banda esquerra hi havia el jardí d’una torre vella que amb prou feines es veia de tan tapada per cedres i xiprers. La tanca era feta de llates de fusta acabades en punxa lligades les unes amb les altres amb filferro rovellat, mig dissimulada per una gran espessor de xuclamel amb un rengle de lilàs al darrera carregats de poms de llavors seques.